Els interrogants de les riuades del 62 a "Els nens de la riuada" i quan la lava ho arrabassa tot a "Esborrats del mapa", dues estrenes a "Sense ficció"

"Els nens de la riuada"

Per què no hi ha cap registre dels nens desapareguts en les riuades del Vallès? Hi va haver adopcions irregulars d'infants orfes, després de la catàstrofe? Com és que es va tancar precipitadament el sumari judicial que investigava les causes i les conseqüències del desastre? Seixanta anys encara hi ha moltes preguntes sense resposta.

La nit del 25 de setembre del 1962 una tempesta sobtada i extremament violenta va segar la vida d'un miler de persones al Vallès i al Baix Llobregat. A Terrassa, el municipi més afectat, l'aiguat va desbordar les rieres que travessen la ciutat, que es van emportar tot el que van trobar al seu pas. Hi van morir almenys 300 persones. Alguns cossos, no se sap quants, van arribar al mar. Els pescadors de Tarragona es van veure obligats a recollir-los i enterrar-los sense que constessin enlloc.

"Tinc aquella imatge gravada: una dona despullada i ensangonada, desesperada per llançar-se a rescatar la seva filla de 14 anys, que s'enfonsava en un riu de fang. I aquella serenitat, que no sé d'on va treure aquella criatura, dient-li: ‘Adeu, mama, no et preocupis', fins que el seu cap va desaparèixer." Asunción García Campoy encara s'emociona recordant la nit de la riuada a la riera de les Arenes de Terrassa. Tota la seva família es va salvar, però, 60 anys després, moltes altres famílies continuen buscant fills, germans o cosins desapareguts. Hi ha cossos que no s'han trobat mai. I famílies que sospiten que els seus fills desapareguts van ser donats en adopció i que reclamen una investigació oficial.

Com la Manuela, que, durant molts anys, cada vegada que veia nens jugant demanava al seu marit de comprovar si algun d'ells era l'Antonio, el fill petit que no ha tornat a veure des d'aquella nit: "És una obsessió, l'ànsia i la desesperació no te les treus mai, les tens sempre, no se'n van mai."

La mare de Pilar Roque ha viscut tota la vida amb aquesta ferida infinita. Hi va perdre la que llavors era la seva única filla, la Núria, de 3 anys: "Els meus pares van fer de tot per trobar-la. Fins i tot van fer un escrit a l'Ajuntament reclamant-la amb els detalls de com anava vestida. Ha sigut una recerca constant... I si fos en un altre lloc? I si...?"

La filla que la Manuela va tenir després del desastre li ha pres el relleu. Presideix l'Associació de Nens Desapareguts de la Riuada del 62. Saben del cert que molts nens van anar a parar a institucions com l'Alberg Infantil Caja de Ahorros de Terrassa. Ara bé, tal com explica Susanna Escalera, advocada i secretària de l'associació: "Als arxius no hi ha registres de les entrades i sortides dels infants ni dels llocs on van anar a parar després de la riuada. On és el registre d'aquests nens?". Josep Maria Pi, que va viure la riuada, és contundent: "Han d'explicar quins nens hi havia en aquests centres. Tant l'Església com l'Ajuntament de Terrassa haurien d'haver donat resposta." Però als arxius municipals no n'hi ha cap rastre.

Podria ser que aquests nens i nenes, els cossos dels quals no es van trobar mai, estiguin relacionats amb els centenars de peticions d'adopció que es van rebre aquells dies? Al documental "Els nens de la riuada", la investigadora Esther Lázaro Sanz reconstrueix la feina de dos anys entre arxius i hemeroteques, i d'entrevistes a testimonis, per saber què va passar amb els infants que no han aparegut mai, per saber si hi va haver tràfic d'infants després d'un dels episodis més catastròfics de la història de Catalunya del segle XX.

Esther Lázaro ha aconseguit documentar més de 300 peticions per adoptar nens i nenes que suposadament haurien quedat orfes. Amb anuncis de premsa de famílies interessades, cartes adreçades als ajuntaments més afectats i peticions fetes directament al governador civil Matías Vega Guerra, que en un document de resposta a una de les demandes diu "en prenc molt bona nota" i la trasllada a la Sección Femenina del Movimiento "per fer possible l'acolliment indicat". En reben tantes, de demandes, que el mateix governador publica després una nota en un diari en què adverteix que, "en la major part, aquests generosos oferiments no han pogut ser acceptats", perquè les necessitats estaven cobertes.

