Les claus de "Lux": el miracle de la profeta Rosalía
Consumim productes culturals a la velocitat d'un dit que llisca per la pantalla. L'algoritme ens captiva uns segons, ens hipnotitza, i de seguida ens empeny cap a la següent novetat. Enmig d'aquesta brevetat, però, la publicació d'un disc ha aconseguit mantenir-nos expectants, fins i tot setmanes abans de veure la llum.
"Lux", el quart disc de Rosalía, ha desfermat una allau d'anàlisis (i sobreanàlisis) i interpretacions que van molt més enllà de la música. Fins i tot Madonna ha dit que és una artista visionària.
La crítica és unànime i ha qualificat "Lux" d'obra monumental. Alguns crítics consideren que Rosalía és l'"agent del caos" més provocadora.
Rolling Stone: "'Lux' és la proposta [de Rosalía] més sorprenent fins ara, plena d'història i dècades de formació"
El seu caos ens ha tingut ben pendents d'unes quantes filtracions aparentment involuntàries. Primer, la data de sortida del disc, a la revista ELLE; després, la de la portada, a Times Square, hores abans que la cantant la revelés a la plaça del Callao de Madrid.
Aquest dimarts, tres dies abans del llançament oficial, Spotify va penjar durant una hora una cançó, "Reliquia", i la va esborrar. Al cap d'unes hores l'àlbum sencer ja circulava per grups de Whatsapp i Telegram.
Uns quants errors de càlcul o una estratègia de màrqueting perfectament orquestrada? Coneixent-la, no seria estrany que cada moviment hagi estat intencionat i meditat.
Una nova era
"Ego Sum Lux Mundi" (jo sóc la llum del món). Rosalía ha arribat per posar llum a l'era més frenètica amb un disc artesanal i reposat: 18 cançons, una hora de durada, tot pensat per ser escoltat i paït a poc a poc.
Com la majoria d'artistes de la seva generació, Rosalía crea un personatge i una estètica determinada per a cada nova era, és a dir, per a cada disc nou.
Venim de l'era "Motomami", d'una estètica molt urbana i motera i d'un disc ple de ritmes llatins i reggaeton.
Ara apareix una altra Rosalia, la que s'ha tenyit una aurèola de santa als cabells, la que vesteix gairebé sempre de blanc i utilitza rosaris com a complements.
Un canvi d'imatge que va acompanyat d'una sonoritat totalment diferent, que l'ha fet entrar en el terreny de la música clàssica. I això és el que fa tan excepcional i inesperat aquest quart àlbum, la manera magistral amb què ha sabut casar el pop i la música clàssica.
Full en blanc
Rosalía defensa que segueix fent música pop, durant una entrevista al pòdcast "Popcast" del New York Times deia: "hi ha d'haver una altra manera de fer pop, Björk i Kate Bush ho han demostrat."
La seva influència --la de Björk, sobretot-- es palpa al llarg del disc (amb col·laboració inclosa). En una entrevista amb Inter France, Rosalía reconeixia així la seva aportació: "hi ha música que avui en dia és possible perquè Björk va atrevir-se a fer-la primer."
Però aquest és essencialment un disc simfònic, on hi ha moments en què la seva veu s'acosta al cant líric i s'acompanya de cordes i pianos. Un homenatge a la seva formació clàssica, la que va aprendre a l'Esmuc i el Taller de Músics.
És el seu disc més introspectiu i profund. I, venint d'on ve --d'assolir l'èxit més mainstream i globalitzat-- el més arriscat. En diverses entrevistes ha reconegut que l'ha ideat a partir d'un llenç en blanc.
Està gravat amb l'Orquestra Simfònica de Londres --vam poder veure-ho al primer videoclip que va publicar, "Berghain"-- i és de les poques artistes que hi ha pogut col·laborar (a la llista hi ha noms com Elton John i Neil Young).
Un disc exigent
És un disc operístic que contrasta amb el precedent. "Motomami" era una barreja frenètica de hits, de ritmes encomanadissos i ballables, perfecte per anar-los fent saltar aleatòriament.
De fet, ella reconeix que ara ha fet un disc molt més exigent amb l'audiència, però si algú pot fer-ho és ella.
Va introduir el reggaeton als qui s'hi van apropar pel flamenc, i viceversa. Ara la seva manera de trencar els límits entre el pop i la clàssica pot acostar els gèneres a noves audiències.
El poder de la paraula
El disc s'estructura en quatre moviments, i s'acosta al llenguatge de la simfonia clàssica. El "Mal Querer" -que va ser el seu treball de final de grau- estava estructurat en capítols, com un llibre medieval.
També hi ha autotune (menys que mai, això sí), timbals, palmes flamenques, rumba, cops de corda, rapeig (a "Novia Robot") i influència del regional mexicà (a "La Perla").
És, segons Rosalía, un àlbum basat en la paraula. "La música era l'excusa" -assegura- per dir i utilitzar determinades paraules. La més repetida? Déu.
