La història d'en Moussa, que viu en una tenda de campanya a Barcelona: "Sortiré d'aquí"

La Ciutadella és un dels parcs més emblemàtics de Barcelona. Una zona d'esbarjo de la ciutat on les famílies passegen, hi ha gent fent esport o les parelles estenen un mocador gran a sobre de la gespa per gaudir d'un dia de pícnic.

Des de fa uns mesos, però, que en aquest paisatge s'ha fet molt més visible una imatge que resulta impactant: Més d'una vintena de tendes de campanya. Són persones sense sostre que han decidit instal·lar-se a la Ciutadella.

És fosc i comença a fer fred. Ja no hi ha famílies passejant ni parelles fent pícnic. D'esportistes, només queda algun runner que ha allargat una mica l'entrenament. En canvi, ara és quan es comencen a veure ombres agrupades en diversos bancs. Són les persones que malviuen en aquestes tendes.

Ens hi apropem i mirem de parlar-hi. En un primer moment la situació resulta incòmoda per a ells (tot són homes) i també per a nosaltres. De mica en mica, però, es van obrint. Els resulta estrany que un parell de periodistes vulguin posar el focus en ells. Porten temps amb les seves tendes plantades a la vista de tothom i el més habitual és que la gent miri cap a una altra banda quan passen pel seu costat. Ens diuen que no és un bon moment per enregistrar res. Que s'ho han de parlar entre ells i que, si de cas, ens truquem demà. Ens donem els telèfons.

L'endemà ningú contesta. Ens hi plantem a primera hora de la tarda. Hi ha un grup força nombrós. En reconeixem alguns del dia anterior. Estan fent un rondo amb una pilota de futbol. Aturen el joc un moment i ens diuen que hi ha algú que està disposat a explicar-nos la seva història.

La història d'en Moussa 

Se'ns apropa en Moussa i ens diu, amb un català molt entenedor, que està disposat a parlar amb nosaltres davant d'una càmera. Això sí, ho haurem de fer de manera que no se'l pugui reconèixer. 

Ens explica que té 25 anys, que va néixer a Gàmbia i que va entrar a l'estat espanyol quan en tenia 17. Després d'una estada en centres d'acollida (no de menors, segons ens aclareix) i després d'haver passat per diferents institucions, va acabar arribant a Barcelona just abans de la pandèmia. Va ser llavors quan, ens assegura en Moussa, que tot es va començar a complicar i es va veure dormint al ras. 

És dels primers que van plantar una tenda a la Ciutadella. Ho va fer fa dos anys. Des de llavors que hi ha hagut un degoteig de persones sense llar que han fet com ell, però ens reconeix que en els últims mesos s'ha disparat el número de gent que ha decidit instal·lar-se al parc.

També ens diu que hi ha persones de tots els orígens i també gent d'aquí, catalans. Viure en grup, encara que sigui a la intempèrie, és una manera de patir menys riscos.

"Una persona que dorm al carrer té molt poca seguretat. Hi ha de tot. Hi ha gent que està malament del cap, hi ha gent que és racista, hi ha gent que no li mola aquest tipus de convivència... També hi ha gent que parla amb nosaltres i gent que ens ve a donar menjar."

L'Ajuntament de Barcelona assegura que els Serveis Socials s'hi han apropat per oferir un allotjament a les persones que han trobat dormint a la Ciutadella. En Moussa i els seus companys, però, diuen que no hi han parlat mai.

"Nosaltres necessitem una ajuda real. No necessitem menjar. Necessitem que entrin aquí amb ganes d'ajudar-nos de veritat."

Li preguntem on ha après el català. Tot i el marcat accent, se l'entén a la perfecció, té un vocabulari força extens i construeix les frases amb correcció. 

"En arribar a Catalunya, vaig fer cursos de català. Abans ja havia estudiat espanyol. També he fet formació d'obres, reformes, pintura, electricitat, jardineria... Moltes coses. He estudiat, he treballat però no vaig poder renovar els papers i m'he quedat al carrer. Si hagués pogut, jo ara estaria treballant."

Sobre la seva vida a la Ciutadella, ens explica que viu al dia. S'espavila per guanyar alguna moneda fent de guia improvisat als turistes o altres feines que fan persones en situació de pobresa extrema, però que no volen robar.

També visita amb freqüència els menjadors de beneficència i també hi ha alguns veïns que els donen sabó o menjar.

"No tinc ni un màxim ni un mínim de despesa perquè no tinc diners. No estic treballant. Jo estic com estic. Gasto el que tinc i si no en tinc, no en tinc. No pots gastar el que no tens."

De cop i volta. somriu. El primer cop que el veiem somriure. Fa una pausa i, de cop i volta, amb ganes de tancar la conversa, ens deixa anar una reflexió final:

"Estic malament però tinc moltíssimes esperances. Tinc moltes ganes i molta força per seguir endavant. Sortiré d'aquí"

El suport de la comunitat, una ajuda informal i alhora vital

Un capítol a part és la comunitat gambiana i senegalesa de Barcelona. Un col·lectiu que, tot i viure amb pocs recursos, en tenen, i fan mans i mànigues per compartir-los amb en Moussa i els seus companys que no tenen més que una tenda i una petita bossa amb roba de recanvi.

En Gabriel és un d'ells. Viu en una habitació a Barcelona. Té feina i, sempre que pot, s'apropa a la Ciutadella per ajudar-los com pot. Va passar per una situació similar.

"Tinc coneguts i amics que viuen aquí. La veritat és que la vida a la Ciutadella és molt, molt, molt dura. És gent que no vol estar-se aquí, que vol treballar, que es vol guanyar la vida... És molt difícil!"

Recollim les coses. Ens acomiadem d'aquelles ombres que vam veure ahir i que avui tenen cara. Camí del cotxe, comença a ploure. Després de tant de temps avui, justament avui, havia de ploure. Per primer cop en mesos, no ens podem alegrar de sentir la pluja.