L'arsenal de la UE per a la guerra freda amb Trump: el deute, les tecnològiques i el dòlar
El fons de pensions danès AkademikerPension administra 25.000 milions de dòlars de professors i acadèmics del país. Dins de la seva cartera d'inversions, com qualsevol altre gestor, hi guarden bons del tresor dels Estats Units, la referència mundial. Aquesta setmana, AkademikerPension ha dit prou: es vendrà uns 100 milions de dòlars de deute nord-americà i diu que buscarà "alternatives".
És una gota a l'oceà, però ja fa dies que circula la idea que la Unió Europea té algun trumfo més del que podria semblar per parar els peus a la Casa Blanca en la seva insistència per Groenlàndia.
Quan aquest dijous segueixin al voltant d'una mateixa taula a Brussel·les, els líders de la UE tindran una baralla completa de cartes a la seva disposició. Una altra cosa és que estiguin disposats a jugar-les a fons, tenint en compte que Donald Trump ha descartat "l'ús de la força" en el discurs a Davos d'aquest dimecres. De moment.
Aquest dimecres, després de reunir-se amb el secretari secretari general de l'OTAN, Mark Rutte, el president nord-americà ha anunciat un acord per Groenlàndia i ha posat en pausa els aranzels extres que havia anunciat per a l'1 de febrer. Sigui com sigui, malgrat aquesta mena de "treva", l'amenaça plana.
El deute com a arma
En conjunt, i segons dades de la Reserva Federal recollides pel Financial Times, els països europeus de l'OTAN acumulen 12,6 bilions de dòlars en productes d'inversió nord-americans, com ara accions d'empreses o lletres i bons del tresor.
El departament d'estudis del Deutsche Bank rebaixa la xifra a 8 bilions els diners que realment estan en mans d'inversors europeus, quan no actuen com a intermediaris. La Xina o el Japó tenen una cartera, en comparació, més petita.
I si tothom fes com AkademikerPension? Convertir el deute en una arma no és fàcil, ni de bon tros. Perquè aquestes accions i bons de deute públic estan sobretot en mans privades.
Fons d'inversió, de pensions, particulars i institucions europees que segurament són susceptibles a la pressió dels seus respectius governs, però que no tenen l'obligació legal de respondre a una ordre política o consideracions d'ordre moral. De fet, el fons danès ha volgut desvincular la seva retirada de qüestions polítiques i addueix "riscos" purament tècnics, per la mala gestió de les finances públiques nord-americanes, que pot restar atractiu a les inversions en aquest país.
Una retirada de fons massiva és improbable, perquè tampoc hi ha mercat alternatiu on escapar-se i "descarregar-hi" 12 bilions de dòlars. Wall Street i el deute nord-americà encara juguen un rol central en les finances mundials.
Ara bé, la simple menció de la idea ha portat el secretari del Tresor dels Estats Units, Scott Bessent, a veure's obligat a bandejar-la en públic, insistint que està basada en una "narrativa falsa" que els mitjans han exagerat fins a la "histèria" i les "fake news".
De fet, Bessent assegura que l'ha trucat el president del Deutsche Bank per distanciar-se de la nota publicada pel seu departament d'anàlisi, que suggeria la retirada d'inversions com una opció per fer passar la Casa Blanca per l'adreçador.
La nova "guerra freda"
Legalment, la Unió Europea té altres trumfos. El primer és respondre als aranzels dels nord-americans amb la mateixa moneda, taxes equivalents que apuntin més enllà de productes simbòlics com el bourbon o els texans; la proposta original de Brussel·les, que es va aparcar, apuntava a mercaderies per valor de 94.000 milions d'euros.
Però hi ha més cartes a la baralla. I més altes. Sobre el paper, la més potent és l'anomenada ACI, l'instrument "anticoerció". Però com els arsenals nuclears durant la guerra freda, la UE el veu com un element de "dissuasió", i no ha tingut mai la intenció real de recórrer-hi. Sobretot, perquè caldria desmuntar una malla de relacions polítiques, econòmiques i financeres que s'ha teixit durant més de mig segle.
