Horacio Seguí, una vida de fotoperiodisme
Nascut el 1930, Horacio Seguí va començar a fotografiar de manera autodidacta quan encara era un nen, amb una càmera Kodak dels anys 20 d'un format minúscul: 4 x 6. Seguí recorda que la "camareta", com ell l'anomena, li va obrir un món:
Em vaig entusiasmar. I d'aquella maquineta ja van començar a sortir coses com l'afició per retratar equips infantils, tornejos... sobretot els diumenges, al camp del Catalunya de les Corts, al Parc de la Ciutadella o a Piscines i Esports. Jo feia la fotografia de l'equip contrari i llavors demanava a algun nen de l'altre equip que ens fes la nostra
Més endavant va entrar a treballar al banc Hispanoamericà i la seva afició a la fotografia el va portar a retratar els esdeveniments musicals que es feien a la seu social del banc. I l'any 1959 ja va començar a publicar les seves instantànies a la revista Mosaico Musical.
A poc a poc, les cases de discos em van anar demanant còpies i reproduccions... total, que llavors vaig acabar sent el fotògraf de totes les cases de discos
La música
Arrencava així una extensa carrera que el va portar a cobrir festivals com el de San Remo, el Mediterráneo, Eurovisió o el festival de Viña del Mar, a Xile, on va conèixer Salvador Allende.
Joan Manuel Serrat, Raphael, Guillermina Motta o Charles Aznavour van passar per davant del seu objectiu als anys seixanta i amb alguns hi va fer amistat:
D'una cosa ve l'altra, em vaig anar enredant fins al punt que jo al Charles Aznavour l'he passejat per tot Barcelona, a casa meva han vingut Los Cinco Latinos, la Núria Feliu... tots. Tots han estat a casa o hem tingut una relació molt cordial
Cada captura guarda una bona història al darrere. Perquè per a Horacio Seguí és gairebé més important l'experiència humana que no pas la imatge:
Amb el Tom Jones va ser una casualitat... llavors els taxis no podien anar a l'aeroport i tornar. Jo llavors tenia un Simca 1000 i el vaig posar a disposició. Ell venia acompanyat i amb tot de trastos de les bateries, etc. Ens vam ficar a dins com vam poder i els vaig acompanyar fins a l'envelat de la plaça del Sol. I el Tom Jones va dir que aquella nit només em volia a mi de fotògraf perquè els havia ajudat. I esclar, totes les revistes me les van demanar, una barbaritat
La seva fotografia més reconeguda arribaria 7 anys després de l'actuació de Tom Jones a Gràcia.
El fotoperiodisme esportiu
Si quan era petit Seguí fotografiava equips de futbol als parcs de la ciutat, ara ho podia fer com a fotoperiodista esportiu. La seva foto més cèlebre té nom, "L'holandès volador", i està protagonitzada per Johan Cruyff.
Amb un sol partit va cobrir el que havia pagat de fitxa! això va ser increïble. Aquest home es parava, diluviant, davant dels nens que esperaven que els firmés un autògraf i no se n'anava mai mentre en quedés algun. Era un tresor, aquest home, i sense cap propaganda com la d'avui dia de quatre palanganeros que poden ser bons, però no es poden comparar amb hòmens d'aquesta classe
És del 22 de desembre de 1973. Seguí caça el moment exacte en què Cruyff fa una acrobàcia en l'aire que recorda un moviment de karate. Amb la cama dreta encara estirada a l'aire i l'esquerra que encara no ha tocat a terra, el futbolista manté el cos en torsió, capturat en plena rotació mentre el porter de l'Atlètic de Madrid mira incrèdul el jugador i no la pilota que sap que no podrà aturar.
És una captura feta a contrallum, a una gran velocitat d'obturació, però amb una òptica poc lluminosa i un rodet molt lent, amb poca sensibilitat, segons recorda Seguí:
Ja ho veus, que hi ha un contrallum terrible i que amb unes òptiques d'aquella mena que eren molt senzilles, i amb un 5 o 6 de diafragma i 200 de velocitat aproximadament... I després passes al laboratori... que ara es fa tot amb la mateixa màquina, per fer una bona foto en tires 60, cosa que llavors no es podia fer perquè cada vegada havies de muntar la màquina
Però la imatge és perfecta. No hi ha cap fragment sobreexposat ni cap de prou fosc per perdre informació. Impecable. I el procés era molt més complex que ara. Seguí tenia un revelador portàtil, que fins i tot podia fer servir al cotxe, fregant el rodet als pantalons per assecar-lo més de pressa per poder ampliar les còpies a temps.
És la més coneguda de les 250.000 instantànies que va arribar a fer del Barça. Però també fotografiava boxa, motociclisme, ciclisme. Inclosos els cromos col·leccionables de tots els jugadors de tots els equips de la lliga. Durant 30 anys.
La lluita pels drets
De tota l'exposició del Col·legi de Periodistes, hi ha una fotografia de la qual Horacio Seguí està especialment orgullós. No hi surt cap cantant, ni cap esportista. Tampoc no és la portada d'una revista ni hi apareix cap càrrec polític. Són els seus companys fotògrafs, vestits amb corbata i americana, preparant les màquines tot just abans d'un combat de boxa.
I és que Seguí s'ha barallat, literalment, per aconseguir que es respectin els drets dels fotògrafs. Va fundar l'Associació Nacional i en va ser el president a Catalunya entre 1978 i 1989:
Els milions que hem arribat a donar a la publicitat amb les fotografies que hem fet tots els companys! I els diaris no ens donaven el reconeixement que mereixíem, els que treballàvem en analògic. No ens deixaven ni firmar amb nom i cognoms, hi posaven fotoarchivo o feien que a la notícia només hi figurés el nom del periodista, no el del fotògraf
L'exposició dedicada a Horacio Seguí, comissariada per la periodista Esther Molas, es pot veure a la seu del Col·legi de Periodistes fins al 12 de març i després es podrà veure a Girona.
