El gran escull en la negociació del finançament: per què l'ordinalitat és tan important?
L'acord de la comissió bilateral Generalitat-Estat d'aquest dilluns posa les bases de funcionament del model de "finançament singular", però que, lluny del seu valor polític, deixa en l'aire qüestions clau com el principi d'ordinalitat.
En el preàmbul del pacte s'afirma que Catalunya considera que la seva aportació al pot comú no pot desvirtuar aquest principi en el resultat final. Però després, el contingut de l'acord, ni l'esmenta.
Davant les crítiques que ha suscitat aquesta exclusió, la consellera d'Economia, Alícia Romero, ha volgut deixar clar que aquesta és una línia vermella i, en declaracions a Catalunya Ràdio, ha assegurat que "no aprovarem un model que no respecti el principi d'ordinalitat".
Per què és tan important el principi d'ordinalitat?
Doncs perquè només el seu compliment ja determina el nivell de recursos que pot rebre Catalunya. Segons les últimes dades disponibles, Madrid, Balears i Catalunya són les comunitats que més recapten i més diners per habitant aporten al sistema.
Però, un cop feta la redistribució, segons els criteris de l'actual model, acaben disposant de menys recursos que les més pobres, com per exemple Extremadura.
També es produeixen situacions inexplicables, com la de Cantàbria, que acaba rebent més que ningú. O les del País Valencià i Múrcia, que any rere any s'acaben emportant el títol de les autonomies pitjor finançades de totes, amb diferències de fins a 1.000 euros respecte a la més ben finançada.
Per què passa això?
Els erràtics resultats de l'actual model de finançament es deuen, bàsicament, a l'existència d'uns fons (el de suficiència, el de competitivitat i el de cooperació) que es van afegir al sistema en l'última etapa de la negociació del model vigent, el de 2009.
La seva finalitat era preservar l'statu quo, que ningú no perdés diners, per facilitar l'acord final. Però el seu funcionament opac va capgirar el model que havia negociat el llavors conseller d'Economia Antoni Castells i van deixar de banda un principi que ja es recollia a l'Estatut de 2006.
Per què desperta tants recels?
Complir el principi d'ordinalitat asseguraria, d'entrada, més diners per a Catalunya, però menys per a aquelles comunitats que en surten ara beneficiades. Extremadura, per exemple, difícilment podria conservar els 3.800 euros per habitant que li proporciona l'actual sistema (segons dades de la liquidació de 2022). Són uns 500 més que Catalunya, que n'ha aportat molts més (3.600 euros davant 2.077).
I el mateix passaria a altres autonomies que són receptores netes. Això explica la forta oposició que l'aplicació d'aquest principi desperta en algunes autonomies. I també la reticència de la vicepresidenta i ministra d'Hisenda, María Jesús Montero, a assumir un compromís que podria posar en perill les seves aspiracions a Andalusia.
Des d'aquestes comunitats s'assegura que els càlculs no estan ben fets i que no recullen amb precisió el cost de prestació de serveis a les seves autonomies. Les més despoblades, per exemple, argumenten que la despoblació, la dispersió i l'envelliment de la seva població no està ben ponderada en el càlcul que es fa de les seves necessitats.
Un pastís més gran, l'única solució
L'única manera de resoldre aquesta qüestió seria que l'Estat posi més diners damunt la taula, fer el pastís més gran perquè les porcions siguin més grans per a tothom. És a dir, fer el mateix que va fer Elena Salgado el 2009 quan negociava el model de finançament que hi ha ara en vigor.
L'aleshores ministra d'Hisenda va prometre 11.000 milions d'euros addicionals per desencallar les negociacions i va aconseguir tancar l'acord a cop de talonari. Ara la xifra hauria de ser molt més elevada, per la possible menor contribució de Catalunya i perquè els recursos del sistema són insuficients per atendre les necessitats actuals de l'estat del benestar.
Una altra possibilitat --però menys plausible-- seria que les comunitats forals comencessin a contribuir a la solidaritat, com han proposat alguns experts. Actualment, pràcticament no contribueixen a la solidaritat. Només fan una petita aportació al Fons de Compensació Interterritorial a través de la quota.
Un topall a l'excés de solidaritat
El principi d'ordinalitat vindria a ser una garantia per evitar el que es podria definir com un excés de solidaritat. La seva finalitat és evitar que les autonomies riques acabin amb menys recursos per habitant que aquelles a les quals han aportat.
És un element clau, per tant, a l'hora de calcular quina hauria de ser l'aportació de Catalunya a la solidaritat amb l'anomenat "finançament singular". I això és el que calculen des de l'octubre passat el grup d'experts creat per la Generalitat per posar xifres tant a aquesta qüestió com a la resta del model.
Segons ha anunciat la consellera d'Economia al programa "Els Matins", els experts faran públic el seu informe a la tornada de l'estiu, entre setembre i octubre.
L'ordinalitat, present als estats federals
Mantenir l'ordinalitat és habitual als estats federals, com ara a Alemanya, on hi ha hagut sentències del Tribunal Constitucional que han reconegut aquest principi.
Amb la reforma del 2020 es van eliminar les transferències directes entre els lands i la solidaritat va quedar pràcticament en mans del govern federal.
Això no evita, però, que hi hagi distorsions. La gran diferència és la transparència del model, amb l'existència d'un Senat que actua com a autèntica cambra de representació territorial.
