Hipoteques, carburants i dòlars més barats: quan la bona notícia també és un mal senyal

El més visible de la sotragada als mercats financers mundials per "l'efecte Trump" són les borses. Índexs que oscil·len a cop de rumor, alts i baixos, girs sobtats en un mateix dia... Però, entre bastidors, l'onada expansiva de la guerra comercial i la incertesa que ha provocat van molt més enllà, i tocarà de ple el dia a dia de l'economia a peu de carrer. Això significarà que les hipoteques, els carburants i molts productes seran més barats, però per la raó equivocada. No pas perquè l'economia vagi bé, sinó perquè s'anticipen molts núvols a l'horitzó. Perdre uns quilos per una anèmia no és el mateix que aconseguir-ho amb l'assessorament d'un bon nutricionista. 

L'estratègia de Donald Trump --si n'hi ha-- està impactant en altres mercats que, en el fons, són molt més rellevants i mouen més diners que la compravenda d'accions d'empreses, la renda variable. Són els mercats del deute, de les divises i les matèries primeres. I tots estan movent-se també a batzegades.

La perspectiva d'una frenada del comerç mundial i, per tant, de l'economia, fa pensar als inversors en la possibilitat d'una recessió. I especulen en conseqüència. Per exemple, en el cas del crèdit, anticipen que els bancs centrals hauran d'abaixar els tipus d'interès per facilitar el crèdit i sostenir l'activitat econòmica.

L'euríbor, cap avall 

I aquesta setmana l'euríbor s'ha mogut en aquest sentit, cap avall. El març passat va tancar en el 2,40%, molt per sota del que marcava el mateix mes del 2024, de manera que la pròxima revisió de la hipoteca ja recollirà una baixada de la quota significativa, de més de cent euros mensuals de mitjana. Però, veient el que està passant els últims dies, encara podria anar més avall, perquè les expectatives han girat.

En la seva última reunió, el 6 de març passat, el BCE va donar a entendre que adoptaria una actitud d'"esperar i veure", de manera que anticipava una frenada en les rebaixes dels tipus d'interès, que ha retallat sis cops des de l'estiu del 2024. Els mercats van actuar en conseqüència, i l'euríbor es va quedar clavat al voltant del 2,4%.

Ara, però, en el que portem d'abril, ja ha baixat al 2,2%, i dona senyals clars d'anar encara més avall. Molts analistes anticipen que en la seva pròxima reunió de dijous que ve el BCE es veurà obligat a rebaixar el cost del crèdit. 

El petroli anticipa una frenada econòmica

Un dels mercats que actuen com a indicador d'activitat econòmica és el del petroli. A l'espera d'una transició energètica més ambiciosa, els combustibles fòssils són encara el motor del món. I si el motor entra en pana, es necessita menys petroli. Aquest és el raonament dels mercats, que especulen a la baixa.

Des de principis d'abril, el barril de referència a Europa, el Brent, ha passat dels 74 dòlars als 63; una caiguda de gairebé el 15% en menys de dues setmanes. També hi ha ajudat la decisió de l'OPEP d'incrementar la producció just ara, un anunci que arriba clarament a contrapeu i ha tingut l'efecte d'aprofundir encara més la caiguda. 

Tot això s'hauria de traduir en preus més barats a les benzineres. Aquesta setmana, als més de mil punts de servei de Catalunya, la mitjana del preu de la gasolina de 95 és de 1,504 euros, i del gasoil, 1,394. Són preus més barats que fa uns dies, però la diferència és només d'un o dos cèntims. A curt termini, haurien de recollir les baixades de cotització del Brent i abaratir-se, de la mateixa manera que es dispara el preu quan la cotització dels mercats internacionals va cap amunt. 

Metalls i aliments bàsics, més barats

La perspectiva de frenada, s'acabi complint o no, mou els mercats de les matèries primeres. Des de finals de març, el coure ha caigut un 10% al mercat de Londres, i l'alumini i el níquel, un 7%. També baixa el preu del gas natural en el mercat europeu; un 22% des de principis d'abril. I s'abarateixen el cacau (-9%) i el cafè (-7%), tot i que continuen cotitzant al voltant dels seus màxims històrics.

Cal veure si aquestes baixades es consoliden o només recullen l'impacte de l'especulació a curt termini, i poden tardar més temps a traslladar-se al preu final dels productes acabats, perquè els fabricants tenen encara tot l'estoc comprat amb els preus més alts. Però el que anticipa clarament el mercat és que s'acosta un període de menys demanda, davant l'expectativa d'una guerra comercial entre les dues principals potències econòmiques mundials, els Estats Units i la Xina. 

També hi pot haver un altre efecte que, avui, és difícil d'avaluar. Si la Xina no pot entrar les seves mercaderies als Estats Units perquè amb l'aranzel són massa cares, pot tenir la temptació d'abocar-les a la resta del món. Això, d'entrada, perjudicaria els països emergents, especialment els del sud-est asiàtic, que han desenvolupat una indústria local que hauria d'enfrontar-se a una allau de productes xinesos. A més, molts d'aquests productes poden acabar aquí, a la Unió Europea, i Brussel·les haurà de plantejar-se si col·loca alguna mena de barrera. Ja ho ha fet amb els aranzels als cotxes elèctrics xinesos, per exemple. 

