Estrena al Liceu de "Lulu", d'Alban Berg, una de les òperes més valorades del segle XX
L'òpera "Lulu", del compositor Alban Berg, arriba al Gran Teatre del Liceu de Barcelona com una coproducció amb el Gran Teatre de Gènova. Fins al 16 de novembre s'hi representaran cinc úniques funcions. "Lulu" és considerada una de les òperes més importants i valorades del segle XX, i narra la història d'una "femme fatale" que acaba amb la vida de tots els homes que l'envolten. La temàtica de l'obra pot ferir, però, la sensibilitat d'algun espectador, per la qual cosa no es recomana als menors.
2 min
Ni moral, ni consciència, ni remordiments pel dolor infringit. Així és Lulu, el personatge que dóna nom a l'òpera del compositor Alban Berg: una dona fatal que atreu de forma irresistible els homes i que, després, els destrueix. El primer marit de Lulu, un professor de medicina, mor d'un atac de cor quan descobreix que la seva dona l'enganya amb un altre home. El segon marit, un pintor, se suïcida amb una navalla d'afaitar quan pren consciència del veritable passat de la seva esposa. I el tercer marit, un ric editor de diaris, mor dels cinc trets que li dispara la mateixa Lulu. Però tot aquest mal no respon a un càlcul interessat. Darrere de Lulu, que en aquest cas interpreta Patricia Petibon, només hi ha un buit moral absolut, i tampoc en sortià indemne.
Quan "Lulu" es va estrenar, el 1937, feia dos anys que Alban Berg havia mort. El compositor austríac no havia pogut acabar l'òpera, i per això es va representar de forma inacabada. La vídua de Berg va voler que Arnold Schönberg la completés, però el cèlebre compositor no va acceptar l'encàrrec. Així que no va ser fins al 1979 quan un altre músic, Friedrich Cerha, afí a la segona escola de Viena, va acabar el treball de Berg. Precisament, aquesta és la versió que s'ha estrenat al Liceu. La dirigeix Olivier Py, amb la direcció músical de Michael Boder, i destaca per la seva escenografia de societat postindustrial. És el reflex de la buidor de Lulu, un nihilisme que, com la sínia del parc d'atraccions, gira i gira sense aturador.
Precisament la dramatúrgia de Py i la temàtica de l'obra han portat el Liceu a advertir que es tracta d'una òpera que "pot ferir la sensibilitat d'alguns espectadors" i a catalogar-la com a espectacle no recomanat per a menors.
Quan "Lulu" es va estrenar, el 1937, feia dos anys que Alban Berg havia mort. El compositor austríac no havia pogut acabar l'òpera, i per això es va representar de forma inacabada. La vídua de Berg va voler que Arnold Schönberg la completés, però el cèlebre compositor no va acceptar l'encàrrec. Així que no va ser fins al 1979 quan un altre músic, Friedrich Cerha, afí a la segona escola de Viena, va acabar el treball de Berg. Precisament, aquesta és la versió que s'ha estrenat al Liceu. La dirigeix Olivier Py, amb la direcció músical de Michael Boder, i destaca per la seva escenografia de societat postindustrial. És el reflex de la buidor de Lulu, un nihilisme que, com la sínia del parc d'atraccions, gira i gira sense aturador.
Precisament la dramatúrgia de Py i la temàtica de l'obra han portat el Liceu a advertir que es tracta d'una òpera que "pot ferir la sensibilitat d'alguns espectadors" i a catalogar-la com a espectacle no recomanat per a menors.
