El rei del banjo ha mort
Aquest diumenge, a les dues de la tarda hora local, se celebraran al Ryman Auditorium de Nashville, Tennessee, els funerals per Earl Scruggs, que dimecres va morir de causes naturals als 88 anys. Va ser un músic excepcional però, sobretot, el més gran intèrpret de banjo de la història. Aquí el coneixíem quatre gats, però al seu país se'l considerava una figura indiscutible de la música popular. Tant és així, que la seva mort ser notícia de portada a molts diaris nord-americans, entre els quals el "New York Times" i el "Washington Post".
Director del 324.cat.
3 min
Earl Eugene Scruggs va néixer el dia de Reis de 1924 a Flint Hill, Carolina del Nord. Era fill d'un modest granger de la muntanya, del qual va a aprendre a tocar el banjo, l'arpa i la guitarra als 4 anys. Qui llavors el va conèixer sempre el va recordar tocant hores i hores al porxo de la granja, tot sol o en companyia dels seus germans. I va ser en un d'aquests dies, però ja de gran, que va descobrir una manera diferent de tocar el banjo.
Earl va començar a practicar tocant amb els tres dits de la mà dreta —el polze, l'índex i el del mig— en comptes de dos, que era la manera tradicional de puntejar les 5 cordes de l'instrument ("clawhammer style"). D'aquesta manera, amb el "dit gros" feia la melodia i amb els altres dos, les notes harmòniques.
De cop i volta, el banjo va deixar de ser només un instrument d'acompanyament rítmic. Earl li acabava d'atorgar, com la guitarra o el violí, l'estatus de solista, i el situava, per tant, en una categoria musical superior. Fins llavors, se l'havia considerat sempre un instrument de segona categoria, també probablement perquè, molt sovint, l'utilitzaven els comediants i els pallassos.
Aquest canvi va ser transcendental per al bluegrass, l'estil musical que interpretava Scuggs. Es tracta d'un derivat de la música country que té les arrels en les músiques tradicionals dels colons anglesos, irlandesos i escocesos que es van instal·lar a les terres que envolten els Apalatxens, la cadena muntanyosa que travessa de nord a sud la banda més oriental dels Estats Units. I es diu així perquè a Kentucky, que és un dels primers estats on es va popularitzar aquest gènere musical, hi ha una herba que té un to blavós ("bluegrass").
En un dels primers vídeos que es conserven d'Earl Scruggs es pot comprovar la seva tècnica impressionant. Per arrossegar una nota és capaç de desafinar momentàniament el so d'una corda.
Earl va començar a practicar tocant amb els tres dits de la mà dreta —el polze, l'índex i el del mig— en comptes de dos, que era la manera tradicional de puntejar les 5 cordes de l'instrument ("clawhammer style"). D'aquesta manera, amb el "dit gros" feia la melodia i amb els altres dos, les notes harmòniques.
De cop i volta, el banjo va deixar de ser només un instrument d'acompanyament rítmic. Earl li acabava d'atorgar, com la guitarra o el violí, l'estatus de solista, i el situava, per tant, en una categoria musical superior. Fins llavors, se l'havia considerat sempre un instrument de segona categoria, també probablement perquè, molt sovint, l'utilitzaven els comediants i els pallassos.
Aquest canvi va ser transcendental per al bluegrass, l'estil musical que interpretava Scuggs. Es tracta d'un derivat de la música country que té les arrels en les músiques tradicionals dels colons anglesos, irlandesos i escocesos que es van instal·lar a les terres que envolten els Apalatxens, la cadena muntanyosa que travessa de nord a sud la banda més oriental dels Estats Units. I es diu així perquè a Kentucky, que és un dels primers estats on es va popularitzar aquest gènere musical, hi ha una herba que té un to blavós ("bluegrass").
En un dels primers vídeos que es conserven d'Earl Scruggs es pot comprovar la seva tècnica impressionant. Per arrossegar una nota és capaç de desafinar momentàniament el so d'una corda.
El seu gran èxit va ser "Foggy Mountain Breakdown", que va gravar el 1949, però que 20 anys després va tornar a enregistrar i li va donar un Grammy. El tema va ser molt popular sobretot perquè es va incloure en la banda sonora de la pel·lícula "Bonnie i Clyde".
Un anys abans va compondre la banda sonora de la popularíssima sèrie de televisió "The Beverly Hillbillies", que aquí vam poder veure pel "primer canal" amb el títol "Los nuevos ricos".
Podem dir sense exagerar que Scruggs ha estat per al banjo el que Django Reinhardt va representar per a la guitarra de jazz, o Babe Ruth per al beisbol, com més s'estima dir un amic de joventut d'Earl.
Per entendre-ho millor cal citar un altre amic. Dave Rawlings, un productor, cantant i lletrista de Nashville, diu que, contràriament a Jimi Hendrix —una altra llegenda de la música popular nord-americana—, que no té deixebles que toquin la guitarra exactament igual com ell, "el 75 per cent de gent que toca el banjo ho fa amb l'estil de l'Earl".
Com tots els autèntics revolucionaris, Earl Scruggs va tenir influència en les generacions posteriors i va saber adaptar-se a les noves tendències que anaven apareixent. A finals dels seixanta va gravar amb Bob Dylan, va acompanyar Joan Baez i James Taylor, i va actuar en festivals multitudinaris de rock i de folk en companyia dels seus tres fills, amb qui va formar el grup The Earl Scruggs Revue.
Va rebre molts premis i distincions, també després de mort. Alguns tenen forma de comentari, són frases entranyables i carinyoses que si us ve de gust podeu trobar a Youtube acompanyant els vídeos d'algunes de les seves actuacions.
