Com fer passar les urnes per cubells de roba
Jo ja em pensava que les urnes no arribarien a temps. La policia havia trobat moltes paperetes en diferents llocs, però cap urna.
Als pobles petits no ens arribava res, ens seguien dient que estiguéssim tranquils, però s'acostava el dia i res de res. Fins que el dia 26 de setembre em truquen a mig matí dient que em porten les botifarres per a la botifarrada. Tremolant d'emoció vaig a la cita en un carrer discret, i el noi que me les portava m'explica que està molt nerviós perquè els Mossos havien anat darrere seu i havia hagut de fer molta volta per arribar. Agafo les urnes que el noi tenia al maleter, les poso al meu cotxe i me'n vaig corrents a amagar-les a casa.
El millor que em passa pel cap és amagar-les a l'habitació del mals endreços i posar-hi la roba de la temporada passada a dins, i així no es notava gens que eren urnes.
Al migdia, veient el telenotícies, salta la notícia: el dia abans s'havia celebrat el referèndum per la independència del Kurdistan iraquià i la sorpresa va ser veure que les urnes que ells havien fet servir eren com les que jo guardava a casa, però de diferent color. Els fabricants d'urnes per a referèndums d'independència havien fet l'agost.
Tants dies esperant que arribessin i ara que les tenia no ho podia explicar a ningú. Tot i així, si algú m'ho preguntava, simplement feia un somriure i la gent ja m'entenia.
Ens esperaven els últims dies i estàvem feliços perquè després vam rebre les paperetes i ja veiem que ningú no ens podria prendre les urnes. Només ens faltava el cens i era una cosa molt important.
La vigília del referèndum ens van convocar a una reunió de coordinadors locals a l'INEF de Barcelona i allà ens van donar una notícia molt important: l'endemà tindríem cens universal, la gent podria votar a qualsevol col·legi. O sigui que encara que en tanquessin un, podríem anar a votar al col·legi del costat. També ens carreguen de paperetes i llavors sí que en tindríem abastament. En aquell moment ens vam adonar que ja havíem guanyat.
Al mateix temps que jo estava en aquella reunió, la meva dona va tenir una paràlisi facial a causa dels nervis. Els amics la van haver de portar a l'hospital. Finalment tot va quedar en un ensurt.
I l'endemà, al final, va ser una gran festa.
