Guia per entendre el nou desordre mundial

Per trobar un altre aniversari de la fi de la Segona Guerra Mundial tan trencador com l'actual hauríem de remuntar-nos al del 1990, quan feia pocs mesos que havia caigut el mur de Berlín, el sistema de blocs trontollava i s'intuïa que el món caminava cap a una nova era.

No se sabia gaire com acabaria aquella transició i pocs es podien imaginar la dissolució de l'URSS al cap de poc, però la sensació era que amb la caiguda del comunisme fallit, el món només podia anar a millor.

En part, perquè encara que desapareguessin els blocs, ningú posava en dubte que l'essència del sistema internacional que s'havia creat després de la Segona Guerra Mundial s'havia de mantenir. I, és més, sense la rivalitat entre superpotències, aquell model basat oficialment en el dret internacional i les institucions multilaterals podria per fi desplegar tot el seu potencial i fer un món molt més just i pacífic; "la fi de la història", es va batejar ingènuament.

Ara hi ha dues grans diferències amb aquell 1990: no es respira precisament optimisme i estem davant d'un canvi aparentment sistèmic, no conjuntural.

No és exagerat dir que s'està enfonsant l'ordre internacional que coneixíem fins ara i que ha garantit la pau, almenys a Occident, els últims 80 anys.

I el que trontolla és tant l'arquitectura internacional --les organitzacions i aliances que havien construït aquest ordre, l'OTAN, l'OMS, l'OMC, el TPI, el sistema de l'ONU en general-- com també els valors liberals que el sustentaven: el respecte per la sobirania dels estats, la Carta de Nacions Unides, la llibertat, la democràcia, uns drets humans o un dret internacional que, almenys públicament, s'havien de defensar, servien de brúixola i es condemnaven els seus abusos.

L'URSS i els EUA eren enemics, però oficialment defensaven la legalitat internacional, acusaven l'altra part quan la violava i no posaven en dubte el sistema de governança global que, amb tots els seus defectes, simbolitzava l'ONU.

Tot aquell sistema es va pensar i construir amb el convenciment que si la comunitat internacional no es dotava d'una sèrie de normes i institucions comunes, els nacionalismes i els instints egoistes del països ressorgirien tard o d'hora i les possibilitats d'una tercera guerra mundial serien molt elevades.

Quasi sense adonar-nos-en, s'està enterrant aquell model i entrem en una època de transició cap a un nou ordre, o desordre mundial, i per definició, les transicions són inestables, incertes i sovint violentes.

La guia del nou desordre

A continuació, dibuixem un panorama general amb diversos elements d'aquest nou desordre mundial. Si vols tenir una visió complerta, pot llegir-los tots o si t'interessa alguna secció en especial, les enumarem aquí i, tirant avall amb el cursor, pots anar a buscar la que més et cridi l'atenció.

1. Els orígens de la crisi sistèmica actual

Donald Trump no és la causa del desgavell contemporani, sinó el símptoma o l'accelerador. La crisi de l'actual sistema no comença amb ell, sinó que el que vivim és un procés històric que es va iniciar la primera dècada del segle XXI.

Podríem anomenar com a catalitzadors l'11S i les seves conseqüències, la invasió de l'Iraq i la crisi financera del 2008. Daltabaixos que van servir per demostrar la supèrbia del guanyador de la guerra freda i la seva incapacitat per gestionar la pau. També la ineptitud, juntament amb els governs europeus, per satisfer el progrés d'unes poblacions que van veure com el model econòmic ultraliberal globalitzat disparava les desigualtats i aquell món que havia d'anar a millor es tornava cada cop més injust.

Aquells fets van ser punts d'inflexió o els inicis del declivi del model occidental. D'aquella pols venen aquests fangs.

Com els anys 30 amb el feixisme, si Trump i l'extrema dreta a Europa arriben al poder és també en gran part per la incapacitat dels partits tradicionals de satisfer les demandes i les pors de la població.

I com que als anys 30, els governs nacionalistes van creure que l'incipient sistema de la Societat de Nacions no funcionava, se'n van desentendre. Ara, sembla que anem pel camí i els EUA, que van ser els creadors l'actual model internacional, el volen desfer. I quan la primera potència es retira de l'escena, deixa buits que d'altres ompliran i els efectes i les conseqüències es fan sentir a tot el planeta.

2. L'envestida de Trump contra el sistema democràtic

Però, sens dubte, tot s'ha precipitat amb Donald Trump, que està fent una presidència molt més agressiva del que potser molts esperaven.

