La Llei 46/1977: amnistia i impunitat per al franquisme i els seus hereus
La coneguda Llei 46/1977 d'Amnistia va ser aprovada a Espanya el 15 d'octubre de 1977 i va entrar en vigor el dia 17 del mateix mes, quan es va publicar al BOE. De facto, va ser una llei d'impunitat, perquè amnistiava, segons que estableix el seu article segon, "els delictes comesos pels funcionaris i agents de l'ordre públic contra l'exercici dels drets de les persones".
És a dir, qualsevol denúncia efectuada contra els crims comesos durant el règim franquista o comesos per les seves forces armades fins a la publicació d'aquesta llei quedaven fora de l'aplicació de la justícia. És per això que per a molts va suposar una llei de punt final, perquè impedia depurar i rendir comptes de tots els crims de lesa humanitat comesos durant el règim franquista.
El primer intent a Espanya de jutjar els crims d'aquell període va ser el juliol del 2007, quan diverses associacions van presentar una querella a l'Audiència Nacional. Una querella que va ser desestimada adduint que els delictes havien prescrit i que, a més, els seus autors havien estat amnistiats el 77.
El 2008 el jutge Baltasar Garzón va tornar a impulsar la querella, en considerar que aquests crims són imprescriptibles, i aquest cop va ser el fiscal de l'Audiència Nacional qui ho va desestimar, al·legant que els delictes de genocidi i crim de lesa humanitat no estaven tipificats als anys trenta, i que per tant no es podia aplicar la retroactivitat. Garzón hi va insistir, argumentant la imprescriptibilitat dels delictes de lesa humanitat, i va imputar diverses personalitats del règim franquista per genocidi. Les formacions ultradretanes Falange i Manos Limpias van denunciar Garzón per prevaricació, entenent que no tenia competències per jutjar el franquisme, i el jutge Luciano Varela, del Tribunal Suprem, va apartar Garzón de la judicatura. El cas va quedar aturat.
Des d'aleshores, associacions com Human Right Watch, Amnistia Internacional o els comitès contra la tortura, entre moltes altres, han demanat reiteradament a l'estat espanyol que derogui la llei d'amnistia del 77 perquè incompleix la normativa internacional sobre drets humans. La resposta de l'Estat a les demandes internacionals és sempre la mateixa: la llei d'amnistia va ser una demanda de tota l'oposició al franquisme que va contribuir a la transició cap a la democràcia.
Actualment, la causa contra el franquisme s'està instruint a l'Argentina, però igualment tots els intents per part de la justícia internacional de portar els crims del franquisme davant la justícia són combatuts i rebutjats per l'estat espanyol, que ho considera una ingerència en el seu exercici històric de reconciliació.
És en aquesta causa oberta a l'Argentina on la història pot fer un tomb. El cas de l'assassinat de Gustau Muñoz, comès l'11 de setembre del 1978, ha estat admès a la causa contra el franquisme, i amplia el període temporal que fins aleshores estava establert, el juny del 1977. El cas de Gustau ha demostrat que el franquisme i els seus crims no es van acabar amb les eleccions generals del 1977, sinó que la violència d'estat va perdurar fins ben entrada la dècada dels vuitanta.
Tots els crims comesos contra la població civil per actes de dissidència posteriors a l'aprovació de la llei d'amnistia del 77, més de 170 assassinats, han de poder ser jutjats sense pal·liatius, i quan l'estat espanyol continua encobrint-los i barrant el pas de la justícia internacional no fa altra cosa que reafirmar i defensar el seu passat franquista.
Apunt final: es considera crim de lesa humanitat o crim contra la humanitat i per tant imprescriptible qualsevol acte inhumà que causi greus sofriments o atempti contra la salut mental o física de qui els pateix, sempre que aquestes conductes es cometin com a part d'un atac generalitzat o sistemàtic contra una població civil i amb coneixement d'aquest atac.