"Hem d'entendre", es demana l'Esther Lázaro, "que hi ha una petita part que sí que van ser acceptades?"

El setembre del 1962 s'obre un sumari per aclarir les causes i les conseqüències de les riuades. Es van poder identificar molts cossos. Però l'administració de justícia la va tancar sobtadament el 1964 i, tal com explica Manuel Màrquez, del Centre d'Estudis Històrics de Terrassa "hi ha cossos que han quedat oblidats, que ningú sap de qui són perquè ningú els ha reconegut."

"La riuada va provocar desaparicions que no es poden quantificar, perquè la majoria de criatures no estaven empadronades", explica Neus Roig, antropòloga i presidenta de l'Observatori de Desaparicions Forçades de Menors, que afegeix: "Hi va haver criatures que van ser entregades sense més, no sabem si qui les va adoptar les va inscriure com a adoptades o si és possible que se les registrés com a fills biològics fora de termini."

"Sabem del cas d'una nena de només 40 dies que es va quedar sense pares. Els seus tiets la buscaven, però aquesta nena va ser adoptada a Alemanya. La van adoptar i aquí tenia familiars directes", explica Susanna Escalera. A l'associació han trobat dues notícies publicades després de les riuades en què una família denuncia la desaparició de les dues filles, i expliquen que va aparèixer un cotxe blanc i se les va endur.

El tràfic d'infants es va fer amb normalitat a Espanya entre el 1938 i el 1996. Soledad Luque Delgado, presidenta de l'associació Todos los Niños Robados Son también mis Hijos, diu que les famílies que s'oferien per adoptar "eren riques, moltes afins al règim. Als anys seixanta les autoritats franquistes posen el focus [per obtenir nens] no ja sobre les dones empresonades per la seva ideologia, com després de la Guerra Civil, sinó sobre les dones pobres."

Josep Maria Pi opina: "Hi ha por a parlar, però algun dia s'hauran de demanar explicacions, perquè són molts els desapareguts de les riuades." Igual que Àngels Albert Ramos, que ha heretat de la seva mare l'impuls de seguir buscant la seva cosina, desapareguda també en les riuades: "Jo només volia posar punt final a la pèrdua de la meva mare, i el que he trobat és la pèrdua de moltes mares. S'ha de saber qui en va tenir la responsabilitat, encara que siguin morts." La investigació d'Esther Lázaro continua oberta.

Fitxa tècnica

Direcció i guió: Esther Lázaro Sanz
Realització: Eva Martínez Corcuera
Producció executiva Parallel40: Helena Alabart Sentís i Joan Gonzàlez Herrero
Direcció executiva TV3: Montse Armengou Martín
Producció executiva TV3: Sílvia Pairó Vila
Realització TV3: Ricard Belis García
Direcció de fotografia: Ignasi Pastori Martínez-Lamas
Muntatge: Isaac Riart González
So: Francesc Gosalves López
Producció: Ot Burgaya i Roser Fargas
Grafisme: On-Idea

"Esborrats del mapa"

Durant 98 dies, el volcà Cumbre Vieja va arrasar l'any passat pobles sencers i plantacions de plataners a l'illa de La Palma. Centenars de cases van desaparèixer engolides per la lava. Els que hi vivien van perdre molt més que casa seva. El seu barri, la seva escola, el seu poble i els records de tota una vida van quedar sepultats sota la lava. Com es pot fer front a aquesta pèrdua?

El 19 de setembre fa un any de l'erupció volcànica a l'illa de La Palma. Aquell diumenge, passades les tres de la tarda, el volcà de Cumbre Vieja va entrar en erupció. Així començava l'infern per als veïns de La Palma, un malson de lava, colades i cendra que destrossava tot el que trobava al seu pas fins a arribar al mar.

