Històries enterrades en una singular fossa de la Guerra Civil: "Estic descobrint la meva àvia"

Arribem al punt de trobada. La porta del cementiri vell d'Abrera. És un dia feiner, però, sorprenentment, el trobem ple de gent. De seguida ens ve a rebre un grup reduït de persones. Passades les presentacions inicials, mostren la seva sorpresa davant de tanta afluència.

Entrem dins del recinte funerari. Al fons, una quarantena d'estudiants d'institut tenen la mirada clavada a terra. Ens fem lloc i finalment podem veure què atreu la seva atenció. De fet, es tracta del motiu de la nostra presència.

A terra, en un espai reduït que no deu arribar als 15 metres quadrats, hi ha un clot i unes 5 persones treballen amb molta cura per desenterrar diversos esquelets humans. La imatge és impactant, però el silenci i l'expectació encara ho són més.

Respirem profundament. No serà un reportatge fàcil. Tornem amb les persones amb qui ens havíem citat. Són familiars dels que un dia, el 19 de febrer del 1936, van ser enterrats en aquest sot i que avui els estan traient. Han passat més de 80 anys. En tot aquest temps, ja són tres les generacions que han anat a portar flors a una tomba inexistent, flors a una fossa de la Guerra Civil que ara, finalment, està a punt de desaparèixer.

Els arqueòlegs trigaran un mes a desenterrar tots els cossos. Calculen que podrien arribar a la vintena. Amb la memòria col·lectiva dels descendents han pogut reconstruir com van ser els últims moments dels seus familiars. 

No eren soldats, però els van detenir pel seu compromís amb la República. En teoria els traslladaven a la presó Model, però a mig camí es van trobar amb el sot ja fet. 

Ho explica Xavier Menéndez, director general de Memòria Democràtica. Posa una mica de context sobre aquesta singular fossa: "La majoria de les fosses a Catalunya són de combat o bé d'hospital, però aquesta és de repressió. Les tropes franquistes ja havien ocupat el territori i van ser afusellats sense cap mena de judici ni garantia."

Eren veïns i veïnes d'Olesa de Montserrat, al Baix Llobregat. Persones que van ser assenyalades per qui havia perdut algun familiar en mans dels moviments llibertaris. Un acte de revenja pel simple fet de fer tornar d'alguna manera el dolor cap a l'altre bàndol encara que les persones delatades no tinguessin les mans tacades de sang. Només per significar-se obertament a favor de la causa republicana. 

Executada per cosir banderes republicanes i dur pantaló

Parlem amb Queralt Piñero Capafons. És la besneboda de Joana Piñero Fernández, una de les dues dones que van ser executades i enterrades en aquesta fossa: "La Joana era una dona avançada al seu temps. Duia pantalons i era molt activa i reivindicativa. Era jove. Era mare d'una criatura que encara s'estava alletant i estava embarassada", explica Piñero.

La Queralt ha vingut a la cita amb les seves dues filles, l'Anna i la Leyre. Tenen 11 anys, però saben molt bé qui era la seva rebestia. Ens diuen amb la veu entretallada, en part per la vergonya, en part per les emocions que es respiren a l'ambient, que "la Joana cosia banderes de la República" i que és "molt important saber què va passar perquè no es repeteixi". Expliquen que a algun company de classe, avui, en ple 2025, li costa molt poc dir "viva Franco".

La Queralt té ganes d'explicar moltes més coses sobre la seva familiar. "Massa anys de silenci", ens diu. Però a l'hora d'enfilar el discurs se li trenca la veu. 

Tinc sentiments contraposats, alleujament i ràbia.

És tot el que pot dir. Llavors, pausa. El fred de l'hivern que s'apropa i un lleuger vent donen un punt de serenor a un instant de silenci que diu moltes coses. Són uns segons abans d'arrencar un relat que només coneix la família Piñero. Un relat que comença per un record llunyà de la Queralt quan era petita i passejava amb la seva germana, la Ibana, agafada de la mà de la seva àvia, Ana Piñero Fernández, la germana de la Joana. 

