La síndrome del "burnout": "Tenia insomni, m'ofegava i he patit ansietat per la pressió dels meus caps" 

La Carme té 47 anys. I en fa més de vint que està vinculada al sector de la banca. Quan li ofereixen ser directora d'oficina accepta el càrrec confiada que podrà continuar treballant de manera personalitzada com ho havia fet fins aleshores:  

"Durant molt de temps he gaudit de la feina. No em sabien greu les hores i la dedicació. M'agradava ajudar la gent a fer un pla d'estalvi, a buscar les millors condicions per a un préstec o una hipoteca. Tenia els colors de l'empresa a dins."

La reestructuració del sistema financer, que va començar el 2008, ve acompanyada d'altres canvis que la Carme no vol acceptar:  

"Arran de les últimes fusions s'instaura una manera de treballar només per a l'accionista i no per al client. Quin sentit té? El client és el que ens entrega els seus diners en confiança i l'accionista només vol beneficis a costa de la salut dels empleats."

La situació comença a fer-se insostenible:

"Els meus caps em trucaven constantment: "Què tens per avui"? "Per què no has venut el producte que volem?. També m'assetjaven perquè fitxava totes les hores que treballava i això no ho volien."

La Carme rep desenes de correus electrònics cada matí. La pressió també es tradueix en missatges al mòbil, en trucades, en crits. En reunions telemàtiques per comprovar si ha fet les vendes pertinents. I el cos diu prou:

 

Dolors Liria, vicedegana del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya i experta en salut professional, sap que el "burnout" és més freqüent en professions com aquestes:

"Aquelles feines que tenen un impacte emocional molt alt: personal sanitari, social, educatiu. I després també té a veure amb decisions organitzatives i que fan que, potser, la persona se senti decebuda per la decisió perquè no li permet desenvolupar-se com esperava."

Al llarg de la seva experiència, la psicòloga s'ha trobat amb professionals molt perfeccionistes que senten que han de resoldre la situació. Sobre els símptomes explica:

"La majoria de patiments psicològics comporten simptomatologia ansiosa. I alguns d'ells també poden acabar generant una depressió."

La Carme ha estat un any de baixa per ansietat. Durant aquest temps ha fet un procés de reparació molt profund que li ha servit per reordenar la llista de prioritats:  

"Ens han adoctrinat només en treballar, treballar i treballar. Doncs, no. Ens hem d'aturar a escoltar-nos i reflexionar cap a on volem continuar."

 

L'Ana no vol tornar a les aules

L'Ana té 50 anys i també està de baixa. És mestra d'educació física a infantil i primària. I en fa quatre que no trepitja l'escola. Després de dues dècades donant classe, de tenir tot tipus d'alumnat, de formar-se contínuament per millorar, ha arribat a una situació límit:  

"Estic molt cremada. No vull saber res del món de l'educació. Durant vint anys ho he donat tot. Però vaig arribar a un punt que m'era igual donar-los una pilota i que juguessin."  

L'Ana denuncia que les retallades i la manca de recursos en algunes escoles on va treballar, amb criatures amb diverses discapacitats, van empitjorar la seva salut física i mental. En el seu cas ha arribat a un punt de no retorn:

"El meu cos no accepta aquest tipus de feina. He demanat la incapacitat perquè el meu cos no ho suporta. Tinc problemes d'esquena a causa d'una fibromiàlgia que m'ha aparegut per culpa de la feina."

La Carme i l'Ana no han volgut que donem més detalls sobre la seva identitat. Parlar encara costa perquè, primer, és un fenomen encara poc estudiat. I segon, perquè és una realitat incompresa en una societat i un sistema, el capitalista, que només funciona amb paràmetres productius.

El que surti fora d'aquest esquema és vist com un fracàs. El filòsof Eudald Espluga, autor de l'assaig?"No siguis tu mateix. Apunts sobre una generació fatigada", publicat a Destino, sap que la línia entre el "jo" personal i el "jo" professional s'ha esborrat.

"Als anys seixanta es planteja que un treballador implicat emocionalment en la seva feina és més productiu. I això ho aprofita el neoliberalisme salvatge. Ara la nostra identitat depèn de la feina."

Per Eudald Espluga aquest esgotament no s'ha de tractar com un fet personal, sinó que el problema és estructural.

"Burnout", malaltia professional?

L'any 2019 l'OMS va declarar la síndrome del "burnout" com a malaltia. Però encara queda molt camí per recórrer perquè sigui considerada malaltia professional. Pau Estevez Fortuny, advocat del Col·lectiu Ronda.  

"Les malalties professionals són un llistat regulat en un Reial Decret del 2006. Els últims afegitons que hi han hagut ha estat en matèria de càncers relacionats amb l'amiant. Llavors que un tipus de malaltia estigui o no a la llista depèn exclusivament del legislador."

Actualment, el "burnout" s'ha de reclamar com a accident laboral.