L'elefant Trump a la terrisseria de l'ONU

Els líders mundials que parlen a la tribuna de les Nacions Unides durant el debat de l'Assemblea anual tenen 15 minuts per fer el seu discurs. Per regla general, la majoria compleix amb el límit, però aquest dimarts Trump va parlar durant gairebé una hora sense que la presidenta de la institució s'atrevís a tallar-lo ni ell s'immutés per la llum vermella que tenia al costat i que li indicava que se li havia acabat el temps.

Per buscar un líder que s'allargués molt més enllà dels 15 minuts en el seu discurs cal remuntar-se dècades. El debat general del 1960 va ser antològic, ja que el cubà Fidel Castro va parlar durant 269 minuts (4 h i 29 min), el guineà Sékou Touré durant 144 o el líder soviètic Nikita Khrusxov va parlar durant 140 minuts. 

El món era molt diferent i la paciència del públic també, però després de discursos tan llargs, l'ONU va decidir posar un límit de 30 minuts que el 2002 es va reduir a 15 minuts. 

Tot i això, el 2009, el libi Moammar al-Gaddafi va tornar a trencar el cronòmetre i no va sortir de la tribuna fins 96 minuts després d'haver començat. 

I de Gaddafi hem de passar al discurs de Trump d'aquest dimecres, 58 minuts, per trobar un líder que ignorés tan descaradament el límit marcat, un indici més del caràcter disruptiu que té el president nord-americà i que va voler deixar clar en el seu parlament davant l'Assemblea.

L'elefant Trump a la terrisseria de l'ONU

Lluny d'esbossar una visió de com el món podria cooperar per afrontar els reptes i desafiaments conjunts, i presentar els EUA com la potència que vol liderar-lo, Trump es va dedicar a promocionar els seus èxits individuals, va menystenir l'ONU i el multilateralisme que li dona sentit, i va disparar greuges tant contra amics com contra enemics. 

Amb el seu to bel·ligerant i a estones matusser, en alguns moments semblava que acabaria el discurs anunciant que els EUA es retiraven de les Nacions Unides. 

No va arribar tan lluny. No sabem si perquè encara no seria el moment o perquè, en el fons, l'ONU també és útil en molts sentits als Estats Units i, personalment, a Trump li dona una plataforma única des d'on parlar, i ja sabem que li agrada molt sentir-se el centre del món i que se l'escolti. 

El discurs probablement va satisfer els seus partidaris als EUA i va deixar perplexa l'audiència dins de l'Assemblea i fora dels EUA. Pels qui els segueixen dia a dia, la seva retòrica i arguments no van ser tan sorprenents, però veure'l fer un míting i alliçonar el món en un marc tan solemne com el de la seu de Nacions Unides no deixa de ser xocant i trencador. 

La nostra corresponsal, Lídia Heredia, explica com les seves paraules "van provocar certa incomoditat, perquè en el fons tots els països són conscients que les Nacions Unides són una institució imperfecta, però la majoria també pensen que el món és millor amb l'ONU". Un món "amb un espai on els líders del món, també els que estan enfrontats radicalment, es veuen i es toquen un cop l'any" i amb unes institucions, totes les de l'ONU, que fan moltíssima feina en múltiples àmbits per la humanitat. 

La reacció al discurs de Trump 

El discurs del president nord-americà acostuma a monopolitzar l'Assemblea de l'ONU, però al marge d'ell també hi parlen líders de 192 països més i els que ho van fer abans i després d'ell, en força casos, van rebatre la seva visió del món amb paraules dures. 

Cap d'ells el va anomenar pel seu nom, potser per no irritar-lo, per por a les seves represàlies o perquè saben que el futur de l'ONU depèn de com s'hi posi el país que més diners encara hi aporta. 

Però tothom sabia de qui parlaven quan Emmanuel Macron va afirmar: 

"Els qui en són els pitjors crítics són també els qui volen canviar les regles del joc, segurs com estan del seu domini i més interessats a repartir-se el món que a trobar els compromisos necessaris per al bé comú." 