Durant el primer mandat, tenia idees controvertides però gran part d'elles, o no s'arribaven a aplicar perquè el mateix entorn els hi frenava o no es podien portar a la pràctica perquè funcionava l'equilibri de poders i contrapoders (els anomenats "checks and balances").

Per tant, "la destrossa" de l'ordre establert que va poder fer va ser més limitada.

Ara, en canvi, està rodejat només de lleialistes, convençuts o convertits, té majoria al Congrés amb un partit republicà totalment sotmès i part de la judicatura també a favor, començant pel Tribunal Suprem, que a l'estiu ja va sentenciar que un president té immunitat pràcticament total en els seus actes mentre estigui en el càrrec.

I, molt important, ell també ha après com funciona un govern, què ha de fer perquè es faci el que ell diu i com ha d'actuar per complir el seu programa i eliminar els frens.

A més, a través dels seus instints i creences, els conservadors han modificat els seus principis i construït un nou corpus ideològic populista que dota de més solidesa i profunditat el seu projecte revolucionari, reaccionari.

Des del Vell Continent, a molts els sembla que els EUA i Trump han embogit, però hem de recordar que ha guanyat unes eleccions i està fent el que va prometre que faria. En la seva cosmovisió, hi ha una lògica i una coherència en tot el que està fent i el seu huracà no ens hauria de sorprendre tant si ens prenguéssim Trump i el seu fenomen més seriosament.

El va votar el 49,9%, va obtenir quasi 80 milions de vots i majoria al Congrés i, per tant, té un clar mandat democràtic per portar a terme la revolució que prometia.

I és aquest caràcter resolutiu i controvertit el que més li valoren els seus electors. El 90% de votants republicans estan satisfets amb ell.

Per posar tres exemples, va dir que tancaria frontera i deportaria en massa, i ho està fent, o almenys publicitant molt. Va dir que imposaria aranzels a amics i enemics, i ho està fent. Va dir que retallaria el govern, i també ho està fent. Els polítics s'omplen la boca i sovint no compleixen; ell fa la sensació del contrari, i això a molts electors els agrada.

Trump ataca i coacciona la judicatura, els bufets d'advocats, les universitats, l'oposició, la premsa, la llibertat d'expressió... i ho fa amb un clar ànim de venjança i a una velocitat tan gran que realment no hi ha temps de denunciar una acció que ja n'està fent una altra. El procés cap a un sistema més autocràtic ha començat i ningú sap com i quan s'acabarà. I els Estats Units, per bé o per mal, estableixen precents.

En una actitud inèdita, ja que mai s'acostumaven a posar públicament en la política interior dels seus aliats, Washington ara fa campanya directament a favor dels partits d'extrema dreta del Vell Continent que també volen rebentar el sistema establert, ja sigui l'AfD a Alemanya o els prorussos a Romania, o converteix un pària continental com l'hongarès Viktor Orbán en el seu interlocutor preferit a la UE.

Clarament, Trump busca empoderar la internacional populista que comparteix els mateixos principis que ell i vol aliats que l'ajudin a desmuntar l'ordre heretat de la Segona Guerra Mundial.

3. Un món de tres senyors feudals i molts vassalls

Pel que fa a política exterior, hi ha una gran diferència respecte al primer mandat del líder republicà. Llavors, Trump era un líder aïllacionista, no volia saber res dels veïns ni tampoc gaire del món, però el seu entorn li frenava els instints més aïllacionistes i es van mantenir uns mínims ponts.

Ara, en canvi, veiem un Trump que conserva part d'aquell aïllacionisme (no li importa què passa en altres continents) però, al mateix temps, s'ha convertit també en expansionista recuperant el mite de l'expansió dels Estats Units cap a l'oest del segle XIX. El seu lema és "tornem a fer gran Amèrica" i ara s'ho agafa de forma literal, és a dir, cal expandir físicament el territori actual a costa dels seus veïns.

El que era impensable aquest segle XXI ha deixat de ser-ho i ara tenim un inquilí de la Casa Blanca que repeteix que vol convertir el Canadà (el Canadà!) en l'estat 51 dels EUA i que es quedarà amb Groenlàndia d'una forma o altra.

Trump no només té una visió transaccional de les relacions internacionals i de suma zero (si tu guanyes vol dir que jo perdo), sinó que també hem descobert que té una visió del món quasi feudal, en el sentit que veu el planeta com un territori dominat per grans senyors feudals amb àrees d'influència i a sota seu només hi ha vassalls.

