Les estrenes de cinema: Almodóvar s'ennuega amb "Amarga Navidad"
Després de "Torrente presidente", arriba una altra de les pel·lícules espanyoles més esperades de l'any, però la decepció amb Almodóvar és equiparable a la de Santiago Segura.
També s'estrenen dues cintes de terror, dues produccions franceses, entre les quals "Una hija en Tokio", --que és la recomanació de la setmana--, i una pel·lícula infantil en català.
En resum, no és un cap de setmana gaire encoratjador per anar al cinema.
"Amarga Navidad"
La mare d'Almodóvar li retreia que per alimentar el seu procés de creació s'inspirés en les vivències, sovint desgraciades, de la gent que els envoltava, família, veïnes i amics. Ara, el manxec es qüestiona precisament això en una pel·lícula matrioixca, de cinema dins el cinema dins el cinema. Una idea que devia funcionar sobre el paper, però que en pantalla no qualla a cap nivell.
Aquí reincideix en l'autoficció, com ja feia a l'extraordinària "Dolor y gloria", però al cap de cinc minuts ja no aguanta la comparació.
En lloc de despullar-se emocionalment, ara tot és impostura, amb un guió escrit amb desídia a partir de les despulles d'aquella pel·lícula que el va dur a la nominació a l'Oscar.
Hi ha escenes gratuïtes, clímax sobrevinguts injustificadament, personatges que desapareixen sense deixar rastre i diàlegs fets a l'atzar.
El pitjor de tot és que ell mateix ho confessa en l'escena final del film, quan Aitana Sánchez Gijón li retreu a l'alter ego del cineasta, interpretat per Leonardo Sbaraglia, que el que ha escrit no val ni un xavo.
El personatge, malgrat tot, afirma que n'és conscient, però que això no l'aturarà a l'hora de rodar la pel·lícula. I aquí la tenim, una cinta ridícula, inconnexa, exhibicionista i innecessària.
"Una hija en Tokio"
El protagonista és un ciutadà francès que ha perdut la seva filla a mans de la seva exparella japonesa, fruit d'una legislació brutalment restrictiva sobre la paternitat al Japó. Allà, en cas de separació, qui primer s'endú l'infant se'l queda. I l'altre progenitor queda relegat a pagar una pensió i a l'oblit.
En aquest escenari, l'actor Romain Duris, set cops nominat al César, construeix un personatge magistral d'un pare desesperat, que no vol abandonar el país abans de recuperar el contacte amb la seva petita. És un exemple d'interpretació mesurada, equilibrada i resolutiva.
I, més enllà, de retratar l'amor incondicional d'un pare imperfecte, també ofereix una perspectiva revolucionària sobre la immigració que sacsejarà més d'una consciència.
L'altra producció francesa que s'estrena aquesta setmana és "Elegir mi vida", que va inaugurar l'últim festival de Canes, una comèdia dramàtica lleugera, nostàlgica i musical.
"Tafiti i els seus amics"
Una còpia barata d'"El rei lleó", amb dos protagonistes calcats a Timó i Pumba sense la seva gràcia ni el seu carisma. És una producció alemanya amb animació digital que fa enyorar les produccions de Disney, però que els més petits gaudiran, ni que sigui perquè està doblada al català.
Completen les novetats a la cartellera dues cintes de terror: la inquietant "La sonrisa del mal", un film italià sobre possessions i exorcismes; i la sobrenatural "Whistle: el silbido del mal", una pel·lícula canadenca sobre un grup d'adolescents que descobreix un objecte maleït, un antic xiulet de la mort asteca.
