Els "decrets de Nova Planta" de Franco: com el franquisme va desmantellar l'autogovern català

Com havia passat en altres guerres, la més sonada la del 1714, la derrota a Catalunya va comportar un llarg període de repressió. En el cas de la dictadura franquista, els feixistes no van esperar a tenir tot el territori ocupat, ni arribar fins a Barcelona, per començar a aplicar una nova legislació que tenia per objectiu suprimir la singularitat catalana.

El 26 de gener del 1939 uns 90.000 soldats rebels de l'exèrcit del nord dirigit pel general Fidel Dávila van ocupar Barcelona. El primer objectiu dels sublevats va ser acabar amb el règim d'autonomia que Catalunya havia aconseguit amb les eleccions del 1932 i l'Estatut de Núria.

Uns mesos abans, l'abril del 38, en ocupar Lleida, el dictador havia publicat un decret en què considerava retornades a l'Estat les competències catalanes.

Amb les tropes ja pràcticament a Barcelona, el 19 de gener el govern de Franco havia dictat les anomenades normes transitòries sobre la recuperació administrativa en les províncies catalanes.

La tarda del 26 nomena el general Álvarez Arenas cap del Servicio de Ocupación, de qui depenien el govern militar, el govern civil i l'Ajuntament.

Els militars de seguida despleguen una legislació especial per a Catalunya. Segons l'historiador Oriol Dueñas, una ocupació que per a Franco, més que cap altra ciutat de l'Estat, simbolitza la derrota definitiva del projecte republicà. I, per tant, hi aplicarà un règim especial "per posar èmfasi que aquesta ocupació militar de Barcelona és diferent des del punt de vista simbòlic".

El nou règim durarà fins al mes d'agost del 1939 i, recorda Dueñas, fa que l'autoritat principal de Barcelona i, per tant, pràcticament de Catalunya, no sigui el governador civil sinó un militar escollit directament per Franco:

"La seva missió principal durant tots aquells mesos va ser controlar la ciutat i els seus accessos, iniciar el procés repressiu a través del camp de concentració d'Horta i la presó Model, practicar detencions, implementar la justícia franquista i, en darrer lloc, acabar amb la peculiaritat lingüística i de la cultura catalana, prohibint en l'àmbit públic, administratiu i en l'ensenyament l'ús del català."

Ràpidament, el 30 de gener, es constitueix la comissió gestora de la Diputació de Barcelona, que coordinava les quatre diputacions.

Les corporacions provincials prenien possessió dels edificis, instal·lacions i establiments on hi hagués serveis de la Generalitat i funcionaris en virtut del decret-llei de 5 d'abril de 1938.

L'eliminació de l'autogovern tornava a ser plenament efectiva. El primer executor de les ordres de la dictadura a les diputacions va ser José María Milá, que ja havia estat president de la Diputació durant la dictadura de Primo de Rivera. 

Un règim de terror

Dueñas apunta que l'objectiu de la dictadura és castigar la població civil. Un règim de terror que s'implantarà en tota una generació atemorida per la possibilitat de ser delatat i castigat per no ser adepte al règim.

Per l'historiador, la repressió, que durarà fins a la mort del dictador, baixa d'intensitat a partir del 1945, amb la derrota dels règims feixistes a la Segona Guerra Mundial. Però el gruix de la feina ja s'havia fet durant aquells primers anys.

"S'atura d'una manera evident perquè ja s'ha fet molta feina prèvia a través de camps de concentració, batallons de treballadors, presons i la justícia franquista, que té com a objectiu no implementar justícia, sinó castigar a través de condemnes a presó o a través, en els darrers casos, de condemnes a mort i, per tant, amb l'afusellament de les persones que havien estat sentenciades", explica l'historiador.

Així, la societat s'instal·la en el terror i comença a aparèixer una generació que --malgrat que una part important amb el temps sí que decidirà lluitar contra el règim-- no se sent franquista, però prefereix ser prudent i no entrar en aquestes dinàmiques per por, explica Dueñas. Por, sobretot, de les denúncies:

"Per por de si em detenen, si em castiguen, si em quedo sense feina, si em denunciaran. Això és una part molt important de la dictadura." 

Llei de responsabilitats polítiques

En paral·lel a la legislació específica, el 9 de febrer del 39 es dicta per a tot l'Estat la Ley de Responsabilidades Políticas, que fa efectiva la depuració de més de 15.000 funcionaris de la Generalitat i estableix un tribunal per reprimir l'activitat política.

Comença a funcionar el juny. De caràcter retroactiu, la llei convertia en delictes fets de caràcter polític o cultural que --òbviament-- no ho eren en el moment de produir-se.

El fet de vincular-hi els consells de guerra podia comportar la condemna a mort. Fins al 1942 es van iniciar més de 10.000 expedients. L'historiador José Álvarez Junco (2022) situava en unes 40.000 les persones afusellades a tot Espanya ja en temps de pau. 

A més, la llei preveia dures sancions econòmiques que podien arribar a la confiscació de tots els béns i acabar amb els mitjans de subsistència del penat. Altres sentències més lleus podien comportar inhabilitació o desterrament del lloc de residència. Tot plegat amb l'objectiu de generar una desmobilització social generalitzada.

En els anys següents es va fer tot un arsenal normatiu --en paraules del catedràtic de Dret Constitucional Marc Carrillo-- amb l'únic objectiu de reprimir la dissidència política, com van ser la Ley de Seguridad del Estado de 1941, la nova llei de 1943 que tipificava la rebel·lió, la reforma del Codi Penal de 1943 o el Codi de Justícia Militar de 1945, entre d'altres.

Amb l'agreujant que atribuïa a la jurisdicció militar la competència per jutjar tot aquest tipus de "delictes". Una implicació militar que es va mantenir fins a l'últim moment de la dictadura.

L'eliminació del català

Franco va ser prou caut a l'hora d'eliminar el català de l'esfera social i relegar-lo a l'estricta intimitat. És difícil trobar un decret que prohibeixi explícitament l'ús de la llengua pròpia, però està farcit d'ordres i decrets que estableixen el castellà com a idioma únic en llocs públics, com restaurants o cinemes, i de l'administració, de la justícia, de l'ensenyament, del comerç o fins i tot dels oficis religiosos. 

En qualsevol cas, la supressió de la Generalitat i la militarització de les institucions del país va fer que, de facto, quedés prohibit com a idioma oficial a tots els efectes. I no és difícil trobar notícies de multes per parlar-lo o fer-hi anuncis. 

Per exemple, una ordre de la dictadura va imposar el 15 de setembre del 1939 com a data límit per eliminar tots els rètols en català de la via pública, com ja havien anat fent els revoltats a mesura que avançaven cap a Barcelona. Curiosament, igual que el 1714, el nou règim no va canviar el dret civil català.