I això significa, com ja va passar durant l'enfrontament entre nord-americans i soviètics, entrar de ple en la teoria dels jocs, intentar entendre quin moviment farà l'adversari i, finalment, sospesar les conseqüències de pitjar el botó nuclear en un escenari de "destrucció mútua assegurada".
L'ACI es pot activar quan un tercer aplica "pressió" sobre un estat membre o tota la UE perquè adopti decisions econòmiques contra els seus propis interessos, amb un impacte directe sobre l'economia i les finances del país.
D'acord amb el principi de la "dissuasió", tot el procediment està dissenyat per donar temps a les dues parts a arribar a una entesa, sense fer-se mal.
La Comissió Europea té quatre mesos per investigar si hi ha "coerció" (per iniciativa pròpia o sota demanda d'un país o empresa "afectats); si ho considera pertinent, passa una proposta als estats, que tenen deu setmanes per aprovar-la. Després, la Comissió Europea té sis mesos més per pensar-se les mesures concretes.
La UE pot jugar fort: farmacèutiques, aeronàutica o química
La munició d'aquest míssil (o "bazuca", com molts l'han batejat) busca acabar amb la coerció, sense carregar-se l'economia europea. I trobar l'equilibri seria difícil.
La UE podria restringir les exportacions de productes nord-americans o bé limitar la venda de mercaderies "sensibles" als EUA; en aquest cas, per exemple, podria dificultar el subministrament de components farmacèutics, químics, industrials o aeronàutics.
Una altra opció és deixar fora dels concursos públics les empreses nord-americanes, per exemple de telecomunicacions o defensa.
També podria elevar el llistó d'exigència sanitària o mediambiental dels productes que arriben dels Estats Units.
La "carta Netflix"
Aquest és l'arsenal clàssic, centrat a apuntar contra l'intercanvi de mercaderies. Però hi ha una altra carta potencialment més perjudicial per als interessos dels Estats Units. Perquè, mentre que els EUA tenen dèficit comercial amb la UE (compren més béns i productes europeus dels que ens venen), la seva balança de serveis els resulta clarament beneficiosa, amb un superàvit que supera els 100.000 milions de dòlars.
I què són aquests serveis "made in USA" tan presents en l'economia europea? Doncs per començar, les plataformes de pagaments (Visa, Mastercard, sense una alternativa clara ara com ara), les finances o la consultoria. I ara, sobretot, els serveis digitals.
Des de primera hora del matí, les multinacionals nord-americanes acompanyen el dia a dia de molts europeus. Des de l'alarma del mòbil (Iphone) fins a la primera consulta al WhatsApp (Meta), passant pel navegador del cotxe (Google) o l'ordinador de la feina (Microsoft). I al vespre, després de comprar a Amazon o mirar els trending topics d'X, els europeus acaben el dia amb una sèrie de Netflix o HBO.
No són mercaderies pures i dures, però han esdevingut el veritable avantatge competitiu dels Estats Units, que pot anar encara més enllà amb el domini de la intel·ligència artificial.
Una altra possibilitat és que la UE es pugui prendre més seriosament el control de les finances d'aquestes empreses, que sovint utilitzen l'enginyeria fiscal per pagar menys impostos, a través de seus a Irlanda, els Països Baixos o Luxemburg.
L'ACI també permet apuntar contra els drets de propietat intel·lectual. I seguint aquest via, la UE es podria plantejar endurir encara més les lleis de protecció de dades i limitar-ne la transferència, de manera que apuntaria contra tecnologies com el núvol, la IA, les finances o la publicitat. Fins i tot es podria plantejar collar encara més de prop els operadors de criptomonedes, amb un lligam evident amb la Casa Blanca.
