In-pen-den-dèn-ci-a o independència

El seu jo viu en una contradicció permanent. Sí o no. A casa, li han ensenyat que, si algun dia es perd, avisi un policia. Però aquell 1 d'octubre va veure la policia i també que, al seu col·legi, hi havia pares esperant que no vingués la policia. Són bons? Sí o no?

El seu univers particular és "sí" o "no". Quan passeja pels carrers tot es divideix entre els del "sí" i els del "no". És una obsessió. Si passa per un lloc i hi veu moltes estelades: "aquí són molt del "sí", oi?" Hi veu moltes banderes espanyoles: "aquí voten que no".

És un petit futbolista i es desplaça cada 15 dies per molts camps del nostre Barcelonès, en tota l'extensió d'aquest terme. Quan sent que les converses són en castellà, diu a cau d'orella, molt entremaliat: "Aquí són del "no", eh!"

Per què sempre ho divideixes tot entre el "sí" i el "no"? "No ho sé, m'agrada. No ho entenc gaire, quan sigui més gran ja veuré què voto, si 'sí' o si 'no'."

I, des del balcó de casa seva, davant per davant, ha topat amb un dels veïns més actius de Catalunya, amb la pancarta de Tabàrnia, que veu cada matí de la seva vida. També escolta les marxes militars i l'himne d'Espanya, que s'amplifica amb grans altaveus. "Aquí són molt del 'no·, eh!!!"

Sí o no. No és tan senzill; o sí? Potser no?