Els papers dels presidents de la Generalitat: on van els seus arxius quan pleguen?
Des de principis d'aquest 2023 el president dels Estats Units, Joe Biden, ha estat a l'ull de l'huracà per la troballa, en diverses ocasions i en diversos llocs, des del mateix domicili fins a les seves oficines, de documents classificats de la seva etapa com a vicepresident durant el mandat de Barack Obama.
Això li ha comportat una comparativa molt incòmoda amb el seu antecessor en el càrrec, Donald Trump, a qui l'FBI va requisar a la seva residència de Florida centenars de documents que portaven el segell de "Top secret" i milers de papers presidencials.
La legislació nord-americana obliga els càrrecs públics a retornar, als arxius oficials, la documentació generada mentre han ocupat el càrrec.
A Espanya, la llei també hi obliga, però no tots els presidents ho fan.
I a Catalunya, què passa?
Tot el fons documental del mandat d'un president és informació pública. Com a servidor públic, se li aplica tota la normativa de custòdia, conservació i eliminació que regula els documents de titularitat pública, com per exemple la Llei d'Arxius i Gestió de Documents de Catalunya, la Llei espanyola del Patrimoni Històric, que estableix l'obligació d'entregar la documentació a qui el substitueixi o a l'arxiu corresponent, o el Codi Penal, que tipifica de delicte l'ocultació d'informació pública.
Josep Matas, advocat especialista en dret a la informació i propietat intel·lectual, especifica què s'entén per documents de titularitat pública:
No existeixen documents polítics o dels polítics, segons la llei. Qualsevol document que guardi relació amb l'exercici de la seva funció, ja és un document de titularitat pública. Per tant, quan un president plega del càrrec se'n pot endur ben poca cosa a casa; notes personals o textos que hagi escrit ell mateix, com a molt.
El protocol català
A falta d'una normativa específica sobre el tractament de la documentació generada pels presidents, a Catalunya, el 2003, per impuls del president Jordi Pujol, es va crear un protocol que estableix que s'ha de transferir a l'Arxiu Nacional de Catalunya, amb seu a Sant Cugat del Vallès.
El seu director, Francesc Balada Bosch, explica que la resolució no concreta el termini amb què aquesta documentació del president sortint ha de passar a l'arxiu nacional.
Simplement diu que s'ha de fer a l'acabament de la legislatura.
Per ara, hi han ingressat el seu arxiu presidencial Jordi Pujol, Pasqual Maragall, José Montilla, Artur Mas i Quim Torra. A Sant Cugat, però, hi ha una absència destacada, com subratlla el director de l'Arxiu Nacional:
En aquests moments tenim el buit del president Puigdemont. És Presidència qui pren la decisió. Nosaltres hem demanat quan es farà la transferència, però no hem tingut una resposta efectiva.
L'advocat Josep Matas apunta que hi ha una altra opció, que és que aquesta documentació es quedi a Presidència perquè en faci ús el seu successor, és a dir, el següent president. I és el que ha passat amb el fons institucional de Carles Puigdemont, que és a l'Arxiu Administratiu del Departament de la Presidència.
És consultable, amb autorització prèvia del president responsable d'aquesta documentació, igual que en cas dels fons que són a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Els presidents, directament, són els que autoritzen l'accés a aquesta informació pública durant un període de 24 anys a comptar a partir de la data de lliurament a l'arxiu --en cas de defunció o d'incapacitat, com passa amb Pasqual Maragall, qui pren la decisió és la Comissió Nacional d'Avaluació, Tria i Accés de Documentació--. Els presidents fins i tot poden vetar-ho, segons explica el director de l'Arxiu Nacional:
Fins ara no hi ha hagut cap mena d'entrebanc per a les persones que han volgut consultar aquesta documentació. De fet, tampoc hi ha hagut un interès especial per a la consulta d'aquest documents. Des del 2003, a l'Arxiu Nacional de Catalunya, només hi ha hagut 71 peticions per fer-ho.
La majoria de sol·licituds corresponen a la documentació de Jordi Pujol i Soley. Cap d'elles, però, procedent de la justícia, que ho podria haver demanat arran de la investigació sobre la causa per corrupció oberta contra ell i la seva família.
L'Arxiu Tarradellas, a Poblet
Va ser voluntat de Josep Tarradellas i Joan dipositar i cedir els seus fons documentals i bibliogràfics a la comunitat monàstica de Santa Maria de Poblet.
Malgrat ser en un arxiu privat, la documentació és consultable a través del portal Arxius en Línia. A més, l'Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià treballa conjuntament amb l'Arxiu Nacional per tractar la informació amb els mateixos criteris arxivístics que s'han fet servir amb la de la resta de presidents.
Tot i això, Francesc Giménez, president de l'Associació de Professionals de l'Arxivística i la Gestió de Documents de Catalunya, fa aquesta reclamació:
És un error [que els papers de Tarradellas siguin a Poblet]. Els documents generats pels presidents haurien de ser custodiats en arxius públics, per tal que se'n pugui garantir l'accessibilitat i la conservació.
L'hàbit de no complir la llei
Josep Matas lamenta la "tradició de successius espolis" que s'ha produït amb els arxius dels presidents del govern espanyol.
Quan Calvo Sotelo va arribar a la Moncloa, ja es va queixar que Suárez no li havia deixat res.
I així successivament: bona part de la documentació de Felipe González, que està gestionada per la seva fundació privada, va desaparèixer de La Moncloa just abans de l'entrada de José María Aznar. El mateix va fer el líder del PP quan va plegar, el 2004: va ordenar un "esborrament informàtic". I José Luis Rodríguez Zapatero, dos anys després de deixar la presidència, va fer servir informació classificada a les seves memòries, recorda Josep Matas.
És molt xocant. En altres països també passa, però només ens n'assabentem quan els enganxen. A Espanya, hi ha una mena d'exhibició, i la Fiscalia hauria d'intervenir perquè [la gestió d'aquesta documentació pública] està perfectament regulada.
Reclamen una nova llei
L'article 54 de la llei espanyola de patrimoni històric diu que un servidor públic està obligat a entregar la documentació que ha generat arran del seu càrrec a qui el substitueixi o a l'arxiu corresponent. Per això l'advocat Josep Matas sentencia:
El principal problema que tenim en el món dels arxius a l'administració pública és amb els documents dels polítics.
El president de l'Associació de Professionals de l'Arxivística, Francesc Giménez, defensa la necessitat d'una nova llei d'arxius per actualitzar l'actual, que és del 2001, i de cara a les pròximes eleccions municipals del 28 de maig fa aquest recordatori:
Qualsevol càrrec públic ha de tenir clar que, després d'unes eleccions, ells poden haver d'abandonar la institució a la qual han servit, però els arxius s'han de quedar.
Avisa que, a parer seu, els arxius són "una estructura d'Estat".
