El valencià Josep Piera, 55è Premi d'Honor de les Lletres Catalanes
L'escriptor, poeta i traductor valencià Josep Piera i Rubió és el nou Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, que concedeix Òmnium Cultural. L'anunci s'ha fet a la llibreria Altaïr de Barcelona, en una clara referència a la passió viatgera de l'autor de la Safor.
El jurat del 55è Premi d'Honor ha destacat la capacitat de Piera d'atorgar dimensió poètica a escenaris de la seva comarca, com el Cingle Verd o la vall de la Drova, i ha reconegut la seva constant i persistent defensa del català al País Valencià.
Piera recollirà el guardó en un acte previst per al mes de juny i recollirà el testimoni de la mallorquina Antònia Vicens, que va guanyar-lo l'any passat.
Un pioner de la "narrativa del jo"
Josep Piera té 75 anys i ha dedicat la seva vida a l'escriptura en diversos formats: poesia, novel·la, assaig, llibres de viatges, memòries, biografies, etc. Durant els anys 80 i 90 del segle passat, la seva obra va tenir una notable repercussió.
Va ser l'època en què va guanyar premis com el Carles Riba de poesia ("El somriure de l'herba", 1980) o el Josep Pla de prosa ("El cingle verd", 1982). Som, doncs, davant un autor difícil d'encasellar, perquè sempre ha volgut tocar tecles molt diverses.
Però si volguéssim destacar algun aspecte de l'estil literari de Piera, sens dubte ens hauríem de referir al seu conreu de l'anomenada "narrativa del jo", una manera de fer molt estesa en els escriptors catalans d'avui però menys habitual entre els autors de generacions anteriors. Piera, doncs, va abanderar, en certa manera, un estil de narració autobiogràfica en primera persona que sovint es mou entre el relat intimista i les memòries.
El resultat: llibres, en molts casos, inspirats en els nombrosos viatges que l'escriptor valencià va fer pel Mediterrani, amb llargues estades a Grècia, Itàlia i, sobretot, al seu estimat Marroc. "Seduccions de Marràqueix" (1996) o "El jardí llunyà" (2000) formarien part d'aquesta trajectòria marcadament viatgera. Una fal·lera, la de viatjar, que venia de lluny. Quan, d'adolescent, el pare de Piera li preguntava què volia fer a la vida, el futur escriptor sovint li responia: "Anar-me'n".
Però, al principi, de jove, no va marxar gaire lluny perquè quan va deixar el seu poble natal (Beniopa, situat a la comarca de la Safor) ho va fer per traslladar-se a València, on va estudiar Magisteri. Va ser allà, a la capital, on es va adscriure a un moviment literari conegut com la "Generació dels 70".
Van ser els anys, també, de la publicació dels primers llibres de poemes de Piera, com ara l'antologia "Carn fresca" (1974), en què, juntament amb els altres autors que van participar en aquest recull, la jove poesia valenciana del moment feia la seva presentació en societat. Després van arribar altres llibres de poemes: "Presoners d'un parèntesi" (1979), "Brutícia" (1981), "Mel-o-drama" (1981) "Maremar" (1985) o "Dictats d'amors" (1991).
Piera va saber combinar aquesta trajectòria poètica amb una tasca com a narrador que es va iniciar amb "Rondalla del retorn" (1977), una novel·la que va guanyar el Premi Andròmina. I molts anys més tard, ja al segle XXI, va afegir a aquest reguitzell de formats dues biografies dedicades a sengles personatges clau de la cultura valenciana: Ausiàs March i Francesc de Borja.
A banda, Piera va publicar el 2007 "Puta postguerra", la continuació de les memòries que va iniciar el 2001 amb "El temps feliç". En aquests dos volums hi trobem una recuperació del passat que, en certa manera, es pot assimilar a la que va fer Marcel Proust a la seva "Recherche", ja que Piera evoca la felicitat dels dies pretèrits a partir dels trasbalsos i desencisos del present.
En aquest vídeo ens parlava de la paella arran del seu llibre "El llibre daurat", un homenatge a aquest plat com a "símbol col·lectiu".
