El pantà de Vallvidrera, mig buit tot i el rècord de pluja, per lluitar contra les espècies invasores
Amb els embassaments plens a vessar a tot el país sorprèn la imatge del pantà de Vallvidrera, a la serra de Collserola, mig buit. Una de les raons: els buidatges periòdics que s'hi fan, que són una estratègia defensiva per garantir la continuïtat d'espècies d'amfibis autòctons com la reineta meridional, amenaçats per altres espècies invasores.
L'alliberament d'animals exòtics com el misgurn --provinent del Japó--, el cranc americà o la tortuga d'aigua americana amenacen la reineta. Per mirar de salvaguardar aquesta espècie autòctona periòdicament es fan aquests buidatges del pantà de Vallvidrera, perquè amb la disminució d'aigua compromet la continuïtat i l'adaptació de les espècies invasores, però no perjudica aquests amfibis.
Aquesta és la solució que s'aplica i que explica la situació actual del pantà de Vallvidrera amb poca aigua. Per això, tot i la pluja abundant d'aquests últims anys s'ha anat desembassant periòdicament el pantà per garantir la supervivència de la flora i la fauna aquàtiques autòctones, com de la reineta que, a diferència dels seus predadors forans, pot sobreviure amb poca aigua.
El Consorci del Parc Natural de Collserola va crear farà 10 anys una bassa propera al pantà per recuperar amfibis autòctons. Des dels anys 90 es fa un seguiment d'amfibis al pantà de Vallvidrera, però des del 2016 el seguiment ja és mensual, a través d'un estudi poblacional per veure com evoluciona la quantitat d'individus de les set espècies d'anurs i urodels de la zona.
La desaparició de les reinetes blaves
La població d'aquesta granota ha variat moltíssim els últims anys, segons Alejandro García-Salmerón. Aquest tècnic de la Societat Catalana d'Herpetologia --la branca de la biologia que estudia els amfibis i els rèptils-- afegeix que el seu cicle biològic bifàsic, depenent de la matriu terrestre i l'aquàtica, li juga en contra.
"El seu problema és que tot i que pot viure uns certs anys, si no culmina el cicle reproductiu, és a dir, que els capgrossos no poden fer la metamorfosi perquè són víctimes de predadors, està condemnada a desaparèixer a mitjà o llarg termini. La seva dinàmica està alterada per la presència d'espècies exòtiques invasores, la més freqüent el misgurn, una espècie de peix en forma d'anguila originari del Japó. No és un predador, però altera tot el seu ecosistema aquàtic", explica García-Salmerón.
Les reinetes de Vallvidrera destacaven durant molt temps perquè n'apareixien de blaves per una falta de pigment groc típic dels xantòfors, unes cèl·lules pigmentàries de la dermis. Cada vegada se'n veuen menys perquè justament el color blau les fa més visibles pels predadors i recol·lectors. Ara, majoritàriament, les que es poden observar són de color verd o marró. Aquest any els controls sanitaris, tant actius com passius, per determinar patògens a la pell dels amfibis, com el d'un fong quitridi que els afecta, han donat negatiu.
Amb els buidatges dels últims anys, s'ha aconseguit erradicar d'altres espècies que amenaçaven la reineta, com el peix carpí, la gambúsia o tortugues de tota mena. Però García-Salmerón alerta que hi ha un altre predador implacable que amenaça tots els rèptils i els amfibis de la zona: el gat.
Segons explica Alejandro García-Salmerón, "la seva presència és letal. És un predador que exerceix molta pressió sobre poblacions d'ocells, rèptils i amfibis. Tenen un instint que els fa caçar qualsevol cosa que es bellugui, encara que no se l'hagin de menjar. La presència de colònies de gats al final acaba afectant aquestes poblacions d'altres espècies, que ja pengen d'un fil".
Tot i que els especialistes han detectat un lleu decreixement de la reineta, García-Salmerón assegura que no és de les més amenaçades al voltant del pantà de Vallvidrera. Sorprenentment, és pràcticament inexistent la presència de la granota comuna (verda) molt present en altres punts del Parc. Passa el mateix amb els tòtils, uns gripaus petits nocturns, freqüents també a Collserola però testimonials al pantà.
L'expert recorda que de Vallvidrera ja han desaparegut altres espècies, com el tritó verd, el tritó palmat o el gripau d'esperons ibèric, una de les més amenaçades de l'Àrea Metropolitana de Barcelona.
Aquest herpetòleg adverteix que la tàctica defensiva, de buidar el pantà, per garantir la continuïtat de les espècies autòctones no és infal·lible. Recorda que les tortugues o els crancs no es poden erradicar perquè també viuen fora de l'aigua. A més també recorda que el misgurn pot sobreviure amb un percentatge ridícul d'humitat, per sota del 10%.