Aquesta possibilitat, el marcatge de ben a prop de les grans tecnològiques nord-americanes, ja va ser un dels motius que va adduir Donald Trump per obrir la guerra d'aranzels amb la UE. Ara podria retornar, corregida i augmentada. D'entrada, per les multes de la Comissió Europea a empreses com Apple i Meta per abusar d'una posició de domini.
L'aixeta del gas
Un altre àmbit estratègic per a la UE i per als Estats Units és l'energia. I en concret, el gas.
Aquest 2025, el 57% de les importacions de gas natural liquat van arribar a la UE des de ports nord-americans i hi ha estudis que apunten que aquesta dependència anirà molt més enllà, fins al 80% del subministrament l'any 2030. Això significaria que del conjunt del gas que importa la UE (liquat i via gaseoducte), un 40% seria dels Estats Units.
A Espanya, avui, la quota ja és del 30%, només superada per Algèria. Això hauria estat impensable fa només un anys, abans del "boom" del fracking i de la invasió d'Ucraïna, que va allunyar la UE del gas rus.
Però prescindir d'un dia per l'altre del gas nord-americà seria com disparar-se un tret al peu. La UE tampoc té una alternativa clara, si continua descartant Rússia. Ja ha tancat contractes amb productors com Qatar o Angola, però encara pesen poc en el conjunt de les importacions. La solució seria, en qualsevol cas, reduir la dependència dels combustibles fòssils i avançar amb les renovables. I això no s'aconsegueix només via decret.
La "desdolarització"
I per últim, la UE podria intentar transitar cap a una "desdolarització" i enfortir l'euro com a alternativa, de manera que contribuiria a reduir el pes de la divisa nord-americana en el comerç i les finances mundials. A la pràctica, però, és un brindis al sol, perquè depèn de dinàmiques que s'escapen del control de la UE.
Com a idea és cert que ha agafat embranzida els últims anys, a mesura que els Estats Units han perdut quota del comerç mundial i la Xina ha anat guanyant terreny. Però, de moment, és un miratge.
Tot i que va arribar al 72%, avui el 58% de les reserves mundials dels bancs centrals encara són en dòlars, molt per damunt de l'euro (20%), el ien japonès (6%), la lliura esterlina (5%) i el renminbi xinès (2%).
També és cert que molts d'aquests bancs estan incrementant la compra d'or, per diversificar-se. Sobretot quan han vist que els Estats Units poden fer servir el dòlar com a arma de represàlia i congelar fons, restringir moviments de capital i congelar comptes dels seus rivals polítics, com va passar amb Rússia amb les sancions per la invasió d'Ucraïna.
A més, el dòlar és present en el 88% del volum d'operacions en els mercats de divises i el 48% de les operacions comercials d'exportació o importació, segons dades del servei d'estudis de JPMorgan.
Hi ha un àmbit, però, on el dòlar perd clarament terreny, el de les matèries primeres; d'entrada, perquè per comprar petroli rus molts països com l'Índia, la Xina o Turquia estan fent servir divises alternatives.
També el Brasil explora aquesta via i l'Aràbia Saudita també incorpora als seus contractes altres divises com el iuan.
Aquest procés pot anar a més, sobretot si els inversors internacionals perceben "riscos", com ara que la Casa Blanca intervingui de manera gens subtil a Wall Street o bé en la política monetària de la Reserva Federal.
El dòlar encara és el principal lubricant de l'entramat de canonades que formen el sistema financer mundial i, a curt termini, ho continuarà sent. És el que, durant dècades, ha permès als EUA construir un ordre econòmic al seu voltant gràcies al "privilegi exorbitant" del dòlar.
Però si Trump es converteix en un risc real per a la credibilitat de l'economia i les finances del seu país i cada cop van apareixent més AkademikerPension, el perjudici real a l'estatus polític i econòmic dels Estats Units seria molt més gran, a llarg termini, que qualsevol mesura dissuasòria que aquests dies es pugui treure del barret la UE.