Recorda anar pel carrer caminant i que la seva àvia canviava de vorera o accelerava el pas cada cop que se'ls acostava un home que només els deia paraules boniques. Amb els anys, va saber que era un dels delators de la Joana. Un dels responsables directes de la mort de la seva germana. Culpable d'un dolor que més de 80 anys després encara és ben present.

I aquesta és només una de les històries. N'hi ha moltes més entre tots aquests ossos que ara afloren de terra. De cop, apareixen les restes d'una sabata. L'ha trobat la directora de l'excavació, Anna Camats Malet. De seguida crida les dues nenes per ensenyar-los-la. Podria ser d'una dona. Podria ser de la Joana. L'arqueòloga ens explica que han trobat un munt d'objectes personals. 

En destaca un, però, que per ella explica moltes coses. "Hem trobat unes claus de casa. Això ens fa pensar que els van enganyar. En cap moment devien saber que la intenció, des del primer moment, era executar-los. Portaven les claus a la butxaca pensant que en un moment o altre tornarien a casa i això no va passar mai", exemplifica. 

Les noies i els nois de l'institut ja fa una estona que han marxat, però continua venint gent al cementiri. En un primer moment, pensem que deuen ser curiosos que venen a treure el nas per veure els arqueòlegs treballar. Preguntem i ens emportem una sorpresa. Tothom, sense excepció, ens respon que són familiars d'alguna de les persones que van ser executades i enterrades en aquesta fossa. 

Mentre intentem imaginar què deuen estar sentint en aquests instants tota aquesta gent, una dona se'ns apropa. Somriu. Una reacció que sorprèn, però encara sorprèn més quan ens deixa anar: "Jo estic contenta." 

Mari Carme Estadella ens explica que és neta de Lluïsa Xifré Morros, l'altra dona que hi ha enterrada a la fossa. I sí, diu que està contenta perquè es considera "neta del silenci". La seva mare no li va voler parlar mai de la seva àvia. La van executar quan ella era una nena i va aprendre a sobreviure callant. 

Finalment, però, la Mari Carme ha pogut posar una mica de context als seus orígens i, per això, se sent bé. Ara, després de fer posades en comú amb els altres familiars i de cercar en alguns articles de premsa local, ha aconseguit reconstruir el perfil de qui va ser la seva àvia. També ens explica que fa poc temps que va morir la seva mare i que li va poder explicar coses, detalls, de qui era la Lluïsa. Conclou explicant que la seva mare va dir amb alleujament just abans de morir que "la Lluïsa havia estat una bona persona". Havia interioritzat de nena que si havien matat la mare era perquè havia fet alguna cosa dolenta.

Estic descobrint la meva àvia.

Identificar els cossos, una feina molt complicada

El cas de la fossa d'Abrera és molt singular perquè des de l'endemà de l'execució se sabia on era i es tenia constància de la identitat de gairebé totes les persones que hi havia enterrades. Gairebé és una excepció perquè encara hi ha moltes fosses per localitzar i, un cop trobades, la gran complicació és saber qui són els familiars de les persones que hi ha enterrades. 

Des del 2017, Memòria Democràtica ha obert 140 fosses per tot Catalunya i ha exhumat les restes d'un miler de persones, de les quals se n'han aconseguit identificar només una trentena.

El cas de la fossa d'Abrera, però, serà senzill perquè se sap qui són els descendents de totes les víctimes. Ara és qüestió de temps i de deixar que les proves genètiques confirmin a qui corresponen les restes de tots aquests ossos. 

Llavors, arribarà l'últim pas, el definitiu: el tancament d'un capítol dolorós iniciat fa més de 80 anys. Serà el dia que les despulles es retornaran als familiars perquè, per fi, els puguin donar un lloc amb dignitat on portar-los flors.