El govern valencià fa marxa enrere i no prohibirà incinerar morts amb obesitat mòrbida

Rectificació al cap de poques hores de l'anunci. La Conselleria de Sanitat Universal i Salut Pública de la Generalitat Valenciana no prohibirà la incineració de persones amb obesitat mòrbida. Junt amb la prohibició d'incinerar cadàvers de pacients que hagin rebut tractaments contra el càncer mitjançant agulles radioactives, que es manté, eren dues de les mesures més cridaneres entre les quals figuraven a la nova ordenança elaborada per aquest departament sobre requisits sanitaris per a la ubicació i el funcionament dels forns crematoris,  actualment sotmesa a exposició pública.

L'objectiu de la normativa és adaptar els forns crematoris i tot el procés d'incineració a les noves exigències per garantir la salut de la població i reduir l'impacte en el medi ambient. 

Així, els forns s'hauran d'instal·lar, preferentment, en sols industrials i a una distància mínima de 200 metres de nuclis de població o espais vulnerables. Si no s'estableix aquesta distància, el titular de la instal·lació haurà de presentar un estudi de dispersió de contaminants.

El cas dels pacients tractats amb agulles radioactives també es pot associar a les consideracions generals sobre contaminació. La nova normativa estableix que abans de la incineració s'extreguin els elements termoactius i es retirin dels fèretres ferros i altres elements metàl·lics, inclosos els ornaments. Aquests s'hauran d'eliminar si estan fets amb resines, plàstics o amb qualsevol material que pugui formar, durant la combustió, compostos tòxics -com ara els organoclorats.

També caldrà que els cadàvers no portin robes o joies amb elements metàl·lics ni resines ni plàstics. Per això es faran servir sudaris fets amb materials biodegradables.

Més despesa d'energia

Però la polèmica ha sorgit sobretot amb la prohibició d'incinerar cadàvers de persones amb obesitat mòrbida, expressada en l'article 7.d del projecte. La justificació era que, per cremar aquests cossos, cal molt més combustible, cosa que suposa un nivell de contaminació que sobrepassa el llindar permès.

Al cap de poques hores que transcendís aquest article, Sanitat ha emès un comunicat en què admet que la cremació de persones amb obesitat mòrbida pot generar problemes tècnics i requerir necessitats especials en el volum de les instal·lacions. Però afegeix que això no afecta les condicions sanitàries que s'han d'exigir a les instal·lacions ni suposen un risc especial per a la salut pública. Per això, es modificarà aquest article.
 

 

Crematori del cementiri de València

 

De fet, la majoria d'enterraments també poden tenir el seu impacte ambiental. Segons el Green Burial Council (GBC), organització nord-americana que promou els enterraments verds o ecològics, juntament amb els morts cada any s'enterren als Estats Units 600.000 metres cúbics de fusta, vora setze milions de líquids d'embalsament, 1,6 milions de tones de formigó armat, 17.000 tones de coure i bronze i 64.500 tones d'acer. Per aquesta organització, una alternativa és enterrar els morts només amb túniques fetes de material biodegradable, com ara cotó, i posar-los directament sota terra sense taüt.

També s'ha de considerar què fer després amb les cendres, que en molts casos poden contenir, segons el GBC, petites quantitats de substàncies perilloses, que en espais vulnerables poden ser perjudicials. Per això, proposen transformar les cendres en sòl per una flor o un arbre que serveixi de recordatori viu.

L'any 2004, l'aleshores conseller de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat de Catalunya, Salvador Milà, va recomanar que no es llencessin les cendres dels difunts al mar o en boscos per no contaminar. També va demanar que no s'abandonessin les urnes, perquè cada any se'n trobaven unes 600 disperses per Catalunya.

La tercera alternativa

Entre enterrar i cremar, hi ha una tercera alternativa anomenada resomació, paraula provinent del grec que significa "renaixement del cos". També se li diu incineració líquida, incineració verda o aquamació. Consisteix a submergir el cos en una solució alcalina -aigua amb una sal de potassi- i aplicar calor i pressió per reduir el cos a un residu que és polvoritzat i lliurat als familiars.

Incinerar un cos requereix de dues a tres hores i una temperatura de 1.800 graus. El procés emet uns 258 grams de diòxid de carboni. Elements com ara pròtesis dentals amb mercuri generen vapors tòxics, encara que sigui en poca quantitat. 

En canvi, la incineració líquida es fa en una cambra d'acer a 180 graus. El procés dura aproximadament el mateix temps que la incineració. Aquest procés no és nou, perquè ja es practicava al segle XIX. Però als Estats Units només és legal a catorze estats.

L'Església catòlica no ho considera una pràctica respectuosa amb el difunt. Fins fa poc tampoc no veia de bon ull la incineració, però, el 2016, el papa la va declarar acceptable sempre que no s'escampin les cendres pel medi ni es tinguin a casa.

Vídeo relacionat: Columbaris a dins de les esglésies