Durant aquells 98 dies, el volcà va dipositar més de 200 milions de metres cúbics de lava sobre el terreny —una xifra inèdita des que se'n tenen registres—, que van deixar 1.219 hectàrees afectades. Més de 7.000 persones van ser evacuades i més de 700 habitatges van desaparèixer sota la lava. El volcà va inundar les portades dels diaris, els informatius i programes de televisió, les xarxes socials. I amb això, el drama de les persones afectades per la devastació de la força de la natura.

Amb un tempo pausat, com el lent avançament de la lava, el documental "Esborrats del mapa", de César Armas, escolta la història de diverses persones a qui el volcà va trencar la vida.

No hi va haver gaire temps per recollir pertinences. L'Aníbal va ficar a les maletes roba, però també altres coses: "Vaig posar-hi fotografies que vaig agafar d'un calaix on hi havia totes les nostres fotos de record. Moltes es van quedar a terra, d'altres al calaix i un grapat a la maleta. Vaig tancar. Vaig sortir de casa. (...) Vaig mirar la casa, la finestra de la meva habitació, tot el que vaig poder i vaig marxar corrent perquè era molt perillós. I aquell va ser l'últim moment que vaig veure casa meva".

La Beatriz i el Pablo vivien a Todoque a la casa dels seus somnis. Els primers dies van ser molt durs, recorda el Pablo: "D'agonia i incertesa, de tenir la lava a cent metres de casa teva sense saber què passaria." Va quedar sepultada per la lava el 26 de setembre, el mateix dia que l'església de Todoque, una imatge icònica de la destrucció de la localitat. "Quan va caure l'església va ser com veure una de les Torres Bessones quan queia, va ser el mateix."

Els protagonistes del documental afronten la pèrdua de la llar, cadascú a la seva manera, o com pot. La pèrdua, però, va sempre molt més enllà d'allò material. La casa era l'extensió d'un mateix, la dels records insubstituïbles, la de les arrels. Tot plegat, una part de l'individu molt difícil de reconstruir. "Al final, va ser un cop que ens ha trencat la identitat de tots, d'alguna manera, i no saps com serà el demà", sentencia la Vanesa.

A la pèrdua material i emocional, s'hi afegeix la social, la del barri on s'han criat, l'escola on van estudiar, el bar on prenien un cafè o quedaven amb els amics, el veïns del barri, el lloc de feina... "Per mi el meu barri era molt especial —explica la Sandra, amb la veu entretallada de l'emoció—; tenia el millor paisatge. Creia que era un lloc perfecte per poder viure. I sempre que marxava a viure fora volia tornar. Sempre volia tornar a casa meva, però ja no hi tornaré mai més."

Justament la part social, la de les festes, és el "tresor" del Pedro. Aquest veí del barri de Marina, a Tazacorte, va gravar durant trenta anys les festes de Todoque, La Laguna, Las Mandas i els voltants. "La meva vida no ha estat feliç del tot. Em bolco en les filmacions que he fet. Avui en dia no es repetiran perquè han estat esborrades del mapa." Els somriures i l'alegria dels veïns de festa que queden immortalitzats a les seves cintes ara esdevenen un eco llunyà del que van ser les seves vides. "És molt dur per mi haver gravat l'alegria i observar ara desolació, destrucció... Trobar-ho tot negre al meu voltant."

La Beatriz, una psicòloga de Tenerife que va marxar a La Palma per ajudar la població quan el volcà va entrar en erupció, inicia una teràpia de grup amb les persones que han perdut la casa. A partir del dia en què es deté l'erupció, finalment, el 25 de desembre del 2021, la teràpia se centra en una nova fase, la més dura: la d'acceptar la realitat, acomiadar-se de casa seva i encarar el futur.

Fitxa tècnica

Direcció: César Armas
Producció executiva: Anuska Simón
Direcció de producció: Lydia Palencia
Realització i muntatge: Alejandro Millán
Guionista: Yasmina Segarra
Producció: Andrés Benítez
Direcció de fotografia: Néstor Falero
Operadors de càmera: Néstor Falero i Carlos Texeira
Postproducció, etalonatge i grafisme: Juando Díaz Perera
Postproducció de so: Picnic
Documentació: Noelia Sidi
Dron: Rafael Ocón
2022

"Esborrats del mapa" és una producció de Videoreport Canarias.

tv3.cat/senseficcio
facebook.com/senseficcio
twitter.com/senseficcio