I l'altra incògnita és la inflació. Per una banda, l'expectativa de frenada econòmica significa que, en teoria, els preus tampoc haurien de pujar, perquè la demanda no hi serà. Però també és cert que una guerra d'aranzels encareix el comerç i és, per ella mateixa, inflacionària.

El dòlar, en les mínims de tres anys

Hi ha un altre element que, en teoria, hauria d'abaratir encara més aquestes matèries primeres: la caiguda del dòlar. La divisa nord-americana és la moneda d'intercanvi més utilitzada en el comerç internacional, i això vol dir que la majoria de compravendes estan denominades en dòlar. Començant pel petroli, per exemple. Des de la nostra perspectiva, un enfortiment de l'euro respecte al dòlar significa que encara seran més barates aquelles matèries primeres que Europa no té i ha d'importar: petroli, gas, metalls, aliments bàsics, etc. 

Ara bé, la caiguda del dòlar perjudica les empreses exportadores, que veuen com el seu producte denominat en euros s'encareix a moltes zones del món, com ara els Estats Units, però també, per exemple, l'Amèrica Llatina. També perjudica el turisme que ve dels Estats Units, que ha de pagar més, mentre que viatjar allà resulta més barat.

I què passa amb el dòlar? Doncs que va cap avall. Aquest divendres ha marcat els mínims de tres anys respecte a l'euro (1 euro per 1,14 dòlars) i els inversors, sobretot els asiàtics, l'han posat en el punt de mira. També el deute del Tresor, considerat el més segur i fiable del planeta. De fet, és el lubricant del motor del sistema financer, perquè és extremadament líquid, acceptat per tots els inversors i fàcil de comprar i vendre. Si trontolla, tot trontolla. I en el cas del dòlar, si fa no fa el mateix: la divisa d'intercanvi comercial i també la preferida per invertir. 

El mercat del deute, en el focus

Aquesta setmana, el mercat del deute ha donat un primer toc d'alarma. Dimecres, el mateix Donald Trump admetia que, a l'hora de decidir-se a aplicar una "pausa" en la seva guerra comercial amb mig món (no pas amb la Xina), havia tingut en compte el que estava passant amb els bons del Tresor. "El mercat dels bons són una mica enrevessats, ho estava mirant aquella nit i la gent s'estava posant una mica inquieta", explicava Trump.

I segons el Wall Street Journal, també va mirar-se una entrevista a la cadena Fox amb Jamie Dimon, de JP Morgan, el banquer més poderós del país, que alertava d'una recessió si tot continuava igual. Això i la intervenció del secretari del Tresor, Scott Bessent, li haurien fet veure que el deute dels Estats Units, els bons, s'estava desplomant i es posava en risc la solvència del país. Bessent és un financer amb bona reputació als mercats i va ser l'encarregat d'explicar els detalls de la pròrroga. Guanya protagonisme davant de membres del govern molt més arrauxats.

Algunes informacions apunten que la desconfiança en el deute nord-americà i el dòlar va començar a l'Àsia, particularment al Japó, des d'on estarien venent-se bons del Tresor. Al mateix temps, a mitja setmana, la borsa de Wall Street clarament necessitava oxigen, també per raons internes. "Pensem que una gran part dels estalvis americans, contràriament al que passa a Europa i al nostre país, estan invertits directament en borsa", explica Josep Soler, conseller executiu d'EFPA, "i haver perdut en l'últim mes entre un 15 i un 20% dels estalvis acumulats per les caigudes provoca un malestar molt fort".

La "pausa" de Trump va calmar momentàniament tant el dòlar com el mercat del deute, però sembla que la desconfiança es manté i a finals de setmana han tornat al punt on eren. El bo nord-americà a deu anys cotitza al 4,5%, i això vol dir que els Estats Units han de pagar cada cop més interessos per finançar el seu deute. En el cas d'Alemanya, el bo a 10 anys està dos punts per sota, al 2,5%, i Espanya un 3,2%. 

Desmuntant la bastida de l'economia mundial 

L'administració Trump insisteix que tot plegat forma part del seu pla, tal com dibuixa un dels assessors econòmics del president, Steve Miran. La seva doctrina és clara. Els Estats Units han protegit els seus aliats, que han pogut pagar-se un estat del benestar amb tots els diners que s'han estalviat en despesa militar. I al mateix temps, el paper del dòlar com a moneda de referència mundial ha esdevingut una càrrega massa feixuga, perquè està sobrevalorat i això castiga la competitivitat de les empreses nord-americanes.

Paradoxalment, aquest sistema se'l va construir a mida els Estats Units, des de la conferència de Bretton Woods l'any 1944, que va consagrar el dòlar com a divisa de referència. Més endavant, fins i tot quan Nixon va decidir desvincular el dòlar de l'or, la divisa nord-americana va continuar sent la base de les finances mundials, un "privilegi exorbitant" com ho anomenen els economistes. 

Però segons el president nord-americà, les regles han canviat a mitja partida, de manera que el contribuent nord-americà ha perdut la feina a la fàbrica i, a més, s'ha vist obligat a endeutar-se fins als 36 bilions de dòlars per sostenir l'ordre mundial. La seva solució passa per obtenir ingressos extres (els aranzels), fer pagar als aliats la seva pròpia defensa i devaluar el dòlar. El risc per als Estats Units, i tot el món, és que tot desmuntant la bastida no ens caigui tota al damunt.