La història de la troballa d'un documental inèdit contra Hitler: "Ha sigut com un joc de pistes"
"Ce qu'il a dit: Ce qu'il a fait" "Allò que va dir, allò que va fer" és un documental inèdit de la cineasta Germaine Dulac sobre Hitler. Una peça d'un gran valor històric, del 1939, que advertia i denunciava les mentides del dictador. Un documental de pocs minuts que ara es pot veure per primer cop al Museu Tàpies, fruit d'una llarga investigació de la seva directora, Imma Prieto, i la crítica de cinema Imma Merino.
El film s'emmarca en l'exposició "Germaine Dulac. Je n'ai plus rien", que es podrà veure fins al 22 de febrer del 2026.
"Ha sigut com un joc de pistes --assegura Prieto--. Anar estirant el fil, obrint carpetes, llegint documentació fins que ens van dir que s'havia trobat un metratge, que no sabien si la pel·lícula era sencera i que no era de 'La Cinémathèque française'", afegeix.
A partir d'aquí, se n'han recuperat uns minuts, d'aquest film fet en 16 mm. Es tracta d'un documental de Dulac, muntat amb imatges d'arxiu, en què Dulac compara discursos de Hitler i les seves accions posteriors.
Cineasta, productora, guionista, periodista, Dulac va morir el 1942 sense ser conscient de les atrocitats del que va ser capaç el nazisme. Una artista que va tenir la capacitat de veure en el setè art totes les possibilitats per documentar els fets sociopolítics més importants d'Europa de començaments del segle XX i advertir del que avui en diem fake news.
La primera pel·lícula surrealista
El Museu Tàpies reivindica Germaine Dulac com l'autora del primer film surrealista de la història, "La coquille et le clergyman" ("La petxina i el reverend"), rodada el 1928, abans d'"Un chien andalou", de Luis Buñuel. I, tanmateix, Dulac és una gran desconeguda.
"La petxina i el reverend", amb guió del dramaturg Antonin Artaud, és una crítica a l'Església i als estaments jeràrquics del moment. No va ser ben rebuda ni pels seus col·legues.
Les comissàries expliquen que quan es va estrenar la pel·lícula, "la Nouvelle Revue Française va publicar que el director de la pel·lícula era l'Artaud". "Nosaltres vam trobar la carta en què Dulac els va escriure dient: 'No tinc cap problema amb el meu company Artaud, però la directora soc jo'", destaca Prieto.
El film tampoc va passar la censura al Regne Unit i es va prohibir, considerant-la una "pel·lícula fosca".
Essent l'única dona en un cercle artístic ben encorbatat, Germaine Dulac va ser la veu discordant d'una època. Una veu feminista que operava des d'un espai d'intimitat ben allunyat dels patrons. Les seves pel·lícules ho demostren. Va ser, per exemple, la primera cineasta a mostrar una dona lliure a "La fête espagnole" (1920).
Aquesta és la primera exposició a Europa que posa de manifest l'obra sencera de Germaine Dulac, i posa en evidència --com assegura Prieto-- com "la història ha prioritzat una narració hegemònica masculina per invisibilitzar les dones artistes". El Museu Tàpies li dedica ara aquesta mostra en la seva tasca de recuperar silencis històrics.
L'exposició s'expandeix a la Filmoteca de Catalunya
La Filmoteca de Catalunya ha organitzat un cicle per poder fer un tast de la filmografia de Germaine Dulac. Una filmografia que oscil·la entre l'impressionisme i el cinema experimental. Entre alguns títols, es podrà veure "Le cinéma au service de l'histoire", de gran valor històric.
