La desídia de les administracions deixa Cal Macià, a Vallmanya, a l'abandó més absolut
Les administracions, tant la Generalitat com l'Ajuntament d'Alcarràs, dubten de la necessitat de conservar la finca Vallmanya, la que va ser casa d'estiu del president Francesc Macià al Segrià. Des del 2009, està declarada bé cultural d'interès local per l'Ajuntament d'Alcarràs, però ni l'Ajuntament ni la Generalitat han fet res perquè el propietari, un pagès d'Almacelles, faci les obres oportunes perquè la casa no caigui.
De què depèn la declaració de bé cultural d'interès nacional?
La Generalitat, a través de la Direcció General de Patrimoni, va denegar l'estiu passat la declaració de bé cultural d'interès nacional que demanava la Plataforma Salvem Vallmanya, que ara ha presentat un recurs d'alçada i ha aportat nova documentació en un últim intent perquè la Generalitat la declari bé d'interès nacional.
El dubte en relació amb la declaració és si en aquesta finca d'Alcarràs el president Macià hi feia feina de president o si només era una casa familiar on passava llargues estades.
Per poder-la declarar bé cultural d'interès nacional necessàriament ha de tenir un interès històric per a tot el país i des de Patrimoni, que és qui pren aquesta decisió, estan examinant la nova documentació que ha aportat la Plataforma. Si cal, assegura la directora general de Patrimoni, Sònia Hernández, es reconsiderarà la negativa inicial:
Ara analitzem amb molt d'interès tota la documentació nova o inèdita. Si aquesta documentació aporta informació històrica que capgira la interpretació de la història d'aquest lloc, doncs ho tindrem en compte per canviar el primer informe.
La plataforma Salvem Cal Macià defensa que la casa va tenir un paper polític, i Ferran Dalmau, el seu portaveu, aclareix que ja han documentat una quinzena d'estades de Francesc Macià durant el seu mandat presidencial, però que la Generalitat de moment no les ha considerat:
Com és la casa Vallmanya?
Vallmanya era una gran finca de 3.500 hectàrees de terres de secà. La va comprar a principis del segle XIX la família d'Eugènia Lamarca, la dona del president Macià. Ella la va heretar i llavors el matrimoni Macià-Lamarca va gestionar la finca a partir del 1888, quan es van casar.
El president, que era enginyer militar, es va involucrar des de Vallmanya en la construcció del Canal Aragó-Catalunya, que va permetre a aquelles terres i a una bona part de la comarca del Segrià passar dels cultius tradicionals de secà als de regadiu.
L'explotació de Vallmanya, i l'habilitat de gestió d'Eugènia Lamarca, sembla que va permetre costejar bona part de la carrera política de Francesc Macià. Ara mateix, la casa pairal de tres plantes i algunes dependències annexes amb prou feines s'aguanten dretes.
La casa amenaça ruïna definitiva?
Fa només uns dies, va caure la meitat de la coberta de la casa principal. Però la degradació ve de lluny. Com a mínim des del 2007, quan la va comprar el propietari actual, la casa ha estat totalment abandonada, ha anat caient i, fins i tot, hi han entrat a robar. Se'n van endur la caixa forta i un capçal de llit, entre altres coses.
El propietari de Vallmanya és un pagès d'Almacelles que la va comprar interessat per la finca, per la terra, no per la casa. Potser per això l'Ajuntament d'Alcarràs el 2009 la va declarar bé cultural d'interès local, però tot i que aquesta declaració comporta l'obligació de mantenir el patrimoni, des de l'Ajuntament tampoc no han fet res de res.
Vallmanya ja és bé cultural d'interès local. Això no implica res?
La declaració, el 2009, com a bé cultural d'interès local comporta que l'Ajuntament ha de vetllar perquè aquest bé es mantingui. El fet és, però, que l'Ajuntament, tot i rebre requeriments de la Generalitat en aquest sentit, mai ha obligat el propietari de Vallmanya a arreglar-la.
Al principi, Alcarràs es va plantejar comprar la finca i, de fet, es va arribar a un preacord amb el propietari. Això sí, el consistori reclamava el compromís de les administracions, Diputació i Generalitat, de rehabilitar-la. La compra podria costar poc més de 100.000 euros, però el pressupost de rehabilitar-la seria molt més elevat.
L'Ajuntament parla d'un milió i mig o dos milions i la plataforma creu que és una xifra exagerada per justificar que no se'n poden fer càrrec. Les administracions superiors han posat sobre la taula xifres de possibles subvencions, però res s'ha acabat signant i les intencions de l'Ajuntament s'han anat refredant, fins al punt que l'alcalde, Gerard Companys, creu que no toca al seu municipi fer res:
Si tant ressò se li vol donar a aquesta casa i es considera un tema de país, no som nosaltres els qui hem de fer l'esforç de comprar-la, sinó que ho han de fer la Diputació i la Generalitat.
Tothom ho incompleix tot, llavors la solució quina és?
A hores d'ara sembla que l'única via possible és un acord entre administracions que impliqui diners per comprar la casa i també per restaurar-la. I si no hi ha acord --diu el portaveu de la plataforma, Ferran Dalmau-- sempre queda la justícia:
Si l'Ajuntament no vol requerir la propietat i la Generalitat no vol requerir l'Ajuntament, doncs haurà de ser un jutge que requereixi l'Ajuntament i la Generalitat. Haurem de provar noves vies perquè realment les que hem provat no han estat efectives.
Algú té interès a preservar Vallmanya?
Fins ara, la desídia de les administracions ha fet que sembli que ningú hi té prou interès, però ningú gosa dir-ho obertament. De fet, la resposta de la Generalitat va ser negativa l'estiu passat i ara ha d'estudiar si reconsidera la seva primera decisió. Patrimoni té un màxim de tres mesos per respondre si finalment declara Vallmanya bé cultural d'interès nacional.
De tota manera, no es pot tenir la certesa que aquesta declaració serveixi de res, ja que si tothom continua incomplint la llei, Vallmanya continuarà caient.
