Javier Gil, sociòleg: "Que depenguem de l'herència per accedir al benestar ens acosta al segle XIX"

Han passat dos anys des que Catalunya va començar a regular els preus del lloguer i, durant tot aquest temps, 271 municipis han posat un topall. El Sindicat de Llogateres creu que aquesta regulació ha aconseguit contenir els preus, però no els ha abaixat.

De fet, si hi posem xifres, durant aquests dos anys, la pujada acumulada ja voreja l'1%. Abans que entrés en vigor el topall l'augment es disparava al 8%. Per tant, s'ha avançat, però no prou.

Qui ha fet una radiografia d'aquesta crisi de l'habitatge que fa anys que dura i que cada dia s'agreuja més és el doctor en Sociologia i investigador del Consell Superior d'Investigacions Científiques Javier Gil (Madrid, 1985), que acaba de publicar el llibre "Generación inquilina: Un nuevo paradigma de vivienda para acabar con la desigualdad".

Manel Alías: Les xifres de la regulació de preus que hi ha hagut en alguns municipis, no sé si demostren que es pot actuar d'alguna manera sobre aquesta qüestió... Són suficients?

Javier Gil: Alguna cosa es pot fer, sí. Demostra que es poden fer coses. Però també demostra que és insuficient i que cal fer molt més. I demostra també, com explico al llibre, que hi ha una guerra cultural oberta contra les polítiques d'habitatge.

Si ara obres Google, i cerques "Lloguer Catalunya", hi ha un munt de titulars atacant la regulació i les polítiques d'habitatge de Catalunya, que no se sostenen sobre evidència empírica. És simplement guerra cultural que busca distorsionar i pressionar perquè s'eliminin aquestes polítiques que fa dos anys que s'apliquen i que, com has dit, estan contenint els preus.

D'entrada, expliques al llibre, que aquesta qüestió s'ha convertit en el negoci del segle i arribes a dir que l'habitatge s'ha convertit en el "dipòsit de riquesa més gran del planeta".

Exactament. Ara mateix, els diners dipositats al mercat immobiliari i, en concret, en el mercat immobiliari residencial, equival a molt més que tot l'or extret en tota la història, que tots els títols de deute, les accions de borsa, etcètera. Sobretot, això s'ha intensificat des del 2008, on cada vegada hi ha més diners, més capital especulatiu, que es dirigeix cap als mercats immobiliaris i cap a l'habitatge de lloguer.

Tant que parlem de les guerres que genera el petroli...

Hi ha molts més diners invertits en el sector immobiliari que en el petroli.

Com definiries la "generació llogatera"? Suposo que tu també en formes part...

Per descomptat. La generació llogatera és tota aquella població que no pot accedir a un habitatge en propietat. No perquè no vulguin, sinó perquè se'ls exclou. No poden accedir-hi perquè els preus s'han allunyat dels salaris de les llars.

Neix amb la crisi del 2008 i, d'aleshores ençà, ha anat creixent, perquè no ha aconseguit abandonar el marc del lloguer. Perquè cada vegada hi ha més inversió especulativa, que adquireix aquests habitatges i en desconnecta els preus dels salaris de la població.

La generació llogatera se l'exclou de poder comprar habitatges, i no és perquè no hi hagi cases, sinó perquè les cases se les queden inversors i especuladors.

Aquest procés, el que està generant és que es concentri la propietat immobiliària en poques mans. La generació llogatera viu a les cases d'aquests inversors i especuladors, que volen obtenir molts beneficis d'aquestes inversions. Per això, sempre pressionaran a l'alça els preus i la pujada dels lloguers. I el que veiem des del 2008 fins ara és que s'està disparant la desigualtat, perquè cada vegada hi ha més concentració de riquesa.

Per tant, no queda cap altra opció que llogar, perquè comprar per a molta gent és impossible. I a partir d'aquí entres en un laberint que va incrementant la desigualtat...

Un laberint del qual no pots escapar perquè no hi ha una altra opció. I que t'empobreix, et precaritza i fa que ja no puguis tenir una vida digna ni accedir a aquest benestar promès. Vivim en una societat en què es deia: "Si treballes i t'esforces, podràs viure bé". Doncs això s'està trencant. De sobte veiem que la feina ja no és el que et permet accedir al benestar i a les aspiracions socials, sinó que en última instància ara això ho acaba determinant l'herència.

Al llibre exposo un exemple: dues persones que viuen i treballen al mateix lloc i tenen el mateix salari. Un rep un habitatge en herència i l'altre no. Al cap de 40 anys, la seva diferència patrimonial, de riquesa, d'estil de vida, no tindrà res a veure.

Això, clar, suposa un problema per a la societat en què vivim. Perquè que el benestar depengui cada vegada més de l'herència, és un fet que recorda més les societats del segle XIX que les societats del segle XX. El segle passat va ser un període de conquesta de drets i de caràcter redistributiu de la riquesa. Doncs ara, com diu l'economista Thomas Piketty, som més a prop del segle XIX. I això està trencant la societat. S'estan generant moltes tensions socials i gran part d'aquest malestar l'està capitalitzant l'extrema dreta, també. Per això, plantejo que, en última instància, la crisi d'habitatge és una crisi política.

