Imma Monsó: "Els dols, d'alguna manera, es tornen a passar cada vegada que en passes un"
La protagonista de "La mestra i la Bèstia" (Anagrama, 2023) és una noia que ha perdut els pares i va a fer de mestra a Dusa, un poble de l'Alta Ribagorça.
Quan el 1962, la Severina, la protagonista, arriba amb 19 anys a Dusa, sembla que ha aconseguit tres desitjos molt importants: un poble, una feina i una casa on viure. Imma Monsó ha explicat a "Tot el temps del món" com s'imaginava la Severina quan estava preparant la novel·la:
Jo tenia al cap la imatge d'una noia molt jove, molt ingènua, molt badoca i, en certs aspectes, verge. I, en altres aspectes, amb un saber molt llibresc i molt 'il·lustrada'.
El poble on arriba la jove mestra és un poble fictici creat per l'autora a partir de relats de la seva mare i les seves tietes, que van anar des de les comarques gironines al Pirineu ribagorçà per fer de mestres. Però Dusa també té a veure amb el pare de l'escriptora, que va néixer a l'Alta Ribagorça.
Jo sempre havia tingut el poble del meu pare com molt idealitzat precisament perquè després de morir ell hi vam anar poc, però hi mantinc un vincle, i per mi el tema de la muntanya, de la neu, doncs era un tema que em venia de gust que la història passés allà.
Un fet que ha influït en Imma Monsó a l'hora d'escriure "La mestra i la Bèstia" és la mort de la mare.
Quan perds l'últim pare, en aquest cas, la meva mare, perquè el pare va morir de petita, de vegades et vincules molt també a la persona que has perdut abans, perquè els dols, d'alguna manera, es tornen a passar cada vegada que en passes un.
La Severina ha estat protegida pels seus pares, que l'han aïllada de la realitat d'un país que sobreviu sota una llarga dictadura. Però la protagonista té indicis que els seus pares li amaguen alguna cosa i que el seu pare té una ferida que no té cap explicació raonable. Com a la novel·la, Imma Monsó va descobrir que el seu pare va ser represaliat del franquisme.
Hi va haver una altra cosa, la troballa del nom del meu pare en un llibre. Després vaig investigar una mica més i vaig descobrir que havia estat represaliat pel franquisme i que tenia un expedient de consell de guerra sumaríssim. Aquesta troballa, la vaig fer just abans de la pandèmia, i durant la pandèmia vaig anar a buscar l'expedient i el que més em va sobtar va ser el silenci, que no en tingués ni idea.
A la novel·la, el pare de la Severina és qui va ser jutjat en un consell de guerra sumaríssim pel franquisme. Els seus pares no li van dir mai res a la jove protagonista i és la seva tia qui li explica el que sap de la història del seu pare quan torna de l'estranger per fer-li una visita l'any 1974. A "La mestra i la Bèstia" és el marit de la filla de la Severina qui, com Imma Monsó, va trobar el nom en un llibre.
Però el personatge de la Severina, que té el "vici" de llegir, no es pot entendre sense el valor que es donava a la cultura a l'època, especialment als llibres.
Era un moment en què la cultura era com un passaport a la llibertat en aquell temps. I els llibres, a part de ser l'únic entreteniment que es tenia, i l'únic accés a la cultura i a tot en general, en determinades famílies se'ls donava molt valor, independentment de la classe social o de la classe econòmica.
La innocència de la jove mestra sobre el que passava al país era, per a Imma Monsó, majoritària en la societat de l'època, on regnava un silenci imposat per les circumstàncies.
Ella representa més la majoria de la ciutadania que no pas els pares.
En aquell moment, tot estava impregnat del que hi havia, és a dir, de les consignes del règim.
Era molt fàcil pensar que estaves envoltat d'allò que es diu força a la novel·la, de la famosa 'paz y prosperidad', que es repetia constantment als mitjans, que es repetia per tot arreu.
Als anys 50 i començament dels 60, que hi ha una bonança econòmica que ja comença a manifestar-se i a estendre's, doncs, en general, el ciutadà mitjà volia viure tranquil, volia oblidar el que havia passat feia temps.
Però el personatge de la Severina no s'entén sense la revelació brutal que té el dia que fa 7 anys.
Però als 7 anys té aquesta brutal revelació que algun dia, de tot això, mirant al seu voltant, pensa: 'No quedarà res.'
I a partir d'aquí, per ella és un fet existencial memorable, en el qual mai més deixarà de pensar, en aquest anorreament de les coses.
Penso que quan una criatura té aquesta vivència, evidentment, marca molt el caràcter.
L'autora de "La mestra i la Bèstia" creu que no és una sort tenir aquesta consciència quan una persona és encara molt jove, i explica com ha estat la seva vivència de la consciència de la finitud:
Jo, per exemple, l'he tingut de molt jove. Ho pots sentir, jo crec, per diverses qüestions: perquè tens pèrdues d'algun tipus importants o perquè el teu caràcter va cap aquí.
Aquesta consciència de la mort sí que jo crec que hi ha moltes criatures que la tenen.
Imma Monsó
