"Maduro, del socialisme a la dictadura", un relat de la deriva autoritària a Veneçuela
El petroli ha marcat les relacions entre Veneçuela i els Estats Units. Amb l'arribada d'Hugo Chávez a la presidència del país el 1998, aquestes relacions van començar a deteriorar-se. I amb Nicolás Maduro com a president, van tocar fons.
Hi va haver, però, un parèntesi: pocs dies després que Rússia envaís Ucraïna, una delegació de Washington va aterrar a Caracas per reunir-se personalment amb Maduro. El món occidental havia embargat el petroli rus i temia una escalada dels preus.
El president veneçolà va veure l'oportunitat de tenir un paper rellevant en l'escena internacional. Ho explica una de les veus del documental, l'exministre del Petroli de Veneçuela Rafael Ramírez.
Maduro aprofita per mostrar un tracte i dir: 'aquí està Veneçuela per substituir el subministrament de Rússia'.
La Casa Blanca havia mesurat molt el gest diplomàtic perquè el possible acord amb Maduro no tingués conseqüències polítiques per al llavors president dels Estats Units, Joe Biden. L'episodi suposava un gir radical, després d'un quart de segle de desavinences entre tots dos governs, agreujades durant el primer mandat de Donald Trump.
Així comença el documental "Maduro, del socialisme a la dictadura", que narra l'evolució de l'economia de Veneçuela, marcada pel petroli i per les relacions amb els Estats Units.
De la prosperitat a l'ofegament econòmic
Durant els anys 70, l'economia veneçolana girava completament al voltant del petroli. Era la més pròspera d'Amèrica Llatina. Les grans multinacionals controlaven el cru. Se n'extreien tres milions de barrils diaris. Amb un recurs imprescindible, el país llatinoamericà era un aliat dels Estats Units.
Però la riquesa no arribava a la població. Les desigualtats econòmiques eren enormes i gran part de la societat vivia en la misèria. Una situació que va propiciar l'aparició d'un moviment revolucionari liderat per Hugo Chávez.
Després d'un intent de cop d'estat fallit el 1992, Chávez va guanyar les eleccions del 1998. Nicolás Maduro, que des de l'adolescència militava en moviments d'esquerres, ja es comptava entre els seus col·laboradors, i entre el 2006 i el 2012 va ser ministre d'Afers Exteriors. Quan Chávez va saber que estava malalt, va designar Maduro vicepresident i successor.
Sobre aquesta designació, el film recull l'opinió de l'exambaixador dels Estats Units a Veneçuela William Brownfield.
El senyor Maduro va ser escollit com a vicepresident perquè no tenia la intel·ligència, ni la capacitat, ni el talent, ni les competències necessàries per representar una amenaça pel president en exercici. Però Chávez va morir i Maduro es va veure catapultat a la presidència de Veneçuela.
De la mà de veus tan rellevants com la de Brownfield, Ramírez, l'exambaixador francès a Caracas o l'exfiscal general de Veneçuela, el documental narra la deriva autoritària de Maduro i l'enfonsament de l'economia a causa de l'embargament de Washington al gas i al petroli. Els Estats Units volien fer caure el president veneçolà sense embrutar-se les mans de sang.
Ho reconeix William Brownfield:
Nosaltres pensàvem que la nostra estratègia política era correcta. Es basava en la hipòtesi que Nicolás Maduro mai renunciaria voluntàriament al poder. El problema és que ens pensàvem que les sancions serien suficients per obligar-lo a anar-se'n, però això no és el que va passar.
La inflació es dispara fins al punt de necessitar dos milions i mig de bolívars per comprar un quilo d'arròs. La penúria provoca pillatges. Un veneçolà de cada cinc es veu obligat a exiliar-se. Però Maduro resisteix i es resisteix a compartir el poder quan perd la majoria. Fins que el van capturar, el 3 de gener del 2026, Maduro semblava un líder gairebé indestructible.
Una política interna convulsa
A Veneçuela, els opositors l'acusaven d'haver enterrat la democràcia. Les manifestacions contràries al govern eren durament reprimides. Per primera vegada des del 1998, el 2015 Maduro perd la majoria al Parlament. El president no reconeix aquests resultats i desferma les protestes al carrer.
La llavors fiscal general de la República, Luisa Ortega, va alçar la veu contra el govern per la brutal repressió de les forces de seguretat. La denúncia traspassava una línia vermella.
Més de 8.000 veneçolans van ser executats per les forces militars i policials. Es tractava d'una neteja social. Volien violar els drets humans, mostrar-se forts perquè ningú tingués el desig de reclamar els seus drets.
Luisa Ortega va haver de fugir del país. Un cop a l'estranger, va denunciar Nicolás Maduro davant del Tribunal Internacional de la Haia.
Ajudes i suport de la població
"Maduro, del socialisme a la dictadura" no es limita a donar veu a personalitats rellevants en la política veneçolana i internacional. També recorre barris on la pobresa fa estralls i es fa ressò del programa de repartiment aliments entre els quals, segons testimonis com Rafael Ramírez, són afins al règim.
El film finalitza abans que Donald Trump ordenés una incursió a Veneçuela i la captura del matrimoni Maduro, actualment empresonats als Estats Units.
"Maduro, del socialisme a la dictadura" és un documental de Paul Cabanis, coproduït per Kraken Films i Arte France. S'emet diumenge, 25 de gener, a les 23.00 pel "60 minuts", al canal 33. També està disponible a la plataforma 3Cat.
