"Gorda, vaca, foca, balena...": Combatre la pressió estètica, a "Sempre (im)perfectes"
"Gorda, vaca, foca, balena" son alguns dels insults que rebia l'actriu i "influencer" Mara Jiménez des de ben petita per la seva corporalitat:
Jo sentia que alguna cosa estava malament en mi i em preguntava: què he de fer perquè m'estimin? I jo creia que era canviar el meu cos. Si em rebutgen pel meu cos i el meu cos canvia, tot anirà bé.
Això la va portar a pesar-se compulsivament, a comptar totes i cadascuna de les calories que ingeria i a estar més d'onze anys seguint dietes molt restrictives.
Recordo estar al gimnàs hores i hores. I em posava en un racó a plorar perquè tot eren cossos com els que jo volia i no era capaç de ser. Tot ple de miralls on jo només veia la imperfecció que jo era.
Un rebuig corporal que pateixen 6 de cada 10 adolescents i que, en alguns casos, els porta a tenir un trastorn de la conducta alimentària, com els 28.000 joves que ara mateix en tenen a Catalunya. En el 90% dels casos, qui ho pateix son noies, però cada cop hi ha més nois, com el cantant Miki Núñez:
Jo cada vegada que em veia, fos on fos, jo sentia fàstic. Jo només tenia paraules de rebuig cap a mi mateix. Jo m'insultava cada dia, em deia que era un gordo', que mai ningú m'estimaria, que no podria ser mai actor o cantant amb aquell cos. Sempre he tingut problemes amb el menjar. Intentava no menjar absolutament res i si menjava intentava vomitar. Em marejava, em desmaiava. Ho he passat molt malament durant tota la meva vida.
Ara, però, ha decidit parlar-ne obertament perquè els nois vegin que també els pot passar i animar-los a parlar-ne:
Tots els problemes que he tingut a la meva vida han estat relacionats amb el meu cos, amb la no acceptació del cos que tinc. Hi ha molta pressió estètica, molta pressió. I penso que si ho hagués explicat abans, no tindria els problemes que tinc ara.
Júlia Barceló, autora del llibre "Operació biquini", explica que "tots els cossos pateixen pressió estètica, però hi ha cossos que pateixen molta més violència estètica: Un cos gras, un cos amb diversitat funcional, un cos que no sigui blanc o un cos vell rebran molta més violència que d'altres. Però l'ideal estètic està tan ben fet que qualsevol persona es pot sentir malament perquè sempre trobarà alguna cosa que ha de canviar. L'ideal estètic està fet perquè ningú se senti a gust."
L'atleta paralímpica Desirée Vila ho ha viscut en primera persona.
Després de l'accident esportiu on em van haver d'amputar una cama, jo pensava que mai més tornaria a sentir-me bonica. El pitjor son les mirades de pena i els comentaris que et fan: Quina pena, amb lo guapa que eres'. Eres', en passat. Encara hi ha molta gent que pensa que una dona a la qual li falti una cama és menys dona.
Per això, igual que l'estilista i activista antiracista Adriana Boho ha decidit utilitzar les xarxes socials, on tenen milers de seguidors, com a plataforma per animar a les més joves a acceptar-se tal com son:
Tot està preparat perquè tu com a persona negra et sentis lletja. Per això hem de transformar els cànons i explicar que, siguis com siguis, ets bonica.
Com apunta Júlia Barceló, la vergonya corporal no és una cosa individual: "Li passa a tothom. I, per tant, el problema no és dels nostres cossos, el problema ve de fora".
Toni Mejías, periodista i cantant de grups com Los Chikos del Maiz o Rawpublik ho té clar:
És una problema col·lectiu perquè la societat és la que t'hi empeny. Entres a les xarxes socials, a la televisió, i la publicitat et bombardeja amb cossos perfectes, amb la nova dieta miracle, amb anuncis de cremes per rejovenir. Gairebé ningú està content amb el seu cos perquè es fa moltíssim negoci i moltíssims diners amb les inseguretats dels altres.
Darrera hi ha una indústria que en treu profit. L'any passat, per exemple, es van fer 260.000 intervencions de cirurgia estètica i l'edat dels primers retocs ha baixat als 20 anys. Pel què fa a la indústria de la bellesa, només a Catalunya, les empreses del sector van facturar més de 9.000 milions d'euros.
Per això, com explica la gerontòloga Anna Freixas, és importantíssim crear nous referents, també en la vellesa.
El cos de les dones és un camp de batalla des que naixem fins que morim i això no canviarà sol. Hem de ser les dones les que canviem. Per això hem de construir una estètica per a totes les edats, perquè les noies joves puguin emmirallar-se en altres models de dones més grans.
És com si envellir fos una cosa lletja, de la qual no se n'ha de parlar. M'estàs dient que no em puc fer vella? Que no puc perdre atractiu físic? Que m'he de disculpar per tenir 60 anys?, es qüestiona l'actriu Àngels Gonyalons.
Una pressió per amagar les marques del pas del temps, que també nota Pino Montesdeoca, model que trenca els patrons a les passarel·les:
S'ha normalitzat que totes ens posem alguna cosa o ens traiem alguna cosa. Però no és tan normal que jo desfili amb cabells blancs i arrugues i que sembli que en tinc 80 perquè no m'he fet res. Com competeix el natural amb el punxat? Impossible.
Una pressió que, asseguren, no és igual d'intensa en homes i dones: "Els homes envelleixen i estan atractivíssims i a les dones se'ls ha acabat tot quan arriba la menopausa. I llavors ja ets vella."
Amb aquest documental de producció pròpia del "Sense ficció" de 3Cat es pot veure com, per molt que ens hi esforcem, sempre estarem malament segons els cànons estètics. I, a partir dels nostres protagonistes i d'algunes persones expertes, es mostren nous referents perquè tots els cossos hi tinguin cabuda.
Fitxa tècnica:
Direcció: Laia Mestre Sopeña
Realització: Manoli Vargas Ferré
Producció: Hanneke Van Spaandonk Kanakaki
Imatge: Elena Serra Valls
Muntatge i etalonatge: Moisès Casanovas Orce
Producció executiva: David Bassa Cabanas, Sílvia Pairó Vila
Direcció "Sense ficció": Montse Armengou Martin
"Sempre (im)perfectes" és una producció de 3Cat
