La massacre de Srebrenica va tenir més culpables dels que són a la presó

No hi ha forma humana de compensar una mort. I molt menys de compensar 8.000 morts. No hi ha cap mecanisme moral que pugui rescabalar un genocidi com el comès ara fa 25 anys a Srebrenica. Allò que anomenem comunitat internacional aprofita aquestes ocasions per dir que s'han fet moltes coses: que es va aturar l'agressió sèrbia i que els ideòlegs d'aquell extermini, Ratko Mladic i Radovan Karadzic, són a la presó condemnats per crims de guerra i crims contra la humanitat. I amb això n'hi ha prou? La resposta –ras i curt- és no.

El genocidi practicat pels líders feixistes serbis no hauria tingut lloc sense la indiferència de les cancelleries europees. Indiferència en el millor dels casos. Cal recordar que Srebrenica i Zepa eren dues ciutats bosniomusulmanes que estaven sota sobirania, ni més ni menys que de l'ONU, i que els cascos blaus tenien el deure de protegir l'indret. Les investigacions han demostrat que quan a les 4 de la tarda de l'11 de juliol del 1995 les milícies sèrbies van entrar a la ciutat, van comptar amb l'ajuda, per passiva, de l'exèrcit de França, que es va negar a usar l'aviació per aturar l'atac dels homes de Mladic. Sabem que els cascos blaus holandesos que custodiaven l'indret van demanar permís al quarter general a Nova York i que van ordenar... no fer res.

La caserna holandesa estava situada en una antiga fàbrica de bateries. Els habitants de Srebrenica hi van acudir per refugiar-se. Allà els serbis no els podrien tocar. Es van equivocar. Mladic va capturar la caserna, els cascos blaus i els refugiats. Va separar els vells, les dones i els nens i els va ordenar sortir del lloc en autobusos. Milers d'homes en edat militar van fugir pel bosc. Molts altres van decidir quedar-s'hi... esperant clemència. Mladic va segrestar el responsable del destacament holandès, el coronel Kerremans, i li va plantejar una oferta enverinada: o la teva vida o la dels bosniomusulmans en edat militar. Kerremans va acceptar lliurar tots els homes de Srebrenica, inclosos els traductors i treballadors locals de l'ONU. L'acord va ser consagrat amb una copa de rakija, l'aiguardent local. Fosa a negre.

En tres dies, els homes de Mladic va assassinar més de 8.000 persones i els van enterrar en fosses comunes.

L'endemà Mladic va alliberar Kerremans i els soldats holandesos. Hi va haver regals, cervesa per als soldats i ballaruca. La tropa europea celebrava que estava viva i que la missió s'havia acabat perquè... ja no quedava ningú per protegir. Ballaven sota una enorme fossa comuna. Holanda va trigar 20 anys a demanar perdó per la falta de coratge. La resta d'Europa encara no ho ha fet.

No va ser una derrota només dels bosniomusulmans. Va ser una derrota col·lectiva. A Srebrenica, van morir les bones intencions sobre les quals s'havia construït la Unió Europea.

Què van obtenir els supervivents de Srebrenica? Ben poca cosa. Les potències van crear l'actual Bòsnia i Hercegovina, un estat pària sense teixit econòmic. Mladic i Karadzic són a la presó, però les línies de divisió internes del país són les fronteres de la neteja ètnica que van dibuixar aquests dos criminals a sang i foc. Srebrenica, de fet, va ser adscrita a l'ens autònom serbi i no al musulmà. Un gest que guarda certa crueltat. Aquesta és la victòria pòstuma dels genocides empresonats a la Haia.

Europa va crear aquest engendrament nou i estrany anomenat Bòsnia i Hercegovina, però mai hi ha apostat, per ella. Brussel·les sembla avui tan sorda i tan distant com fa 25 anys.