El rastre invisible de les paraules: així treballa la lingüística forense
I si una falta d'ortografia pogués ajudar a descobrir qui ha escrit una amenaça? I si una paraula, una manera de construir una frase o fins i tot un emoji poguessin delatar l'autor d'un missatge anònim?
Per a Sheila Queralt, lingüista forense i professora de la Universitat de Lleida, les paraules no són només paraules. Són pistes.
Una expressió que es repeteix, una errada ortogràfica, la manera de formular una amenaça o els termes que algú tria per demanar diners poden deixar un rastre tan particular com qualsevol altra prova.
Queralt és una de les poques especialistes en lingüística forense de Catalunya, una disciplina encara poc coneguda que posa el llenguatge al servei de les investigacions policials i judicials. Analitza textos, converses, missatges de WhatsApp i veus per intentar respondre preguntes que, a primera vista, semblen impossibles: qui ha escrit aquest text? Coneix la víctima? Té relació amb altres missatges? Què pretén aconseguir?
Hi ha proves que deixen empremtes digitals, d'altres que deixen ADN. I n'hi ha que deixen paraules. Darrere d'un missatge anònim, d'una amenaça, d'una estafa amorosa o d'un perfil fals a les xarxes socials també hi pot haver un rastre que permeti identificar-ne l'autor.
Les paraules també deixen empremta
Quan els investigadors reben un text anònim, els lingüistes forenses poden estudiar-ne diferents aspectes per intentar determinar qui hi ha al darrere. No es tracta de mirar només què diu el text, sinó també com ho diu.
Podem analitzar la intenció comunicativa: si el text busca amenaçar, coaccionar, manipular o persuadir.
"A més, es pot extreure informació sobre quina edat és la més probable, quin sexe, quina professió o a què es dedica una persona", explica Queralt.
Per arribar-hi, observen els diferents nivells de la llengua.
Les paraules són una de les primeres pistes. Això és perquè determinats termes poden apuntar a una procedència geogràfica, a un àmbit professional o a determinats hàbits lingüístics.
Després hi ha la sintaxi, la manera com es construeixen les frases, i també l'ortografia. I aquí apareix una de les eines més valuoses per a aquests especialistes: els errors ortogràfics.
Som dels pocs lingüistes que ens encanten les faltes d'ortografia. Una errada pot convertir-se en una mena de petjada lingüística.
Segons Queralt, una falta pot aportar informació sobre el nivell educatiu d'una persona, però també sobre els seus hàbits d'escriptura.
No són grafòlegs
La lingüística forense, però, no estudia la lletra manuscrita: "No som grafòlegs ni cal·lígrafs. No analitzem la forma de les lletres, el traç ni intentem extreure conclusions psicològiques."
El que estudien els lingüistes forenses són les paraules, la manera com es combinen, els errors, les estructures sintàctiques, els patrons d'escriptura i, en el cas de la llengua oral, elements de la veu i de la pronunciació.
Però Queralt reconeix que aquestes conclusions no són absolutes. En qüestions com el sexe o l'edat de l'autor d'un text, els lingüistes treballen amb tendències i probabilitats, no amb certeses del cent per cent.
En definitiva, a través de missatges de whatsapp, correus electrònics o notes el que es fa és analitzar les paraules per ajudar a desencallar casos de violència masclista, assassinats, ciberassetjament o estafa.
El cas Helena Jubany i els anònims
Un dels casos més mediàtics en què ha participat l'equip de Queralt és en el d'Helena Jubany, relacionat amb dos escrits anònims que havien estat atribuïts a Montserrat Careta.
En el marc de la reobertura del cas, els lingüistes forenses van analitzar els anònims i els van comparar amb textos coneguts de Careta.
Segons Sheila Queralt, les diferències lingüístiques van ser significatives. Entre altres elements, hi havia determinats errors ortogràfics i uns usos de la llengua que no apareixien en altres textos de Careta.
Un dels exemples que Queralt recorda és l'ús d'un apòstrof a les sigles UES (Unió Excursionista Sabadell) que Careta, pel seu coneixement de la llengua, no utilitzava de la mateixa manera i, en canvi, al text estava escrit així: l'UES.
