La il·lusió òptica de la superfície de la Lluna: està farcida de cràters... o de bonys?
Fins i tot Georges Méliès al seu fascinant "Viatge a la Lluna" (1902) i poc després, el 1909, Segundo de Chomón a "Excursió a la Lluna" enviaven astrònoms en rudimentàries càpsules espacials al satèl·lit de la Terra, que ja aleshores recreaven ple de cràters.
La de la Lluna com un formatge emmental, tota plena de forats, és la imatge col·lectiva que tenim i que podem comprovar a ull nu moltes nits, quan és fàcil resseguir sobre la blanca superfície lunar les petjades que impactes violents d'objectes espacials han anat deixant-hi al llarg de la història d'aquest cos.
I, tanmateix, la imatge captada a finals de maig pel mòdul d'aterratge japonès Resilience, de la companyia nipona Ispace, sembla desafiar aquesta certesa que la Lluna està plena de cràters.
La companyia va publicar la fotografia a X i preguntava als seus seguidors què hi veien, cràters o protuberàncies.
La il·lusió del cràter
La fotografia correspon al pol sud lunar i captura el terreny irregular i ple d'accidents geològics característic de la Lluna. Segons publicava Ispace, la imatge va ser presa a entre 100 i 2.300 km de la superfície lunar.
Aquesta il·lusió òptica que ens fa confondre els objectes convexos i els còncaus, rep precisament el nom d'il·lusió del cràter. I és molt habitual en fotografies de l'espai, com ara en aquestes de la sonda Reconnaissance del cràter Victòria de Mart.
Depèn d'on ve la llum
La il·lusió està relacionada amb la font d'il·luminació i el que espera el nostre cervell que passi. Pel sol fet de viure a la Terra, on la llum ens ve de dalt, del Sol, tendim a assumir que a les imatges que veiem és així, que la llum "sempre" procedeixi de dalt.
Tanmateix, a l'espai no té per què ser així, i la llum pot projectar-se des de sota, un costat o horitzontalment. I és, precisament, el que passa en aquesta imatge del Resilience, on la llum sembla venir de sota.
Per això, si girem la imatge i canviem així l'origen de la font de llum, el cervell pot compensar i aleshores "veure" cràters en lloc de protuberàncies.
I el mateix passa molt sovint amb imatges captades per sondes espacials d'altres cossos espacials, on el cervell no pot comparar ombres, mida o profunditat. Tot i que no cal anar tan lluny: aquí a la Terra és fàcil que ens passi amb plats, que podem no saber si són còncaus o convexos, i que els veiem en funció de l'orientació. O fins i tot d'altres formes, com ara aquestes petjades a la platja.
El famós vestit.... blanc i daurat o negre i blau?
I potser recordaran un dels casos més virals d'il·lusions òptiques, la dels colors d'un vestit de ratlles.
Curiosament, un cop el cervell "veu" una cosa d'una manera, és complicat que la pugui entendre d'una altra. Per tant, si encara continuen veient la lluna plena de bonys, no desesperin.
