L'avi s'ha apuntat a un curs de desconstrucció de les masculinitats
Potser el justificarem dient que se l'ha d'entendre, que quan ell era jove allò era normal; és ara, que ens hem posat a repensar les coses i n'estem fent un gra massa. Tant és si l'escena és versemblant o no, l'excusa segur que l'heu sentit més d'una vegada i permet deixar constància d'una cosa: les masculinitats no sempre han estat igual. Canvien amb el temps i molt més ràpid del que va la natura. Quan un canvi va més ràpid que la natura és perquè es tracta d'un fenomen social, no natural. La masculinitat no és, doncs, quelcom innat ni natural: és un constructe social. "Què és ser home" és una idea que varia segons varia la societat.
A cada moment històric ha existit una forma correcta de ser home: la masculinitat hegemònica
L'excusa de la força masculina, de la divisió de les feines en la prehistòria, va caient a mesura que avança la paleontologia. Bourdieu ja ho deia: excuses per fer passar per natural una artificiositat. Una forma d'establir una dinàmica de poder que tant estreny aquelles sobre qui s'exerceix com els que l'exerceixen. Ser home i contravenir els dictàmens de la masculinitat pot suposar rebre discriminació. Ser home i executar els dictàmens suposa un esforç i un patiment: haver de respondre amb violència perquè no se't titlli de dèbil, ser el que més beu i més fuma, haver de tenir sempre ganes de fer sexe.
La masculinitat oprimeix tant a qui l'obeeix com a qui s'hi rebel·la
Podria semblar que totes les demostracions de masculinitat són demostracions de força, però en realitat són mogudes per la por. La por del "què diran". Tot allò que es construeix sobre la por acaba sent fràgil, ja que en qualsevol moment es pot trencar. Només que una dona deixi de creure's la performativitat masculina, l'home que l'executava es queda sense saber què fer: tant de temps preocupant-se de perfeccionar una manera de fer que fos creïble i, quan ja no serveix, no li queden eines. No coneix alternatives de funcionament. Aquí es destapa la fragilitat d'una postura centrada en una mentida (la de la força i la superioritat) que només se sap defensar d'una manera i que no té pla B.
Quan el discurs violent no funciona, molts homes es troben sense saber com actuar
Arribats a aquest punt, es poden donar dues formes d'encarar la situació. La primera, resistir-se a acceptar la situació, enfadar-se i reafirmar-se en la violència. Fins aleshores, que la mentida hagués funcionat havia permès a molts homes mantenir uns privilegis a costa de les dones... i es fa dur renunciar-hi. D'aquí que tants joves pensin que el feminisme va contra els homes. Ningú vol renunciar a allò que el fa estar millor encara que calgui mirar cap a una altra banda per no veure gràcies a què s'està millor.
La por de perdre privilegis fa creure que el feminisme va contra els homes
La segona forma d'actuar és revisar-se: analitzar d'on ve el discurs que a un li han venut, mirar-lo des d'altres punts de vista, decidir si aquella és la forma amb què un se sent congruent o si hi ha alguna forma diferent que li encaixi més i, sobretot, que estigui en sintonia amb la pròpia ètica. Però atenció!, que es cau en el risc de crear noves maneres correctes de fer que generaran noves normativitats que exerciran pressió sobre qui en dissenteixi i sobre qui les compleixi. Si les noves masculinitats han de generar el mateix efecte de control de conducta que generaven les velles, no fem sinó repetir vells esquemes, però amb aspecte de modernitat.