Per això respecta i admira Putin i Xi i considera els aliats tradicionals com estats inferiors, vassalls als quals pot explotar, abusar i menystenir.

El seu és un món en el qual les coses les han de decidir les tres grans potències i la resta d'actors són secundaris.

L'exemple de Groenlàndia és el més clar i revelador. L'administració Trump està construint una altra mentida: la Xina i Rússia es volen quedar l'illa i que els EUA la necessiten per a la seva seguretat. Una retòrica que recorda quan l'administració Bush va construir el mite de les armes de destrucció massiva a l'Iraq.

I aquesta invenció és el que els ha de permetre eventualment justificar una política agressiva per quedar-se Groenlàndia d'alguna forma que encara ningú s'imagina.

"No poden permetre, diuen, que els nostres rivals s'acostin al nostre territori, és vital per a la nostra seguretat i per a la del món..."

Qui parla en termes semblants però referint-se a una altra zona i això li dona dret a intervenir-hi? Doncs Putin quan justifica la invasió d'Ucraïna. Si en lloc de Groenlàndia, en la mateixa retòrica li posem el nom d'Ucraïna, veurem que Putin i Trump pensen molt igual.

Si la teva és una filosofia en què les grans superpotències tenen dret a tenir àrees d'influència i vassalls al seu voltant, llavors no et sembla tan greu que Putin es mengi Ucraïna perquè tu voldries fer el mateix amb el Canadà i Groenlàndia.

És més, si Putin trenca el tabú, tu pots anar al darrere i seguir el teu exemple i, en el cas d'Ucraïna, encara podreu espoliar-lo i repartir-vos les seves riqueses.

4. La inestabilitat d'un sistema de regles difuses

Tot això, òbviament, és una greu amenaça per al sistema internacional. Tornar a un món sense gaires regles dominat per grans potències és tornar a l'Europa de finals del segle XIX i principis del XX.

Un món en què tres països es reparteixen el planeta amb esferes d'influència, on els petits no tenen res a dir.

Un món on ja no hi hauria mecanismes compartits de resolució de conflictes ni normes i valors comuns que serveixin de guia.

Un sistema on, al principi, els grans potser s'entenen, però a la llarga les àrees d'influència conflueixen, els nacionalismes són insaciables i acaben sempre xocant. És un model molt inestable i conflictiu on impera la llei del més fort i no acostuma a portar res de bo.

De fet, la lògica de la guerra aranzelària de Trump consisteix a mirar d'empobrir la resta del món menys els EUA. Els Estats Units són tan potents en l'àmbit interior, pensa, que tampoc necessiten l'exterior per sobreviure mentre que l'exterior sí que necessita els EUA.

Imposant taxes duaneres del 145% a la Xina busca frenar el creixement del seu rival sistèmic, provocar que el seu ritme de creixement s'alenteixi i allargar més temps el que queda d'hegemonia nord-americana.

No és clar que li funcioni, primer perquè el sistema de comerç global tothom és molt interdependent i, després, perquè els EUA encara depenen molt de la Xina a l'hora d'importar molts productes, començant per les terres rares.

Ara bé, a la llarga, si es trenquen aquestes dependències com vol Trump, augmentarà el risc de confrontació entre les dues superpotències.

La història ensenya que els imperis no moren tant per causes externes sinó internes, quan els seus models de governança no saben adequar-se als temps, s'acaben tancant en ells mateixos i fent-se més proteccionistes.

I els seus líders sovint tenen una última temptació per intentar evitar l'inevitable: inventar-se o provocar una guerra amb l'esperança de recuperar el suport popular perdut i desviar l'atenció del desgovern, la crisi i la mala gestió. Esperem que Trump no tingui aquesta temptació.

5. La cruïlla ucraïnesa

En part, tot passa per Ucraïna i l'evolució del seu conflicte determinarà el futur, crec, de les relacions internacionals les pròximes dècades.

Si Rússia se surt amb la seva i aconsegueix doblegar Kíiv, haurà establert un precedent per la resta de superpotències: pots violar un principi clau del dret internacional (el respecte a la sobirania dels estats) i no passa res.

Seria el toc de gràcia a aquell sistema de valors hereu de la Segona Guerra Mundial que s'ha mantingut vigent durant 80 dècades (tot i que ja ha quedat molt malmès arran dels ulls grossos que Europa i els EUA han fet davant als brutals abusos d'Israel a Gaza i Cisjordània).

