"Fet a Etiòpia": les diferents cares de l'impacte del model productiu xinès a l'Àfrica

El 2008 un grup d'inversors xinesos van aixecar un polígon industrial a Dukem, una població agrícola a 35 quilòmetres d'Addis Abeba, la capital d'Etiòpia. El Parc Industrial de l'Est acull un centenar d'empreses de diversos sectors: s'hi fabriquen des de cotxes fins a sabates.

Enmig d'una zona agrícola, les fàbriques del polígon donen feina a milers de persones que, fins ara, o bé treballaven la terra o no tenien cap ocupació. És la primera zona industrial aixecada al país africà i pretén convertir Etiòpia en el referent de fabricació a l'Àfrica.

Sacrificar camps i un model de vida basat en l'agricultura no és a canvi de res. La inversió xinesa també es tradueix en infraestructures i instal·lacions molt modernes.

Tres dones, tres perspectives

Amb el polígon com a epicentre, el documental "Fet a Etiòpia" gira al voltant de tres dones: la Motto, la incombustible directiva del parc, entestada a dur a terme una ampliació pactada i aprovada pel govern local que no acaba de materialitzar-se; la Beti, treballadora d'una de les fàbriques, que per primera vegada té un sou, i la Workinesh, una pagesa que veu amenaçada la seva terra per l'ànsia expansiva del parc.

Rodat al llarg de quatre anys, el film mostra l'impacte de la globalització en un país eminentment agrícola, amb una economia de les més pobres del món i una població molt jove. Els directors del documental, Xinyan Yu i Max Duncan, coneixen bé l'impacte social i econòmic causat pel model de producció implantat a la Xina els anys 80 i 90. Tots dos han treballat a la Xina com a periodistes durant més de deu anys.

Xinyan va créixer a Wuhan, una gran ciutat fabril xinesa on la industrialització, la urbanització i la privatització de l'economia durant els 80 i els 90 van transformar profundament la societat. Haver viscut en primera persona aquest procés permet a la codirectora del documental entendre les perspectives tant dels xinesos com dels etíops.

Duncan, que firma també la direcció de fotografia del film, parla mandarí i confia en les històries personals per fer arribar arreu qüestions que, d'entrada, poden semblar molt llunyanes. El temps que els directors del documental han passat a la zona els ha permès fer-se pràcticament invisibles. Això es tradueix en seqüències plenes d'autenticitat, on les protagonistes sembla que oblidin que tenen una càmera al davant i confessen pors, anhels i opinions molt personals.

Dos mons separats per una tanca

La fàbrica tèxtil on treballa la Beti és un univers als antípodes del món exterior. A dins, una gran nau acull milers de taules de treball i una activitat intensa i molt controlada. A cartells repartits per tot el recinte s'hi llegeixen frases com "concentració absoluta", "alt nivell de democràcia" o "benefici recíproc, benefici mutu".

Els que hi treballen se senten privilegiats per tenir una feina i un sou, però no escatimen crítiques sobre el salari o el ritme de feina. Molts veïns de la zona van cada dia a la fàbrica buscant una oportunitat laboral. Les possibilitats econòmiques que implica el complex industrial a la zona s'han traduït en un augment de preus generalitzat. La Beti assegura que els lloguers són molts cars i la seva amiga apunta a un producte bàsic:

Més enllà de la tanca que encercla el polígon hi ha els camps agrícoles que un dia regnaven en solitari en aquesta zona. Els inversos xinesos han pactat una ampliació del parc industrial amb el govern local i ja n'han avançat diners. Però les traves burocràtiques alenteixen el procés i la Motto es mostra impacient davant les autoritats:

Però les terres són d'uns pagesos que encara no han rebut tot el que se'ls va prometre. Des dels seus camps, la Workinesh veu la industrialització amb recel i preocupació.

Lluny de ser un relat de bons i dolents, el film és ple de matisos, a estones irònic i amb una mirada horitzontal que permet empatitzar amb qualsevol de les tres protagonistes tot i ser rotundament antagòniques.

"Fet a Etiòpia" està disponible a la plataforma 3Cat.