Exageradament exagerats: reflexions sobre la bombolla de la cultura i l'ansietat que genera

Rosalía té la culpa que ara estigueu llegint això. Sí, un altre cop Rosalía. Rosalía per terra, mar i aire, i per Instagram. Quedi dit per endavant que a casa --ho dic a la manera del col·lega Oriol Puig Taulé, un crític exagerat de la revista digital de cultura Núvol-- admirem la carrera de Rosalía, encara curta al capdavall, la seva formació musical i el seu talent.

"Lux", el seu quart disc, no és el primer llançament d'un producte cultural a gran escala que arriba al públic --també en podem dir consumidors, perquè amagar-ho?-- després d'una campanya prèvia que ha generat expectatives a tort i a dret o, com ara es diu, que ha generat "hype".

La cultura "hype" (abreviatura anglesa d'"hipèrbole"), la cultura de l'exageració, domina el mercat. Si no et fas veure, no hi ets. I per fer-te veure en aquest món sorollós i sobreestimulat, necessites molt més que llums de neó: necessites crits, necessites sorpresa, necessites experiències i esdeveniments. Necessitem coses extraordinàries. I en això, els mitjans convencionals han perdut la partida.

Ja no n'hi ha prou a sortir al Telenotícies, encara que la batalla per esgarrapar un minut de glòria a les nou del vespre sigui cruenta. Les xarxes s'han convertit en el millor altaveu de l'exageració: moltes veus simultànies parlant del mateix durant els dies --a vegades hores-- que dura la bombolla.

Entre tanta excepcionalitat, "estem arraconant el que és quotidià, el dia a dia de cada dia". Ens ho diu la filòsofa Marina Garcés, a qui hem convidat a parlar sobre aquesta era hiperbòlica que ho domina tot, i no només la cultura. Tot és "històric" --ho sigui o no--, "apoteòsic" i "únic". Tot és imperdible, tot és nou.

La cultura "hype" premia la novetat, encara que el que vengui sigui més vell que anar a peu. La cultura "hype", però, també genera ansietat. Qui és tan fort per viure al marge de l'últim fenomen de l'any? Pots no haver llegit el llibre de què tothom parla? Com ho farem, ara que ens hem quedat sense entrada?

L'ansietat s'amplifica amb estratègies com els anuncis de venda d'entrades amb una anticipació exagerada (a un any vista, en molts casos). Són lògiques de mercat contra les quals és ingenu lluitar, però que, en el cas dels artistes més buscats, genera una carrera desaforada que pot acabar desembocant en una frustració.

L'ansietat genera més ansietat. I l'ansietat té dues sortides: "O segueixes a la roda imparable, que pot ser esgotador, o et desconnectes. Quanta gent s'està desconnectant? Gent que diu que ja no mira notícies o que ja no segueix les novetats de la cartellera. És l'altra cara de la mateixa moneda", adverteix Garcés.

Crítiques sense matís

Bernat Puigtobella, editor de Núvol, és dels pocs que segueix creient en el gènere de la crítica cultural, pràcticament desapareguda en els diaris convencionals. L'hem anat a veure per saber què opina de les ressenyes que es publiquen a correcuita --les primeres, a les xarxes--, a poques hores, o minuts, que hagi sortit a la llum la pel·lícula de l'any, el disc de la dècada o el llibre del segle.

"La crítica no és un m'agrada o no m'agrada. Una crítica demana una valoració personal del crític, però, sobretot, demana saber si l'obra analitzada està a l'altura dels objectius que s'havia marcat el seu creador", diu Puigtobella. I fer això, si això ho fas bé, necessita temps i espai. Necessita matís. I matís és el que, tot sovint, no contempla la cultura "hype".

"Un disc complex com el de Rosalía o un llibre de mil pàgines com el que acaba de publicar Miquel de Palol no es pot analitzar sense una escolta pausada o una lectura conscient, que no es fa en una hora o en un dia", remarca Puigtobella.

La revista Núvol té en nòmina Oriol Puig Taulé, un crític teatral desmesurat i molt seguit en el sector de les arts escèniques. També escriu a les pàgines del diari El País. Puigtobella li veu totes les virtuts al seu entusiasme exagerat "perquè agrada amb la seva sinceritat". Quan li agrada, li agrada molt. Quan no li agrada, no li agrada gens.