També es van observar diferències en el vocabulari. "Hi havia moltes paraules molt més literàries en els escrits de Montserrat Careta que no apareixien, per exemple, en els anònims", explica.
Tot plegat va permetre descartar que Montserrat Careta fos l'autora dels anònims que va rebre la víctima.
De l'anònim al WhatsApp
La tecnologia ha canviat radicalment aquesta feina. Fa anys, els investigadors sovint treballaven amb mostres molt petites. Ara poden arribar a disposar de centenars o milers de missatges.
"Abans patíem justament de no tenir material", explica Queralt. Ara el problema pot ser el contrari: disposar de massa informació. Segons Queralt, un historial de WhatsApp de dos anys pot contenir una quantitat enorme de material lingüístic.
Ara, els especialistes han de seleccionar els períodes i les mostres que són rellevants per a cada investigació.
A més, les xarxes socials han multiplicat els espais on pot haver-hi assetjament, amenaça o suplantació d'identitat. Però, segons Queralt, la idea que darrere d'un perfil anònim no hi ha cap rastre és equivocada.
Hi ha un rastre informàtic, però també un rastre lingüístic.
En casos d'assetjament, els especialistes poden analitzar si darrere de diferents comptes hi ha una mateixa persona o diverses persones. També poden estudiar si l'autor coneix personalment la víctima i quin tipus de relació hi pot haver.
El llenguatge, per tant, pot convertir-se en una altra peça del trencaclosques d'una investigació.
El gran repte: la intel·ligència artificial
Però si hi ha una tecnologia que està obligant la lingüística forense a replantejar-se els seus mètodes, aquesta és la intel·ligència artificial.
La generació de veus sintètiques permet imitar cada vegada millor la veu d'una persona. I els sistemes capaços de generar textos també han avançat ràpidament.
El gran repte de la lingüística forense és la intel·ligència artificial.
Els especialistes intenten identificar patrons que poden aparèixer en textos generats per models d'IA. Entre aquests trets hi pot haver determinades estructures repetitives, com les construccions en tres elements, determinades formes d'argumentació o estructures basades en una negació inicial seguida d'una explicació.
Però hi ha un problema: aquests patrons no són immutables. Han aparegut eines conegudes com a humanitzadors, que intenten modificar els textos generats per IA per fer-los semblar més naturals. Segons Queralt, això redueix considerablement la capacitat d'alguns sistemes automàtics per detectar-ne l'origen.
Una nova pregunta: i si la IA també manipula?
La intel·ligència artificial no només planteja el problema de saber qui ha escrit un text. També obre preguntes que fins fa poc no existien.
Què passa si una IA participa en una conversa? Pot condicionar la manera com escriu una persona? Pot persuadir-la o coaccionar-la? Quin paper ha tingut realment la tecnologia en una determinada comunicació? Algunes de les preguntes que han aparegut són noves fins i tot per als especialistes.
Ja tenim casos lligats a les intel·ligències artificials.
És aquí on la lingüística forense deixa de limitar-se a buscar l'autor d'un text i comença a estudiar també el comportament comunicatiu de les màquines i la seva interacció amb les persones.
Les paraules com a les proves
La feina del lingüista forense no consisteix a dictar una sentència. La seva funció és aportar informació perquè els investigadors i els tribunals puguin valorar-la juntament amb la resta de proves.
"La lingüística forense és aquella pista que hi ha darrere de totes les proves", resumeix Queralt. I afegeix que assisteixen el jutge perquè "prengui decisions informades amb tota la informació que contenen aquestes mostres",
En un món en què cada vegada deixem més rastres digitals, les paraules han adquirit un valor probatori que sovint passa desapercebut. Un missatge de WhatsApp. Una amenaça anònima. Un correu electrònic. Una nota. Una veu generada artificialment. Tot pot deixar una empremta.
I, de vegades, aquesta empremta no és una petjada, ni una empremta digital, ni una mostra d'ADN. És una paraula.
