Els conceptes clau del finançament autonòmic: de l'anivellament a l'ordinalitat
L'acord entre la Generalitat i el govern espanyol torna a posar al primer pla de l'actualitat el sistema de finançament per a Catalunya.
La gran majoria d'experts coincideixen que el model actual és com un trencaclosques, complicat i incomprensible. A més, recorden que és obsolet i està caducat, ja que es va aprovar el 2009 i s'hauria hagut de revisar el 2014.
El principi del sistema de finançament autonòmic és senzill: que totes les comunitats tinguin els mateixos recursos per cobrir els serveis essencials.
Però quan s'aplica el model amb totes les seves variables i criteris, aquest objectiu no es compleix i aflora un altre dels problemes del model: les comunitats on es recapten més impostos acaben rebent uns ingressos inferiors a les que recapten menys.
El model de finançament té uns conceptes relacionats entre ells --sovint difícils d'entendre-- que en fixen les regles de joc. Els més importants, per ordre alfabètic, són:
Anivellament
És el principal objectiu del sistema, que totes les comunitats tinguin els mateixos recursos per habitant per cobrir els serveis essencials, sanitat, educació i serveis socials. I s'articula amb diversos fons.
Balances fiscals
La balança fiscal mesura els ingressos que aporten les comunitats a l'administració central i la despesa que fa aquesta administració als territoris corresponents.
En el cas de Catalunya, el resultat és un dèficit continuat any rere any, és a dir, Catalunya aporta a l'Estat molt més del que rep.
Però el model de finançament explica només una part d'aquest dèficit, aproximadament una tercera part del total.
A l'hora de fer el càlcul de les balances es tenen en compte altres factors a més del resultat del model, com ara la inversió de l'administració central a Catalunya, les prestacions d'atur, les pensions, i el volum de les subvencions que reben els municipis catalans procedents de l'administració central.
Bestretes
És l'avançament que fa el govern espanyol dels diners derivats del model de finançament. La bestreta correspon al mateix any, i la liquidació es fa dos anys després.
Les bestretes i les liquidacions suposen més del 80% dels ingressos de la Generalitat en un exercici.
Criteris de repartiment
Els diners del finançament es reparteixen entre les comunitats autònomes d'acord amb un seguit de criteris, el principal és el que s'anomena població ajustada. I té en compte diverses variables, com el total de residents i l'edat en diverses franges. Altres criteris són la superfície del territori, la dispersió de la població i la insularitat. I no es té en compte, per exemple, el nivell de preus que hi ha a cada comunitat autònoma.
Doncs bé, els criteris de repartiment i els diversos objectius de cada fons provoquen que l'anivellament no es compleixi, perquè a la foto final els ciutadans d'unes comunitats estan millor finançats que els d'altres: hi ha més de 1.000 euros de diferència entre els recursos per habitant de la comunitat més ben finançada, que és Cantàbria, i els que reben les de la cua, que són el País Valencià i Múrcia.
Per Francisco Pérez, de l'Institut Valencià d'Investigacions Econòmiques (IVIE), les diferències entre Cantàbria i el País Valencià o Múrcia "afecten els recursos per sanitat, educació i serveis socials. És com si hi hagués diferents estats del benestar. Són diferències molt importants i desfiguren el compromís d'anivellament".
Fons de garantia dels serveis públics fonamentals
És el més important, es nodreix del 75% dels impostos que recapta cada comunitat, els impostos comuns, i d'una aportació de l'Estat.
És, de fet, un fons de solidaritat, una bossa on totes les comunitats hi posen diners, i d'on després es reparteixen els recursos.
El model es complementa amb tres fons més, el de suficiència global, el de convergència, i el de competitivitat, que tenen diferents objectius i fan l'ajustament final dels diners que acaba rebent cada comunitat.
Ordinalitat
Vol dir mantenir un ordre. I aquest concepte també es desmunta amb el model de finançament actual.
Quan les comunitats recapten els impostos i es divideixen entre el nombre d'habitants, d'aquí surt una xifra i un ordre: Madrid és la comunitat que més impostos per habitant recapta; les illes Balears és la segona; Catalunya, la tercera, i Aragó, la quarta.
Però quan s'aplica el model de finançament, amb els fons i criteris que hem explicat i es reparteixen els diners, aquestes posicions canvien en recursos rebuts, i es distorsiona l'ordinalitat: Madrid baixa a la posició 11 en ingressos per habitant, les illes Balears cauen de la posició 2 a la 9 i Catalunya passa de la 3 a la 10.
I hi ha comunitats on l'ascensor del finançament, en lloc de baixar, puja. El cas més sorprenent és Extremadura: en recaptació per habitant està en el lloc 14, i quan s'han distribuït els diners, els ciutadans extremenys passen al lloc 2 en ingressos. Recapten menys, però acaben tenint més recursos que la resta. Només Andalusia manté la mateixa posició.
Règim comú
És el model de finançament que tenen totes les comunitats autònomes, excepte el País Basc i Navarra. Està en vigor des de l'1 de gener del 2009.
Règim foral
És el model de finançament exclusiu del País Basc i Navarra. Recapten i gestionen tots els impostos que es paguen en aquestes comunitats, i hi tenen capacitat normativa a través de les diputacions forals. En el cas de l'impost de societats, per exemple, poden aprovar deduccions per fer més competitives les seves empreses o bé atreure'n de fora.
De tots els diners que recapten envien a l'administració central una part dels diners pels serveis que presta l'Estat en aquestes comunitats, per exemple la part proporcional de la despesa que suposa l'exèrcit o la Corona, això és la famosa quota basca.
La quota es renova cada cinc anys. Però des que es va crear, l'any 1980, s'ha mantingut invariable en el 6,24%, l'any 2024 va ser d'uns 1.500 milions d'euros. A dins de la quota s'inclou una petita aportació a la solidaritat interterritorial.
