La decadència francesa ja té data
Els grans especialistes han posat data a la decadència francesa. Acaba de començar. Per primer cop en un segle, el país que fins ara era l'excepció d'Europa viu una crisi demogràfica. El 2025 hi va haver 6.000 morts més que naixements. El pànic s'ha estès entre els essencialistes del país, però també a l'esquerra natalista. L'historiador i demògraf Pierre Chaunu aixecaria el cap.
França ja no és el que era i ha començat aquest 2026, a més, vivint dues realitats paral·leles. D'una banda, un govern minoritari que malda des de fa cinc mesos per fer aprovar uns pressupostos. I, de l'altra, l'extrema dreta paint, ara ja sí, el que les enquestes no paren de repetir: una majoria de francesos ja accepten les seves propostes com a partit de govern.
I, tot això, enmig d'un capítol personal de la líder d'aquesta extrema dreta. Marine Le Pen es juga al Tribunal d'Apel·lació l'última carta per poder arribar al palau de l'Elisi el 2027.
Per acabar-ho d'adobar, França està sola a Europa. El Mercosur s'aprovarà i les queixes dels agricultors francesos apareixen aquest cop com a menys legítimes davant les de la resta de la Unió Europea. Ells, almenys, tenen el suport del seu govern davant les institucions europees.
Marine Le Pen, last chance?
La líder del Reagrupament Nacional no és des del 2021 presidenta del partit fundat pel seu pare, Jean-Marie Le Pen. Va passar el relleu a un jove d'aleshores 26 anys, Jordan Bardella, i la presidenciable de l'extrema dreta deia que deixava el lideratge oficial del partit per ser "la candidata de tots els francesos" el 2022. Va perdre, per segon cop, davant Emmanuel Macron.
El 2027 havia de ser el seu any. Les enquestes donen dia rere dia al Reagrupament Nacional victoriós en unes eventuals legislatives --recordem que va ser el partit més votat el 2024 malgrat el cordó republicà contra els seus candidats en segona volta--, i els sondejos dedicats a la primera volta de les presidencials també els són favorables.
Fins i tot quan es tracta de projectar possibles parelles rivals en segona volta, tant Marine Le Pen com Jordan Bardella han sortit fins ara amb percentatges de suport més elevats que l'altre candidat. Però amb l'inici del procés d'apel·lació de Le Pen aquest gener, a la cadena de 24 hores BFMTV se li ha ocorregut reblar el clau.
Entre ella i el seu delfí, quin dels dos aspirants a candidat tindria més suport? I el mirallet ha estat cruel per a la tres vegades candidata a ocupar el palau de l'Elisi: gairebé el 60% dels electors del Reagrupament Nacional s'estimen més Bardella.
Le Pen tindrà una apel·lació complicada. En el primer judici es va demostrar amb moltes proves que ella i el seu partit havien muntat un sistema per finançar-se a costa dels diners que el Parlament Europeu dedica als assessors d'eurodiputats. Però el més complicat de la condemna és que el tribunal li va imposar una inhabilitació per exercir un càrrec públic amb execució immediata, perquè Marine Le Pen no va voler reconèixer, malgrat la sentència de culpabilitat, que ella hagués fet res malament.
Quin perill corren els francesos si trien una presidenta que no reconeix que ha malversat diners públics? Aquesta va ser la raó de la seva inhabilitació amb efecte immediat, i aconseguir que en aquest segon judici el tribunal la retiri és el principal --si no l'únic-- objectiu.
Marine Le Pen és encara avui líder del grup parlamentari del Reagrupament Nacional a l'Assemblea Nacional perquè en va ser escollida abans de la sentència. Però en cas de noves legislatives, tampoc podrà tornar a ser candidata. El perill que corre, si no canvia d'estratègia de defensa, és quedar-se cinc anys --ara ja gairebé quatre-- a l'ombra de tot.
Una nova estratègia de defensa
En la declaració d'aquest dimarts 20 de gener es veurà fins a quin punt se sacrifica en favor de Bardella, per mantenir la versió de la seva innocència, o si encara vol lluitar políticament. I si admet que estava cometent irregularitats però sense saber-ho, ho haurà d'explicar molt bé.
De moment Marine Le Pen ha culpat del seu delicte als inspectors de l'Eurocambra, per no advertir-los prou vegades que estaven actuant malament. És l'estratègia proposada per una nova advocada que ha incorporat al seu equip de defensa: demostrar que les regles de contractació d'assistents parlamentaris eren poc clares i que és això el que va portar el partit a equivocar-se a l'hora d'assignar-los les tasques.
