Eleccions presidencials a Xile: l'etiqueta comunista com a llast
Jeannette Jara és una bona candidata amb un problema que ara per ara sembla insalvable: la seva afiliació al Partit Comunista de Xile des que era una adolescent. La idea s'ha estès, fins i tot entre molts dels que no la votaran mai. La candidata del centre-esquerre ha guanyat la primera volta de les eleccions presidencials, però les seves possibilitats d'arribar al Palau de la Moneda apunten molt per sota de les del seu contrincant, l'ultradretà José Antonio Kast.
El pes de la memòria històrica encara és massa feixuc tant a la dreta com a l'esquerra, tres dècades després de la fi del pinochetisme i malgrat que les noves generacions són en una altra pantalla. Hereus i víctimes del dictador s'han transformat socialment i culturalment, però continuen atrapats en una inèrcia difícil d'esborrar del tot de l'imaginari col·lectiu. Els seus fills s'emancipen políticament, a mitges.
El factor del vot jove
L'ultradretà Kast ha resultat que és l'aposta majoritària dels votants més joves, un terç dels quals li han fet confiança en aquesta primera volta. El mateix fenomen que es repeteix a altres llocs del món i diu alguna cosa (no sabem ben bé què) del que esperen de la política els ciutadans del segle XXI.
En el cas xilè, una de les diverses raons de fons podria ser que aquesta nova fornada d'adults no ha viscut ni el cop d'estat de setembre del 1973 ni la dictadura, més enllà dels llibres de text i els relats que han escoltat de part de l'entorn familiar.
La pàtria de Kast és la de molts nostàlgics del règim del general, que no es reconeixen ni en el fons ni en les formes del Xile del 2025. No tots, però, els que previsiblement acabaran donant-li el seu vot en segona volta al candidat d'extrema dreta, el 14 de desembre, combreguen a cegues amb ell i el seu programa.
Molts d'ells el triaran com a mal menor per frenar una eventual victòria de Jeannette Jara. Els mateixos que quan venen a Europa lloen els avantatges del nostre estat del benestar, però que s'espanten amb les propostes d'aquesta experta en dret tributari que, fidel als seus orígens humils, promet un país més equitatiu. Aquí topem, novament, amb el factor comunista i els fantasmes que provoca entre part de la població.
Tampoc no ha ajudat gens el desencant posterior a la revolta social del 2019. Van ser sobretot els més joves els que van sortir al carrer de manera absolutament desacomplexada, capgirant el país i sembrant la llavor d'un canvi polític que pocs s'esperaven.
El president sortint, Gabriel Boric, va ser un dels manifestants que van "obrir les alberedes", parafrasejant l'últim discurs de Salvador Allende abans de morir. Boric va ser elegit com a cap d'Estat només dos anys després d'aquella catarsi col·lectiva. Les expectatives, però, l'han superat amb escreix, a ell i al seu govern.
Boric acaba el seu mandat amb uns índexs d'aprovació pràcticament idèntics al percentatge de vot que ha assolit Jeannette Jara a la primera volta de les eleccions presidencials, per sota del 30%.
Més enllà del carnet del Partit Comunista (que també) Jara ha de lidiar amb el llegat del govern del Front Ampli, decebedor pels més progressistes i extremadament radical pels conservadors. Això, malgrat que com a exministra de Treball de Boric ha estat al darrere dels principals assoliments del mandat, que han permès fixar la setmana laboral en 40 hores, apujar el salari mínim interprofessional per sobre dels 500 euros, i reformar parcialment el sistema de pensions, amb concessions incloses a l'oposició.
De fet, a Jara li reconeixen la capacitat d'imposar el diàleg i la negociació, la seva gran arma de seducció mentre va estar al capdavant del ministeri de treball i posteriorment quan va decidir que volia postular-se com a cap de llista de la coalició electoral Unitat per Xile.
Va acabar situant-se com a presidenciable de forma incontestable, en unes eleccions primàries de balanç insospitat, per sobre de Carolina Tohá, històrica de la socialdemocràcia xilena i filla d'un ministre d'Allende. Malgrat les reticències dels seus propis socis, que integren un ventall ideològic molt fragmentat i divers, la candidata comunista ha aconseguit la quadratura del cercle amb un programa electoral que recull totes les sensibilitats, però també renúncies destacades.
Un programa amb cessions
Sigui per ple convenciment o per càlcul estratègic, al seu programa hi han cabut tots: des dels camarades comunistes fins als democratacristians, passant pels socialistes i socialdemòcrates i el Partit Radical.
Un dels exemples més paradigmàtics és la decisió de no incloure entre les promeses electorals la despenalització completa de l'avortament dins les primeres catorze setmanes d'embaràs. Aquesta és una de les grans concessions que la Jara militant comunista, ha fet a la Democràcia Cristiana, formació amb què ha compartit govern, però que no es va adherir a la seva candidatura a la primera de canvi. Per molts dels que la defensen ha estat un sacrifici massa car però imprescindible per mantenir-se "viva" a la cursa cap al palau presidencial.
La seva campanya, seguint el més estricte manual de supervivència, no ha estat exempta d'altres gestos, com ara el de prendre distància amb els règims de Cuba i Veneçuela, o insistir que la seva presidència abordarà sense complexos la lluita contra la inseguretat, una de les principals preocupacions de l'opinió pública i terreny còmode per l'extrema dreta.
Xile és un país de rauxa, però també de seny, i Jeannette Jara ho sap millor que ningú. Els xilens es debaten històricament entre les seves dues ànimes i aquesta elecció no és una excepció. Està per veure, però, quina de totes dues s'imposarà a la segona volta.