Ucraïnesos i europeus van assimilant que, tard o d'hora, perdran el suport dels Estats Units i hauran de lluitar tots sols. Trump vol entendre's amb Putin, Ucraïna és un obstacle, una pedra a la sabata i tard o d'hora té molts punts de deixar-la caure o de desentendre-se'n.

Els ucraïnesos i els europeus ho tindran molt més difícil però no impossible. Rússia és molt gran però fa tres anys que està estancada al front i li està costant un esforç ingent avançar. No pot doblegar Ucraïna, un país molt més petit en mida i població.

Els ucraïnesos, tot i que estan esgotats, seguiran innovant i aguantant, almenys uns mesos, i tot aquest temps de transició també els serveix, a ells i als europeus, per adaptar-se a la nova correlació de forces que vindrà. La incògnita, exhaustos com estan, és si amb aquests nous equilibris podran aguantar mesos o anys.

6. Europa, sola al mig i sense voler-ho

Europa es troba atrapada i desorientada en aquest canvi de joc i normes internacionals. Descobreix de cop que durant massa temps havia confiat que l'aliança amb els EUA seria eterna i sempre estaria sota el seu paraigua de seguretat.

Sembla que els països de la UE s'estan despertant, agafant consciència de la gravetat del moment i assimilant que haurà de sobreviure sola i que l'aliat americà potser s'acaba convertint fins i tot en un rival o una amenaça.

En tota crisi hi ha una oportunitat i el moment és potser també una oportunitat per assolir aquella majoria d'edat i independitzar-se, reforçar i enfortir el projecte europeu.

Veurem si en som capaços, perquè aquest canvi d'era l'agafa en un moment de molta incertesa interna, amb unes forces disruptives d'extrema dreta que remen en direcció contrària, que veuen el món molt com Trump, i que cada cop arriben a més quotes de poder.

Ens imaginem què passaria si a França guanya Marine Le Pen el 2027? La unitat que ara veiem com quedaria? El somni de Putin de dividir no només Europa sinó Occident s'hauria fet realitat.

7. La solució seria rearmar-se?

Al mateix temps, assistim a una cursa de rearmament com no es veia des de la guerra freda. El convenciment general és que ens hem d'armar fins a les dents per dissuadir les temptacions expansionistes de Putin.

Això, malgrat que els països de l'OTAN sense els EUA ja gasten el triple que Rússia en armament, el PIB rus és inferior al d'Itàlia o, si mirem el PIB per càpita, són més rics els romanesos o els búlgars que els russos.

Rússia no és la potència tan gran que projecta Putin, té molts problemes que tapa amb la seva política exterior assertiva i si no fos pel seu arsenal nuclear immens, seria considerat un tigre de paper, una potència molt més feble i no jugaria el paper central que veiem ara.

Tot i això, sense el paraigua dels EUA, Europa se sent indefensa i està convençuda que, si abaixa la guàrdia, Putin continuarà expandint-se d'alguna forma cap a les repúbliques bàltiques, cap a Polònia o creant inestabilitat al conjunt de la UE.

Veig difícil però no impossible que els Estats Units es desvinculin de l'OTAN. Potser no en marxaran explícitament, però sí que poden acabar deixant clar que no se senten al·ludits per l'article 5 del tractat de l'Atlàntic Nord, aquell que assegura la defensa mútua en cas d'atac. Un altre regal de somni per a Putin.

Per tant, millor que al Vell Continent ens anem mentalitzant d'un canvi profund. La solució, segons la majoria de països, seria avançar cap a una OTAN sense els Estats Units, i per això la resta de socis creuen que han d'augmentar la despesa militar considerablement, per suplir el buit que deixa Washington i per guanyar autonomia.

Fora dels governs, hi ha molts dubtes que sobre les dimensions d'aquest rearmament.

El que és segur és que estem en un canvi d'era, un punt d'inflexió històric, però que com en tota crisi hi ha sempre una oportunitat, en aquest cas també hi hauria la de fer una Europa més forta, més coherent, més integrada i autònoma.

Potser en temps de crisi, molts electors es llançaran als braços dels populismes, l'extrema dreta i el nacionalisme, però molts d'altres veuran que amb ells, el món sense normes es torna molt més incert i perillós, i això provocarà una reacció que evitarà mals majors.

En tot cas, tampoc hem de perdre la perspectiva que el món és molt gran, que el que veiem com a crisi de model a Occident es pot veure a altres punts del planeta (com al Sud Global) com una oportunitat o simplement com un canvi d'era inevitable que no té per què ser tan dolent per a ells.