El director general de finances de la institució europea ha respost a l'atac dient que és el Parlament Europeu qui va ser "víctima d'un sistema" criminal del Reagrupament Nacional: sobres mensuals de 21.000 euros sortien d'Estrasburg per anar a parar a les arques del partit d'extrema dreta a Nanterre.
Els pressupostos, encara per aprovar
Mentrestant, la resta de partits sobreviuen al tsunami polític generat des de la dissolució de l'Assemblea Nacional, l'estiu del 2024. No hi ha cap majoria i cal aprovar dues lleis de pressupostos perquè l'Estat francès pugui funcionar.
L'actualitat política el primer trimestre del curs parlamentari s'ha centrat només en això: debats i reunions per confeccionar un text Frankenstein, que inclou el desig dels socialistes de derogar la reforma de les pensions i alhora l'exigència republicana de no apujar els impostos dels més rics. Cap partit és prou poderós per imposar la seva política, i la falta de pràctica en un parlamentarisme pactista ho converteix tot en electoralisme.
Qualsevol petita cessió avui pot comportar un càstig electoral demà. Fer propostes polítiques, negociar pressupostos o proposar pactes electorals és una activitat de risc a mitjà termini. I així, el futur elector és un espectador privilegiat de les ambicions personals de ministres i diputats. De rerefons, la por de perdre gruix davant l'anunciat tsunami de l'extrema dreta i la dificultat de connectar amb el ciutadà.
I França, sola davant la UE i el Mercosur
A la política exterior francesa, la que lidera el president Emmanuel Macron, les coses tampoc li van gaire millor. L'acord del Mercosur ha aïllat França d'Europa. Probablement, Macron hauria volgut votar-hi a favor, però el seu primer ministre, Sébastien Lecornu, li va demanar 48 hores abans que ho fes, perquè el pressupost del 2026 que tant ha costat de confeccionar a trossets, segur que no s'aprovaria.
Si França deia que sí al Mercosur, els aliats socialistes i republicans estaven disposats a presentar mocions de censura contra Lecornu i Macron es trobaria de nou havent de triar o un nou primer ministre o convocar eleccions.
A inicis del 2024, després d'unes cinglants revoltes d'agricultors, Macron va aconseguir parar l'aprovació de l'acord de lliurecomerç amb els països sud-americans a canvi d'assegurar el seu suport a Ursula von der Leyen, en recerca d'aliats per al seu segon mandat.
En aquest segon intent de parar el Mercosur, Macron s'ha topat amb la petita traïció de Giorgia Meloni, que primer li va dir que votaria amb ell en contra, però que després ha negociat mantenir el pressupost de la PAC per al 2028 i hi ha dit que sí.
Un 2026 que comença titubejant
Tot plegat, un inici de 2026 esquizofrènic, a França. El futur condiciona el present mentre el present intenta fer el que calgui perquè el futur no arribi. I la incertesa és tal que l'únic polític que els francesos consideren --sempre segons les enquestes-- capaç de fer-los sortir del caos, s'ha posat les piles. Només té 30 anys.
Bardella va presentar els seus desitjos per al 2026 a la premsa. És un costum que fan cada any totes les figures polítiques, a França, i la de l'eurodiputat de l'RN serà, de ben segur, la roda de premsa més multitudinària d'aquest mes de gener. Les intervencions dels periodistes ja no apuntaven a la possibilitat que sigui president, sinó que, directament, preguntaven si estarà a l'altura, donant per molt probable que arribi a l'Elisi.
Les agències anglosaxones es mostraven preocupades pel programa econòmic del Reagrupament Nacional, acceptablement liberal a criteri seu, però, en canvi, massa antieuropeu. La premsa generalista volia saber si Bardella anul·laria les promeses de Macron d'enviar soldats a Ucraïna un cop hi hagi l'alto el foc.
El president del Reagrupament Nacional té un any i tres mesos per preparar-se. Si el govern cau, no es pot descartar que Macron torni a convocar eleccions legislatives, i aleshores Bardella tindria l'oportunitat de bregar-se durant un temps com a primer ministre.
La seva possible victòria no la menysté gairebé ningú, a hores d'ara. Seria un favor de Macron al jove polític de només 30 anys, que té com a gran hàndicap la falta d'experiència política: és eurodiputat, però no "de raça". La seva presència al Parlament Europeu és mínima.