Elisenda Carod a "El suplement": "El meu fill va estar quatre minuts i mig sense respirar després de néixer"
Fa deu mesos que Elisenda Carod és mare, però arribar fins aquí no ha estat un camí fàcil. El naixement del Guillem ha estat la culminació d'un procés llarg i ple d'incerteses després de diversos anys intentant tenir un fill.
La periodista recorda amb emoció el moment més crític del part i els alts i baixos de ser mare, en una conversa amb Roger Escapa, a "El suplement".
Un embaràs molt desitjat
La comunicadora explica que va començar a intentar tenir un fill quan s'acostava als quaranta. Al cap d'un temps, com que l'embaràs no arribava, ella i la seva parella van prendre la decisió d'iniciar un procés de reproducció assistida.
Com passa en aquests casos, el procés no va ser lineal: intents fallits, dubtes, i també el desgast econòmic i emocional que comporten aquests tractaments --que es va acabar allargant gairebé cinc anys--.
Finalment, la millor notícia va arribar en un moment en què la parella començava a plantejar-se si valia la pena tornar-ho a intentar.
Quan van arribar els resultats, la meva parella em va dir '172'. A partir del 50 ja és un embaràs força segur, així que... Estava ultraembarassada.
L'alegria va ser immensa i, en contra del que ella mateixa hauria imaginat, aquella notícia la va viure amb serenor. Carod explica que sempre ha estat una persona ansiosa, però que aquell moment va ser una excepció: "Va ser una de les poques vegades que no he patit en la vida."
"A mig part vaig saber que alguna cosa no anava bé"
El dia del part tot semblava evolucionar amb normalitat, però en un moment determinat el procés es va encallar i el part no va avançar com s'esperava.
La periodista recorda la sensació de saber que alguna cosa no rutllava, tal com explica:
Em posen oxitocina, em fan maniobres... I li dic a la llevadora: 'Això no va bé. Puc trucar a la meva ginecòloga perquè crec que acabarem en cesària?'
Aquella premonició assegura que va ser clau per poder reaccionar al que passaria després. Quan li van practicar la cesària i el Guillem va néixer, el nadó no respirava, estava en estat hipotònic. Els metges i sanitaris van haver de centrar tots els esforços a reanimar-lo:
El van haver de reanimar durant els quatre minuts i mig més llargs de la meva vida.
Una incertesa que va enfortir la parella
Aquell ensurt va ser especialment colpidor per als pares després de tant de temps intentant tenir un fill. Tot i l'angoixa, Elisenda recorda que també va ser un moment en què va reforçar el vincle amb la seva parella, el Xavi. "Sigui el que sigui, ens en sortirem", li repetia ell.
Després d'aquell episodi crític, en Guillem es va quedar en observació i aquelles primeres hores van estar marcades per la incertesa. Recorda que aquella nit va estar pendent de qualsevol notícia, intentant pair tot el que acabava de passar.
Fins l'endemà no el va poder tenir en braços, i explica que quan finalment el va sostenir va tenir una intuïció immediata: "Aquest nen està bé."
Humor i naturalitat per explicar la maternitat
Ara, gairebé un any després del naixement del Guillem, la periodista ha traslladat aquestes vivències al llibre "La mare dels ous. L'antimanual per a moments de desesperació", on explica la maternitat tal com la viu, sense heroïcitats ni idealitzacions.
Tot i que el part va ser un moment molt dur, Carod explica que aquest episodi només ocupa un parell de pàgines. El relat se centra en el postpart i en el primer any de maternitat, amb reflexions personals i situacions quotidianes que moltes famílies poden reconèixer.
També explica que, en el seu cas, la maternitat ha tornat a posar en primer pla una ansietat que ja l'havia acompanyada abans.
Quan tens una criatura, l'ansietat troba un continent perfecte.
El llibre no pretén ser cap manual de criança. De fet, la periodista confessa que l'ha escrit per tres raons:
- Compartir informació útil amb altres mares
- Deixar una mena de "càpsula del temps" per al seu fill
- Posar humor a experiències de criança que, en el moment, poden semblar enormes
La periodista defensa que parlar del postpart amb humor i naturalitat és una manera de trencar el silenci i els dubtes que envolten aquesta etapa i ajudar altres dones a sentir-se menys soles.
