La multipremiada pel·lícula d'animació "Josep" s'estrena al "Sense ficció", que també recupera "La Gemma té un pla", una història extraordinària que trenca fronteres
"Josep"
Basat en la vida i l'obra real del dibuixant català Josep Bartolí, "Josep", del també dibuixant francès Aurel, relata un episodi succeït el 1939 al mortífer camp de concentració d'Argelers, a la Catalunya Nord, on van morir milers de soldats i civils republicans exiliats després de la derrota. Els dibuixos que va fer allà Bartolí retraten la realitat dels camps amb tanta o més precisió que mil fotografies, de la mateixa manera que aquesta ficció dibuixada ho fa tan bé que qualsevol documental.
El protagonista d'aquest film, Josep Josep Bartolí passa la frontera dels Pirineus l'hivern del 39. El seu destí és la platja d'Argelers, un dels camps de concentració a la platja on els francesos van tancar els refugiats republicans que fugien de la venjança franquista. Josep, a més de soldat republicà en diversos fronts i batallons, antimilitarista, anarquista i aventurer, és dibuixant i artista, membre del Sindicat de Dibuixants Professionals de Catalunya.
"Josep" recull la seva experiència a Argelers en els pitjors mesos després de la derrota, quan els republicans eren la "xusma espanyola", rojos "que es mengen els nens", menyspreats i odiats a parts iguals pels policies que els vigilaven, i temuts per una població aclaparada per l'allau de fugitius republicans en un moment de màxima feblesa de l'estat francès, amenaçat pel començament de la Segona Guerra Mundial.
Els dibuixos amb què Josep retratava les misèries, els maltractaments i la crueltat de la reclusió als camps, on van morir de fam i malalties milers de refugiats catalans i espanyols són, junt amb la peripècia vital del personatge, descrita a grans trets, el fil conductor de la narració, la part real d'aquesta història. La part ficcionada és l'amistat de Josep Bartolí amb Serge, un jove gendarme pacífic i bonhomiós, superat per l'acarnissament que els seus companys practiquen amb els indefensos republicans derrotats.
Serge, a qui en la ficció coneixem ja de vell, al seu llit de mort, és qui explica al seu net la història dels camps de refugiats, a qui intenta transmetre el seus records i la seva admiració per la figura de Josep Bartolí, de qui conserva un dibuix. L'exgendarme, atret per la figura del misteriós presoner que dibuixa tot allò que veu als camps com a eina de memòria, s'hi aproxima amb timidesa per proporcionar-li, d'amagat, un petit quadern en blanc.
Josep, que malgrat els insults i maltractaments conserva intacta la dignitat i la voluntat de documentar allò que viu i veu, comparteix amb Serge la seva història, la seva filoso-fia humanista per damunt de tot i la seva recerca desesperada de Maria, la dona a qui estimava i que ha perdut en el camí de l'exili, embarassada d'un fill que no sap si ha arribat a néixer.
L'expressionisme descarnat dels dibuixos reals de Josep Bartolí mostra la colpidora realitat dels camps, mentre el meravellós treball d'Aurel converteix la narració fílmica en una vinyeta constant, amb tècniques de dibuix tradicional, sobri i auster, que ens arrossega, ens indigna i ens commou.
La música, adaptada i interpretada per la cantant i compositora Sílvia Pérez Cruz, que n'ha estat responsable, transmet la resistència d'aquells refugiats a la deshumanització, a ser carn d'oblit i de derrota. Tot el film, amb veus com la de Sergi López, és un exercici de memòria imprescindible, i també de resiliència.
De resiliència, perquè en Josep Bartolí, que va aconseguir sortir dels camps i conservar part dels seus dibuixos, va tenir una vida posterior tan interessant i agitada com l'anterior, que també veiem a "Josep". Fugit a Mèxic, va viure una relació amorosa amb la pintora Frida Kahlo, i va continuar dibuixant. Allà va exhibir els dibuixos que després publicaria al llibre "Campos de concentración", amb textos de Narcís Molins i Fàbrega. Va ser Molins qui havia demanat a Kahlo que l'acollís, i qui el va introduir en el cercle d'amics de l'exili -Anna Murià, Agustí Bartra, En-ric Adroher i Pasqual Gironella, entre d'altres-, la relació amb els quals va durar per sempre.
El seu exili va continuar a Nova York, on es va relacionar amb pintors de l'expressionisme abstracte i va formar part del grup 10th Street amb Willem de Kooning, Franz Kli-ne, Jackson Pollock i Mark Rothko. Com a dibuixant va triomfar a la revista Hollyday, va il·lustrar diversos llibres i va fer també d'escenògraf per a pel·lícules de Hollywood. Josep Bartolí va morir el 1995 a Nova York, amb nacionalitat mexicana i estatunidenca. L'any 1977 havia tornat a Catalunya per primer cop, on ja faria diverses estades i exposicions. Les seves cendres reposen al Mediterrani, on les va llençar, des de Premià de Mar, la seva esposa Bernice.