Déu, motor i inspiració
Déu i la imatgeria religiosa són omnipresents durant tot el disc. Tot i que ara les porta a una dimensió absoluta, les referències religioses no són una novetat en la trajectòria de Rosalía.
Ja hi eren al seu disc debut, "Los Angeles", i sobretot a les cançons d'"El mal querer", des de la imatge angelical de la portada fins als rosaris, els ciris i els altars que vesteixen els videoclips. I també en aquella nota de veu que li envia la seva àvia a la cançó "G3N15".
Fa uns dies, al pòdcast Ràdio Noia de Ràdio Primavera Sound, assegurava: "a vegades tinc un desig que sé que aquest món no podrà satisfer, perquè no podrà omplir aquest buit. Potser aquest espai només el pot omplir Déu."
Un disc de fer balanç
A "Lux" ens passeja pel cel i l'infern. És un disc de fer balanç: comença fent un passeig per les ciutats que l'han marcat (Crecí y el descaro lo aprendí por ahí por Barcelona).
Acaba amb el seu propi enterrament, al tema "Magnolias" s'enterra en vida i deixa clara la seva voluntat de transcendir (Prométeme que me protegerás a mi / y a mi nombre en mi ausencia).
Un exercici madur, el de fer aquest viatge i aquesta catarsi vital, per algú tan jove. És un disc valent, perquè -ho ha anat explicant- és el primer disc fet sense por del fracàs.
A la cançó "Divinize", en què canta en català, ho deixa clar: "No tothom l'entendrà / I ella no ho espera."
Punyals terrenals
Enmig de tant de misticisme hi ha també un tema més mundà, la ruptura amorosa. Hilarant en cançons com "La Perla" (la seva versió de "Rata de dos patas"), amb frases per a la memòria com "rompecorazones nacional, un terrorista emocional".
I més sentida a "Focu'ranni", en què desfà els vots i la cerimònia d'un casament, "queria ir de blanco y fui de violeta", una experiència que va viure en primera persona l'any passat.
Ampliant la concepció de santedat
La inspiració principal per a tot el disc, però, són les místiques femenines de diferents cultures.
Rosalía diu que ha aconseguit expandir la idea del que significa santedat. "Vinc d'un ambient catòlic en què la santedat es concep d'una manera molt determinada", explicava a The New York Times, "has de passar per un procés concret per ser canonitzat. Però en altres cultures és diferent."
Ha fet una feina ingent de documentació en aquest disc: des de llegir hagiografies (biografies de sants) fins a estudiar els fonaments de l'islam o les obres de Simone Weil, Chris Kraus i Ursula K. Le Guin.
S'ha inspirat en noms com Hildegarda de Bingen, abadessa, científica, escriptora i compositora. La primera persona al món de qui es conserva música escrita.
Santa Olga de Kíev (inspiració per a "De Madrugá", una governant que va enviar molts homes a morir) o la monja Bimala (poeta índia i prostituta, una idea molt diferent de la vida d'un sant).
La poeta xinesa Sun Bu'er (inspiració a "Novia Robot"), Miriam (la profeta rebel del judaisme que va guiar tot un poble), Joana d'Arc (inspiració a "Berghain"), Santa Rosa de Lima i Santa Teresa de Jesús, entre d'altres.
13 llengües i uns quants col·laboradors
I a la labor compromesa d'aquesta documentació hi ha afegit la de voler cantar en la llengua de totes aquelles que l'han inspirat.
En total, ha passat un any aprenent la pronunciació de 13 idiomes (a més del català, el castellà i l'anglès, hi sonen l'ucraïnès, l'àrab, el japonès, el llatí o l'hebreu).
I, com sempre, ha escollit curosament qui l'acompanyava en el camí de la llum. Noms com Noah Goldstein i Dylan Wiggins en la producció, i Ryan Tedder, de OneRepublic, col·laborador d'alguns dels èxits d'Adele i Beyoncé.
Alguns dels arranjaments els ha fet la compositora Caroline Shaw, amb qui ja va treballar a "Motomami". Shaw, guanyadora del Pulitzer de Música, va ser artista convidada durant una temporada al Palau de la Música el 2022.
I de casa, les veus del Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana i l'Escolania de Montserrat, que tanquen el disc. I a "La Rumba del Perdón" l'acompanyen Sílvia Pérez Cruz i Estrella Morente.
Menció especial per Patti Smith, que hi apareix fent spoken word al tema La Yugular, i Carminho, en un dels moments més tendres a "Memória".
Tota aquesta amalgama de veus, referències i sons és el que emmagatzema "Lux". I ara, la pregunta és com serà la gira. Rosalía va poder encapsular tots els ritmes de "Motomami" en una gira -diu ella- minimalista.
Preparem-nos pel "Lux" tour més brutal. S'obren les apostes. Si alguna estrella del pop pot portar de gira una orquestra simfònica és Rosalía.
