El primer dislèxic identificat a Catalunya és un capellà de Barcelona que va viure fa 1.100 anys
Era un prevere de Barcelona, es deia Ibirol i va viure al segle IX. Com tants d'altres. Però el seu nom ha arribat als nostres dies perquè "Ibirol és la primera persona documentada amb dislèxia a Catalunya".
Qui ho ha confirmat són els doctors i especialistes en Cultura Medieval Tània Alaix i Jesús Alturo, que afegeixen dos noms més en la recerca dels primers dislèxics: Landoer de Vic (segle X) i el canonge Ramon d'Organyà (segle XI).
La dislèxia és un dels trastorns de l'aprenentatge més comuns. En té un 10% de la població mundial. No té res a veure amb la capacitat intel·lectual, però dificulta la lectoescriptura perquè els dislèxics, entre altres coses, giren les lletres.
Tenir dislèxia i ser escrivà
En el moment que els humans van aprendre a llegir i escriure és fàcil pensar que també va aparèixer la dislèxia, però no es va diagnosticar per primer cop fins a finals del segle XIX.
Per tant, com saben els dos experts que 1.000 anys enrere Ibirol, Landoer i Ramon eren dislèxics? Doncs gràcies als documents escrits i firmats per ells mateixos. Perquè com tots els eclesiàstics, eren escrivans. "I ho devien passar molt malament psicològicament perquè era inevitable que cometessin errors i no devien entendre què els passava. Eren cultes, tenien bona cal·ligrafia", explica Tània Alaix.
"Escpitura" o "ninea", paraules que han revelat la dislèxia
El prevere Ibirol va deixar escrit una paraula gairebé impronunciable: "escpitura" en comptes de "scriptura" (escriptura) en un text del 21 d'agost del 894 que es conserva a l'Arxiu Episcopal de Vic. En el mateix document hi apareixen unes quantes errades més, com "ninea" en comptes de "vinea" (vinya) en un temps en què se signaven contínuament contractes comercials de compravenda de vinyes.
"Els escrivans cometien errors per cansament o per distracció, però hi ha altres errors molt singulars, inexplicables a l'època, que responen a una altra cosa", explica Jesús Alturo.
Per arribar a aquesta conclusió s'han basat en la paleografia i la filologia i els milers d'hores que han passat amb el nas entre pergamins i documents medievals dels arxius. També s'han adonat que aquests escrivans amb dislèxia, potser més conscients que cometien errors, els rectificaven un cop havien escrit i es nota en els documents que han deixat per la posteritat.
Possibles càstigs dels mestres
Els estudis eclesiàstics eren molt durs i molt estrictes i tot i això ells els van fer, però no es pot descartar que rebessin una disciplina dura i fins i tot càstigs físics habituals a l'època, per les seves errades.
Segurament el canonge de Vic, Landoer, va tenir més sort amb el seu mestre, el canonge Adagenell, conegut per la seva afabilitat i bonhomia. I que tampoc devia entendre com el seu deixeble, culte i estudiós, repetís errades una vegada i una altra.
Exemple per als estudiants
En qualsevol cas, per a Tània Alaix i Jesús Alturo, que coneixen prou bé la dislèxia --dos dels seus fills en tenen-- Ibirol, Landoer i Ramon són un exemple per admirar, un model de superació sobretot per a "aquells estudiants de primària que quan veuen els seus escrits amb errades pensen: 'Com pot ser, això?'"