"Josep" va guanyar el 2021 els premis César i l'European Film Award a la millor pel·lícula d'animació, i també el premi de la Seminci de Valladolid a la millor direcció, i va ser, després de la seva estrena, una de les pel·lícules més taquilleres a França.
Fitxa tècnica
Direcció: Aurel
Guió: Jean-Louis Milesi
Realitzador tècnic: Frédérik Chaillou
Música: Sílvia Pérez Cruz
Edició: Thomas Belair
"Josep" és una producció de Les Films d'Ici Méditerranée i Imagic-TV, i compta amb la participació de TV3 a través del Departament de Coproduccions d'Animació.
"La Gemma té un pla"
A Sèrbia, el delicte de tràfic de persones està castigat amb penes de fins a 12 anys de presó: a aquesta acusació s'enfronta la protagonista d'aquest documental, la Gemma, a qui la policia enxampa, junt amb el seu marit, intentant passar un control fronterer serbi amb una família afganesa de forma clandestina. Però, és la Gemma una traficant de persones? Què és el que mou aquesta infermera, mare de tres fills i àvia d'una nena, a córrer aquest risc i posar en perill la tranquil·litat de la seva vida?
Rodat al llarg de tres anys, entre l'estiu del 2016 i l'hivern de 2019, aquest documental segueix la història de la Gemma des del moment en què pren una de les decisions més compromeses de la seva vida: creuar clandestinament les fronteres dels Balcans en cotxe, des de Grècia, portant-hi a dins persones de Síria o l'Afganistan que volen demanar asil a Espanya o altres països de la Unió Europea i que no ho poden fer perquè, des del 2016, les fronteres europees es van tancar als refugiats. La Gemma compta amb l'ajuda d'una xarxa de gent que col·labora amb ella al llarg de tota la ruta: amics i familiars que li deixen els seus DNI's perquè la gent a qui porta al cotxe pugui superar els controls policials de les fronteres, i persones com el seu marit, el Txema, que l'acompanya en els viatges juntament amb la Mar, una amiga de l'ànima que, a més, també posa el seu cotxe, o activistes com ara la Maja, una jove eslovena que els obre casa seva en cada viatge perquè puguin descansar un parell de nits en un trajecte de gairebé 3.000 quilòmetres per carretera.
El documental segueix la Gemma en alguns d'aquests viatges. Una de les missions, però, acaba malament: la policia la deté junt amb el Txema en el control fronterer d'entrada a Sèrbia intentant creuar amb una família refugiada. La fiscal els acusa, entre d'altres delictes, de tràfic il·legal de persones, i la jutge decreta l'entrada immediata a la presó, una situació que podria canviar la vida de la Gemma i el seu marit per sempre.
"La Gemma té un pla" explora, en definitiva, les raons íntimes que porten algunes persones a córrer riscos pel simple fet d'ajudar altres persones que ho necessiten. És una història de rebel·lia i de determinació, una història petita, protagonitzada per gent normal i corrent que impugna les normes del sistema.
Recentment, "La Gemma té un pla" ha estat escollit per participar en la secció competitiva Altres mirades del Festival International du Grand Reportage d'Actualité 2022, que se celebrarà del 31 de maig al 5 de juny a la ciutat francesa de Douai. També ha estat seleccionat per participar aquest any a l'Input 2022, que se celebrarà a Barcelona del 9 al 13 de maig.
Estrenat al "Sense ficció" el març de l'any passat, el documental va participar al gener en la secció competitiva Històries d'Europa del FIPADOC (Festival Internacional de Documentals Audiovisuals) i anteriorment, als Prix Europa, el festival de radiodifusió paneuropeu més influent, en la categoria de millor documental europeu; als DIG Awards en la categoria de millor reportatge llarg i al desembre va rebre el Premi Civisme 2021 que atorga el Departament de Drets Socials de la Generalitat.
Fitxa tècnica
Guió i Direcció: Arantza Diez
Fotografia: Carles de la Encarnación i Arantza Diez
Muntatge: Pau Bacardit
Música Original: Miquel Coll
Ajudant de Direcció: Carles de la Encarnación
Producció Sèrbia: Filip Martinovic
Direcció Executiva TV3: Montse Armengou Martín
Producció Executiva TV3: Sílvia Pairó Vila
Un documental de Televisió de Catalunya dirigit i produït per Arantza Diez.
#SenseFiccióTV3
