Llibres per destapar les vergonyes de la dana: retrats d'una pèssima gestió

Aquestes pròximes setmanes no seran fàcils per al president de la Generalitat Valenciana, Carlos Mazón. El 29 d'octubre farà un any del pas de la dana pel País Valencià.

Tot plegat arriba quan encara està en marxa la instrucció judicial per depurar responsabilitats sobre el que va passar i amb massa preguntes sense resposta.

Enmig d'aquest context, s'acaben de publicar diversos llibres que analitzen i contextualitzen el drama de la dana.

Entre les novetats editorials que ho aborden trobem "Les cicatrius de València" (Editorial Pòrtic) i "Els morts de Mazón" (Vilaweb), escrits pels periodistes Víctor Maceda i Esperança Camps, amb qui hem conversat.

On era Carlos Mazón?

És una de les grans incògnites de la dana: què estava fent el president de la Generalitat Valenciana la vesprada de la barrancada? Les versions dels fets han anat canviant amb el pas del temps.

A "Els morts de Mazón", la periodista de Vilaweb Esperança Camps explica que durant més de 10 mesos la Generalitat ha intentat posicionar un relat que, segons diu, la societat no es creu.

Noves informacions, com la carta oberta de la periodista que va dinar amb ell aquell dia, desmunten la versió del govern valencià i confirmarien, segons Camps, que "el president, a les 6 de la vesprada, no era al Palau seguint els esdeveniments de la jornada, sinó que estava encara entaulat al Ventorro".

Per aquesta periodista, tot i que Mazón està en nòmina a la Generalitat, "des d'aquell moment ell ja no és president de la Generalitat". Esperança Camps afegeix que "aquell dia, la dignitat de president la va deixar a la taula."

En la mateixa línia, l'autor de "Les cicatrius de València", Víctor Maceda, subratlla que "l'absència injustificable de Mazón l'acompanyarà sempre."

El periodista parla d'una ferida que no cicatritzarà mai i que fa que Mazón tingui una vida anormal com a president perquè, per començar, no pot visitar les zones afectades per la dana.

La lliçó no apresa del 1957

A "Les cicatrius de València", el periodista Víctor Maceda compara les dues riuades que han marcat la història recent dels valencians: la del 1957 i la del passat 29 d'octubre. Les separen gairebé 70 anys i, sobretot, l'actitud política amb què es van abordar.

Maceda recorda com mesos després de la riuada del 1957, l'aleshores director del diari "Las Províncias", Martí Domínguez, va exigir a Madrid més atenció cap a València... i als valencians, més autoestima. I tot això, en un discurs davant les autoritats franquistes del moment.

Arran d'aquelles paraules, l'alcalde de València va exigir públicament que arribessin ajudes econòmiques immediatament; un acte valent que li va costar el càrrec. El van defenestrar, i darrere seu també hi va anar el director del diari.

Maceda posa en relleu que tots dos "tenien la vida resolta i s'hi van jugar el coll. I, efectivament, els hi van tallar per defensar els valencians".

En un primer moment, el periodista va creure que la dana del passat mes d'octubre marcaria un abans i un després i canviaria la mentalitat de la gent, com va passar el 1957.

Tot i que a la ciutat de València encara queden marques d'aquella riuada, Maceda lamenta que no se'n va aprendre, d'aquells fets.

La fúria al carrer

A València no s'havia viscut una mobilització social amb tanta gent, i tan sostinguda en el temps, com la que ha detonat la gestió de la dana del 2024.

Per a Víctor Maceda hi ha unes cicatrius que costaran molt de tancar, perquè "hi ha una desfeta econòmica important, molta gent que no pot continuar amb el seu mode de vida com abans, amb el seu xicotet negoci".

Per aquest periodista, tant el govern valencià com l'espanyol haurien pogut sanar aquestes cicatrius si, en compte d'atacar-se constantment, s'haguessin coordinat en benefici de les víctimes:

En el seu llibre, Esperança Camps també posa el focus en el paper de les víctimes i apunta que possiblement és una recança dels mitjans valencians que, quan va passar la tragèdia del metro, no van donar prou veu ni cobertura a les concentracions de protesta que es feien el dia 3 de cada mes.

La periodista de Vilaweb creu que "el relat dels fets del 29, que encara no és complet, encara seria més incomplet si no hi poséssim el relat de les víctimes".

"Camp obert a l'extrema dreta"

Esperança Camps riu quan li pregunten sobre la dimissió de Mazón. Explica que ja ha perdut unes quantes paelles posant-hi data. Creu que Mazón no aguanta pel suport de Vox, sinó perquè "no té prou dignitat per dimitir".

Però no només el president valencià ha quedat engolit per la gestió de la dana. També hi ha una part de la societat valenciana que considera que el govern espanyol va fer un desplegament lent i a l'expectativa del que li demanava el govern valencià.

Aquesta és una de les tesis que defensa Víctor Maceda al seu llibre. Explica que quan el 3 de novembre, a Paiporta, Pedro Sánchez és agredit, hi ha un punt d'inflexió important en aquesta crisi.

A partir d'aquell moment es pren consciència que hi ha una irritació molt gran i que no es canalitza només contra l'absència del president de la Generalitat Valenciana, sinó també contra el president espanyol:

Segons Maceda, hi ha un gran desencís cap als dos grans partits votats pels valencians, PP i PSOE, i això "genera un camp obert a l'extrema dreta molt gran que estic segur que ho aprofitarà, sobretot en les zones més afectades".

I és que, segons argumenta aquest periodista, la prioritat dels polítics ha estat "aconseguir que la dana no soterrara carreres polítiques d'alguna gent".

Maceda remata dient que la crisi de la dana "mostra les costures de l'estructura autonòmica i com eixa comunicació amb el govern de l'Estat no sempre és fàcil si són governs de diferent color".