Al llibre exposes com, fa unes dècades, una persona després de tres anys de sou es podia plantejar comprar un habitatge. Ara poden passar dècades...

En una ciutat com Barcelona, estem plantejant que potser necessites vint anys de salari. És a dir, és impossible. I cal dir-ho als joves: És igual quant treballis o quant t'esforcis, que amb el teu salari, per molt que guanyis o que ho intentis amb la teva parella, no us podreu pagar aquesta casa.

Això és molt greu. També perquè sovint es diu, que el que és ideal és que al lloguer no s'hi hauria de dedicar més del 30% dels ingressos.

És clar. I actualment veiem que la població jove, de mitjana, hauria de dedicar el 92% dels seus salaris al lloguer, si volguessin emancipar-se sols de casa els pares. Això força a haver de compartir pis, i encara així haurien de dedicar el 40-45% dels seus ingressos. Hi ha població jove que treballa i ha de pagar 600 euros per llogar una habitació i deixant-hi la meitat del sou. Això és el que genera malestar. Fa que cada cop més gent digui que aquest sistema no li interessa, i expressen el malestar des de posicions autoritàries.

També comentes que la solució no passa ni pel lloguer ni per la compra d'habitatges.

La societat de propietaris, a banda de ser un model que genera molta especulació, --i que el 2008 gairebé escombra l'economia mundial--, ja va ser un projecte que es va intentar i que va fracassar. El que tenim actualment és encara pitjor, perquè el lloguer empobreix i precaritza.

Com se soluciona, doncs, el problema de l'habitatge? Jo aposto per un nou paradigma: que s'impulsin formes de propietat pública, col·lectives, cooperativistes, que el que busquin sigui garantir l'habitatge com un dret, de la mateixa manera que es fa amb la sanitat o l'educació.

Actualment, l'habitatge públic només es pensa per a la població més empobrida i vulnerable. Però, en canvi, això no passa amb la sanitat o l'educació. Estem orgullosos d'anar a la sanitat pública, d'estudiar en un institut o una universitat pública. Per què no pensem de la mateixa manera amb l'habitatge, com fan en altres països d'Europa? Necessitem que l'estat faci un pas endavant, amb la mateixa valentia que ho va fer Rajoy, el 2012 quan va intervenir el mercat immobiliari, per salvar els bancs i atreure els especuladors. Però ara necessitem la valentia per democratitzar el sistema immobiliari i garantir aquesta funció social de l'habitatge.

Com es podria fer?

Una mesura que proposo és que l'estat creï un fons d'inversió públic, que compri habitatges i abaixi el preu dels lloguers. Si l'Estat fa un pas al davant, els especuladors i els fons voltor en surten escopetejats. A Viena no hi entren els fons perquè no hi ha espai per a ells, perquè qui opera accepta unes regles del joc de rendibilitat baixa. Per posar un exemple, Blackstone va entrar a Madrid comprant habitatges públics per 68.000 euros el pis, i els està traient ara a la venda per 300.000. No hi ha cap mercat que t'ofereixi aquesta rendibilitat. I a més, és una rendibilitat creada políticament. És a dir, els fons d'inversió a Espanya paguen menys impostos per comprar, vendre o llogar habitatge del que pagaríem tu o jo. S'està premiant els fons d'inversió.

Al llibre dius que la generació llogatera té les claus del canvi...

Ara la generació llogatera és un subjecte d'explotació central per al capitalisme rendista. El que plantejo és que s'ha de transformar en un subjecte polític. Quan s'organitzi per desobeir lleis injustes i generar estructures sindicals, com va fer el moviment obrer en el capitalisme industrial, es poden conquerir drets i transformar la societat en què vivim. Per això és important el pas cap a esdevenir subjecte polític.

També hi ha models alternatius, com el cooperativisme, i hi ha moltes formes d'impulsar-los. Com finançar-ho? Jo al llibre no plantejo una xifra en abstracte, agafo el que va donar Mariano Rajoy als bancs per rescatar-los i crear la Sareb. Amb els diners que es van fer servir per evitar la fallida dels bancs i crear el banc dolent, actualment es podrien comprar 3 milions d'habitatges a tot l'estat espanyol. És una barbaritat.

De vegades pensem que és un problema complex i que la solució podria trigar molts anys. Però potser és més ràpida...

Podria ser rapidíssima. Perquè això suposaria una caiguda directa dels preus, una desinversió dels grans especuladors. Necessitem que els inversors, que busquen una rendibilitat del 15 o 20%, no entrin al mercat, perquè els destrossaran. Per això són fons voltor. La seva activitat és contrària als drets. Cal canviar les regles del joc i que només es quedi qui vulguis complir-les.

Tens esperança que això canviï de veritat?

Jo tinc esperança perquè veiem que l'any passat va haver-hi mobilitzacions històriques en tot l'Estat. Hi ha un sentir general de la població que comença a dir que això se n'ha anat de les mans. Hi ha enquestes on hi ha una majoria social molt a favor de posar límits als preus dels lloguers a benefici dels rendistes, i de limitar el nombre d'habitatges en propietat. Comença a canviar el sentit comú, al voltant de l'habitatge. És el pas previ a qualsevol transformació social.