Anuncis amb trampa

Oques Grasses se separa i anuncia a bombo i plateret, a un any vista, un únic concert de comiat a l'Estadi Olímpic de Barcelona. Un bon titular. El primer grup que omplirà l'Estadi Olímpic cantant en català. La bogeria, de nou l'exageració, s'imposa. Tothom vol ser-hi, sembla ser. Els fans d'Oques, però també els que no ho són. El concert es ven com una cita imperdible.

Les entrades volen. S'obre un segon concert. Es posen dos concerts més a la venda. Les entrades tornen a esgotar-se. Finalment serà un adéu multiplicat per cinc, els quatre de l'Estadi Olímpic i un cinquè, anunciat aquest dilluns, que es farà mesos abans al festival Cabró Rock de Vic. Ja no serà, doncs, un comiat únic, un fet que posa en qüestió la hipèrbole del primer anunci que va ocupar sumaris als Telenotícies. I això si els pròxims dies o mesos no apareixen noves oportunitats per gaudir de l'últim any del grup osonenc.

Un altre exemple recent. Joan Dausà --encara recent la gesta de "L'última bogeria"-- anuncia nou disc, per cert, amb un títol exagerat, "Immortals". Ho fa amb un vídeo de gest desmesurat, una haka amb Dausà al centre de la coreografia maori. L'anunci ve acompanyat d'un segon anunci, una gira de deu concerts. Deu concerts únics, es remarca. Un "únic" que convida l'espectador a viure'ls com una cosa extraordinària i imperdible.

Marina Garcés es mostra preocupada per una tendència que relega a la invisibilitat tot allò que és ordinari i certifica la impossibilitat de convertir-ho tot en un fet extraordinari. A les xarxes triomfa l'excés, el tot o res, el blanc i negre, el bo o dolent. No hi ha espai per als grisos.

Les xarxes --i el mercat-- també demanen immediatesa i celebren l'opinió, sigui quina sigui, i com més extrema i polaritzada, millor. En una escala de l'1 al 5, triomfem l'1 i el 5. El 3 --és a dir, el no ho sé, el ni fred ni calor-- està mal vist.

Garcés reivindica el dret a no opinar o, fins i tot, a canviar d'opinió. Publica assajos de filosofia --els últims, a les editorials Tigre de Paper i Galàxia Gutenberg-- i es mou lluny dels productes beneficiats (o perjudicats) per la cultura de l'exageració.

Tot i així, sovint se la presenta amb hipèrboles com "la filòsofa de capçalera de Catalunya". La recepta Garcés per no caure pres en aquesta ratera hiperestimulada en la qual s'està convertint, en molts àmbits, el mercat cultural, també passa per l'humor i per no prendre's gaire seriosament aquestes exageracions.

Amb humor o sense, l'exageració, més que apagar-se, sembla que no té límits. Però la corba de l'ansietat que genera sí que sembla que tingui sostre. I ja sabem que tot el que puja, baixa. Això també explicaria la fragilitat de moltes bombolles culturals. Molts productes que neixen amb altaveus a gran volum, perden intensitat amb una gran rapidesa. "El que segueix fent més il·lusió --diu Puigtobella-- és quan triomfen propostes nascudes de forma artesanal i amb pocs recursos".

Un exemple d'això podria ser la carrera de l'actor Oriol Pla. Un intèrpret d'expressió exagerada, però que va néixer fent teatre de carrer al costat de la seva família. Al teatre ha triomfat amb espectacles com "Ragazzo", "Travy" (al costat dels seus pares i la seva germana) o "Gola". Un talent treballat a foc lent ha esclatat amb un premi extraordinari --aquí sí que l'adjectiu s'hi escau--: un Emmy Internacional pel seu paper a la sèrie "Yo, adicto".

La seva alegria en rebre el premi a la gala de Nova York, i el seu discurs d'agraïment --recupereu-lo, si podeu-- són tot un exemple d'una exagerada exageració que, en aquest cas, m'atreveixo a dir, sembla genuïna.