L'estigma de les persones amb trastorn mental influeix en les decisions judicials
La rigidesa judicial, i també alguns prejudicis, perjudiquen les persones amb trastorns mentals quan han comès un delicte, encara que el jutge consideri que en el moment dels fets no eren conscients dels seus actes.
Malgrat que el jutge eximeixi algú pel trastorn mental que té, i la pena no sigui directament un ingrés a la presó, el 60% acaben ingressant igualment a l'hospital psiquiàtric penitenciari. A Catalunya n'hi ha dos: un a Brians 1 i un altre a Brians 2.
Acaben anant a la presó, sobretot, perquè els trastorns mentals greus sovint s'associen al concepte de perillositat.
"Les persones que han comès un delicte sota la situació d'un trastorn mental sol ser per molts més factors que el del diagnòstic", assegura Gemma Escudé Romeva, psicòloga de l'àrea de Salut Mental Penitenciària de Sant Joan de Déu.
La perillositat és "un terme legal que no ens aporta gens, nosaltres el que treballem són els factors de risc", afirma. I els factors de risc es poden acumular:
Pot ser que no s'estiguin fent els tractaments, haver perdut l'habitatge, no tenir suport familiar o social, no tenir feina...
En definitiva, és tot allò que ha portat aquella persona en un moment determinat a cometre un acte delictiu, no el trastorn mental en si mateix.
Són perillosos?
Maria Ribas Siñol, psicòloga i adjunta a la direcció de Salut Mental del Parc Sanitari de Sant Joan de Déu, afirma que, malgrat que "el risc zero no existeix per a ningú", la malaltia mental no pressuposa perillositat:
La persona amb una malaltia mental no és perillosa. Això és un estigma.
No es pot afirmar que una persona és, o no és, perillosa, asseguren els experts. La persona que ha comès delicte greu "no és perillosa per a la comunitat quan hi ha els acompanyaments adients."
Però, en contra de l'opinió dels experts en salut mental, la majoria igualment ingressaran en un hospital psiquiàtric dins de la presó, en comptes de fer-ho en un d'extern.
L'hospital psiquiàtric penitenciari...
Tot i que és un mòdul separat de la resta, no deixa de ser una presó. No tenen habitacions, sinó cel·les, i se segueix el que comporta estar sota un règim penitenciari.
Aquí ingressen tots els presos de Catalunya que tenen un quadre agut de patologia mental, però també quan el jutge ha imposat una mesura de seguretat però no ha permès que la compleixi en un centre psiquiàtric fora de la presó.
La decisió, assegura Riba, és perquè les mesures de seguretat i les ràtios de professionals són més altes a l'hospital de dins de la presó que a fora, però no per criteris de rehabilitació:
Si tinguéssim unitats en l'entorn civil que complissin les mesures de seguretat adients, els jutges podrien decretar també l'ingrés a aquests centres.
...o unitats psiquiàtriques externes
La Unitat Sant Carles, al Parc Sanitari Sant Joan de Déu a Sant Boi, és un centre on hi ha ingressades persones amb trastorn mental greu que necessiten rehabilitació intensiva.
Aquí tenen una vintena de places reservades per a persones que han comès delictes, alguns de greus. I tots conviuen sense distinció en el procés de rehabilitació.
L'ideal seria que es poguessin complir el màxim de mesures de seguretat a unitats especialitzades com aquesta, fora de la presó.
La rehabilitació i recuperació en l'entorn comunitari ofereix moltes més possibilitats. L'entorn penitenciari és molt limitat.
Aquesta ha estat la principal reivindicació de la I Jornada de Salut Mental en l'Àmbit Penitenciari que s'ha fet aquest divendres al Parc Sanitari Sant Joan de Déu, sota el títol "Construint ponts cap a una atenció integral".
La reinserció amb el doble estigma
Surtin de la presó o d'un hospital psiquiàtric, tots tornaran en algun moment al carrer, per això "tenim la responsabilitat i l'obligació de donar-los el millor tractament on es puguin recuperar i reinserir a la societat de la millor manera", diu Riba.
I ho hauran de fer amb el doble estigma: "Moltes vegades és més difícil reinserir-se per la problemàtica de salut mental que no per la delictiva", conclou Escudé.