Macron també va dir: "El risc és que prevalgui la llei del més fort i l'egoisme d'uns pocs. Necessitem, més que mai, restaurar l'esperit de cooperació que va prevaldre fa 80 anys, perquè ara ens estem dividint. I s'ha de dir: les divisions al cim de l'ordre mundial, la fragmentació del món, dificulten la capacitat col·lectiva de resoldre els grans conflictes."

Per la seva banda, el brasiler Lula de Silva va afegir: "Avui, els ideals que van inspirar els fundadors de l'ONU a San Francisco estan amenaçats com mai abans en la seva història".

Segons Da Silva, "el multilateralisme es troba en una cruïlla; assistim a la consolidació d'un desordre internacional marcat per concessions a la política del poder". I va afegir: "Els atacs a la sobirania, les sancions arbitràries i les intervencions unilaterals s'estan convertint en la norma. Hi ha un paral·lelisme clar entre la crisi del multilateralisme i l'afebliment de la democràcia."

El president brasiler va afirmar també: "L'autoritarisme s'enforteix quan no actuem davant d'actes arbitraris, quan la societat internacional vacil·la en la defensa de la pau i la sobirania. Les forces antidemocràtiques intenten subjugar les institucions i reprimir les llibertats. Veneren les finances. Elogien la ignorància, actuen com a milícies físiques i digitals i restringeixen la premsa."

I el president d'Indonèsia, Prabowo Subianto, va concloure: "Cap país pot intimidar tota la família humana. Podem ser febles individualment, però el sentiment d'opressió i injustícia ens unirà en una força poderosa que superarà aquesta injustícia."

De totes aquestes paraules no se'n desprèn que s'estigui armant una "resistència" organitzada contra Donald Trump, però sí que s'hi entreveu una voluntat creixent de molts actors de deixar clar que el món tampoc es quedarà de braços plegats mirant com desmunta l'ordre internacional dels últims 80 anys.

"En això soc molt bo, els països europeus se'n van a l'infern"

El més curiós del discurs de Trump és que va dedicar bona part dels seus dards a atacar els seus teòrics aliats europeus, més que no pas a rivals com serien la Xina o Rússia. Pel president i el seu cercle, la UE representa un bloc liberal i progressista que els resulta incòmode i associen amb els valors del Partit Demòcrata que tant detesten. 

Ignorant la realitat i els matisos del Vell Continent, va acusar directament els seus socis transatlàntics d'estar enfonsant els seus països perquè, creu, obren les portes a la immigració irregular, posen l'economia en risc lluitant contra el canvi climàtic i la teòrica obsessió pel políticament correcte els paralitza. "En això soc molt bo, els vostres països se'n van a l'infern", els va engegar.

No sabem què pensaven els líders europeus que escoltaven el discurs, però no seria estrany pensar que el devien considerar com a mínim desagraït i erràtic. Durant els primers vuit mesos de mandat, Macron, Starmer, Merz o Von der Leyen han fet mans i mànigues per acontentar Trump i mantenir-lo dins l'aliança occidental. 

Per no irritar-lo, evitar represàlies i no quedar-se sols, s'han empassat el 15% d'aranzels en les seves exportacions als EUA sense actuar recíprocament, han acceptat augmentar fins al 5% del PIB els pressupostos de defensa o fer-se càrrec de gairebé tota l'ajuda a Ucraïna. I per ara, no sembla que cap d'ells vulgui plantar-se davant Washington o apujar el to. La tàctica segueix sent abaixar el cap. 

I com els ho paga Trump? Doncs amb una exhibició de supèrbia i humiliant-los amb una diatriba per deixar clar que estan a anys llum en molts aspectes i que només la seva cosmovisió és la correcta. 

I en el més pur estil erràtic del magnat, quan els europeus marxaven de l'ONU amb el cap cot, van descobrir com, de sobte, Trump feia un altre gir inesperat i piulava que ara sí que creia que Ucraïna podia recuperar tot el territori ocupat per Rússia i que veia el país de Putin com un tigre de paper. 

Els europeus van rebre amb satisfacció el viratge de Trump, però després de tants girs i estirabots, no és clar que estiguin més tranquils perquè saben que després d'una piulada, sempre en pot venir una altra en direcció contrària.