El talent que creix entre bastidors: la trajectòria de 3 joves artistes d'"El planter"

A "El planter", la sèrie documental de 3CatCultura, no hi ha grans escenaris ni focus. Hi ha espais d'assaig, aules de formació, hores de pràctica i molt futur per crear. Un projecte que s'acosta a les històries d'una nova fornada de joves artistes que comparteixen una mateixa inquietud: fer de la cultura el seu ofici.

No són noms coneguts ni consagrats, però comencen a germinar, a construir la seva veu, la seva mirada, el seu camí. A cada capítol, descobrim què hi ha rere cada vocació artística. En coneixem tres: Joana Torrelles, estudiant d'Escenografia; Dani Asensio, estudiant de Cinematografia, i Mar Castells, estudiant de Percussió.

Joana Torrelles: imaginar els espais on passa tot

Tenia quinze anys quan va anar a veure "Billy Elliot" i va quedar fascinada amb els mòduls que es movien, la casa que canviava de lloc, les escales per on baixaven els personatges i fins i tot amb un Billy Elliot que volava. Va ser en aquell moment que va pensar: "vull fer el que fan aquí darrere".

Aquesta revelació adolescent va canviar la mirada de la Joana Torrelles, estudiant d'Escenografia a l'Institut del Teatre. La Joana construeix titelles, dissenya espais, investiga materials i textures per transformar l'escenari en un món.

"L'escenografia no és només el decorat del teatre." Fer escenografia no tracta només de dibuixar decorats, sinó d'entendre l'espai com un llenguatge que pot explicar una història i emocionar. El que ella crea no es troba en primer pla, però sosté el pes de la narració. És context, és paisatge, és un recurs que dialoga amb el públic.

L'escenografia és arquitectura efímera, però essencial. És una disciplina sovint invisibilitzada, malgrat ser imprescindible, per això la Joana la reivindica des de la responsabilitat i consciència que cada racó de l'escenari pot fer parlar.

També treballa com a professora d'extraescolars artístiques i transmet la seva sensibilitat als més petits. La seva ànima beu del teatre i les arts plàstiques, i representa una nova manera de mirar l'escena: més conscient, més present, més valenta. Perquè l'escenografia no és només el que es veu de fons.

Dani Asensio: mirar més enllà del somni

Fer cinema no és senzill. Perquè el setè art no només s'explica, es construeix. I rodant és com se n'aprèn. No n'hi ha prou amb somiar amb un Gaudí o un Oscar. Dani Asensio sap que la teoria sense la pràctica és fum i no creu en el talent com a regal, sinó com a ofici.

Estudia Cinematografia a l'ESCAC i té una cosa clara: vol filmar. És a dir, crear projectes, aixecar idees, fer equip, equivocar-se i tornar-hi. Busca el sentit del gest, la força d'una ombra, el pes d'un pla seqüència. El Dani sempre tracta de transmetre més amb menys i per ell, la càmera no és només una eina: és una extensió de la seva mirada i juga amb la seva plasticitat tant com vol.

En un món competitiu i accelerat, on les imatges es multipliquen i els egos xoquen, aposta per la profunditat i la cura. Per cultivar la seva essència. Per treballar i posar la tècnica al servei del sentit. Per explorar què vol dir explicar històries en imatges. Per les històries íntimes i reals que connecten sense artificis. Aquest és el futur que vol construir.

Mar Castells: reivindicar el ritme

La música ha estat present en la vida de la Mar Castells des que té ús de raó. Del piano clàssic al jazz, i després la bateria, el ritme l'ha acompanyat des que tenia tres anys. Ara, amb 22, estudia Percussió i Jazz al Taller de Músics i posa música a tot allò que vol ser escoltat.

Participa en diversos projectes de pop, jazz i mestissatge: des de bandes com Ketekalles o La Troupe fins al seu propi projecte de jazz fusió, Upbeat Ground. Però la Mar no només interpreta, sinó que compon i lidera, pensa en el món que l'envolta i el fa sonar a través de les baquetes.

Reivindica el català, la representació de gènere, les identitats dissidents, els cossos no normatius, la multiculturalitat i la riquesa cultural d'un país que, segons denuncia, encara no reflecteix aquesta diversitat als grans escenaris. Els interessos econòmics, diu, pesen més que la creativitat i el talent.

Ensenya a infants i adolescents no només a tocar, sinó a entendre què vol dir ser artista avui. Transmet passió, però també les contradiccions del sector. No s'imagina fent res més que música i somia amb un futur on fer art no sigui un acte heroic, sinó una possibilitat real.