L'estratègia de la crispació política: tensió, descrèdit i desafecció

La bronca parlamentària contínua, la mentida com a argument, el menyspreu al rival, els insults... són ingredients de la crispació que veiem gairebé cada dia als parlaments, a les rodes de premsa o als debats, els escenaris on actuen els polítics. 

La crispació provoca el descrèdit de la classe política i la desafecció de la ciutadania cap a les institucions. Segons dades del Centre d'Investigacions Sociològiques, més del 60% dels ciutadans desconfien dels partits polítics, el 91% dels catalans consideren que hi ha força o molta crispació política i al 80% els preocupa. 

Es tracta de dir-la com més grossa millor, de llançar missatges incendiaris i de degradar l'adversari polític i generar dubtes sobre la seva honestedat. I els exemples són molts:

• José María Aznar: "Estem governats per una ineptocràcia corrupta."
• Pedro Sánchez a Alberto Núñez Feijóo: "Els lladres no estan al govern, com sí que passava quan vostès governaven."
• Alberto Núñez Feijóo a Pedro Sánchez: "Per continuar al poder, tothom sap que vostè pactaria fins i tot amb el senyor Netanyahu."
• Ignacio Garriga i Salvador Illa: "Quina és la relació del seu partit amb la trama i l'organització criminal?" "El meu partit no és cap organització criminal. Vagi alerta amb el que diu, perquè sí que ens veurem en algun altre lloc, vostè i jo."

Un altre argument de crispació que utilitza sovint el PP és la Guerra Civil i ETA.

• Isabel Díaz Ayuso: "Des de l'ambient preguerracivilista no es veia a Espanya una situació com la d'ara." "No sembla que sigui la flotilla de la pau, perquè dos membres d'ETA van als vaixells."

L'insult i el joc de paraules també són eines que fan servir els polítics per reforçar-se i ser aclamats davant els seus. 

• Santiago Abascal en una concentració en què la gent crida "Pedro Sánchez, fill de puta": "Ja em perdonareu que no ho coregi, jo crec que la cançó de l'estiu hauria de ser 'Pedro Sánchez, chulo de putas'". 

L'estratègia de la crispació

L'ús de la crispació com a eina política forma part d'una estratègia de desgast del contrincant i de la necessitat de destacar davant l'aparició de nous actors. 

Segons Eva Anduiza, catedràtica de Ciència Política a la Universitat Autònoma de Barcelona, estem en escenaris polítics de molta volatilitat, de molta fragmentació, de molta aparició de partits nous i, per tant, els partits tradicionals tenen una percepció d'amenaça. I això genera un discurs més dur per la por de perdre suports. 

A més, aquest discurs s'escampa per les xarxes socials, on el que triomfa més són els continguts que generen emocions negatives. "La ràbia i l'enuig són emocions que contribueixen a fer que la gent consumeixi més continguts. Per exemple, els discursos antifeministes es comparteixen moltes vegades més que els feministes", conclou Anduiza.

Els continguts negatius tenen més possibilitats de convertir-se en virals.

Crispació i polarització

La crispació neix de la polarització, de la divisió en blocs, i encara genera posicions més extremes. 

Segons Sergi Ferrer, professor de Dret i Ciència Política de la UOC: "Com més polarització hi ha, més s'utilitzen les retòriques i els insults personals i un llenguatge desagradable poc recomanable en una democràcia sana. I això afavoreix al seu torn aquesta sensació de divisió en blocs i produeix aquest fenomen en què crispació i polarització es van retroalimentant." 

Hi coincideix Eva Anduiza. Considera que són dues dimensions del mateix fenomen: "Quan parlem de crispació estem parlant sobretot del discurs dels representants polítics. I quan parlem de polarització estem parlant d'un fenomen una mica més ampli que té una dimensió a nivell dels representants polítics, però també a nivell de la ciutadania."

La polarització pot considerar-se tant causa de la crispació com fins i tot conseqüència. 

Les conseqüències de la crispació

Pel que fa als polítics, si bé pot reforçar qui l'aplica, també pot enfortir el rival. Segons Ferrer, a nivell intern, provoca un replegament, un tancament de files sobre el teu propi candidat, sobre el teu partit, sobre el teu bloc. 

I el que no es té en compte és que a l'altre bloc estàs provocant el mateix, perquè se sent atacat.

En els ciutadans genera un allunyament de la política. Quan es mesura la desafecció política, fins a quin punt estan satisfets o insatisfets, el nivell d'insatisfacció és més alt en moments de molta crispació, segons Ferrer. Anduiza afegeix que aquesta situació és molt negativa per a la confiança en les institucions i genera que l'activitat política a la vida política sigui una cosa molt poc atractiva.

I afavoreix l'aparició de formacions antipolítica, que la catedràtica considera que es nodreixen del rebuig a la política tradicional, de la idea que tots són iguals i és igual el que es voti. Aleshores els ciutadans poden votar partits que es poden anomenar com a antisistema, opcions com S'ha Acabat la Festa, que només es poden identificar amb aquest discurs antipolític.

El panorama polític d'aquest 2026, amb eleccions autonòmiques a la vista, l'evolució dels suposats casos de corrupció al PSOE i d'assetjament sexual i l'enfortiment de la ultradreta catalana i espanyola fa pensar que la crispació pujarà un altre esglaó i els ciutadans potser s'allunyaran una mica més de la política.