Man, l'alemany de Camelle: el símbol de la mort a la Costa da Morte
Oficialment, la marea negra no va fer víctimes mortals, però la creença que el "chapapote" va matar aquest excèntric artista alemany establert a Camelle és ben viva a la zona. Una dècada després, molts malden per conservar el seu llegat a tota costa, mai més ben dit.
Núria Cuixart
2 min
A punt de complir-se deu anys del naufragi del "Prestige", una tragèdia que tot just ara arriba a judici, són molts a la Costa da Morte els que tornaran a recordar Manfred Gnadinger, conegut com "Man, l'alemany de Camelle". Oficialment, la marea negra no va fer víctimes mortals, però la creença que el petroli va matar aquest excèntric artista és ben viva a la zona. Se'l considera, de fet, un símbol de la mort que el "Prestige" va portar a aquell paratge.
Manfred Gnadinger va arribar a la Costa da Morte -diuen que per amor- i s'hi va quedar. Vivia al mar i pel mar. Feia trenta anys que casa seva era una cabana prop de la platja d'aquest poble que un mal dia, com moltes altres de la zona, es va llevar envaïda de "chapapote". Es dedicava a fer escultures amb elements del mar, com pedres i petxines, i tenia fins i tot un museu que els turistes podien visitar a canvi d'una aportació simbòlica.
Aquesta vida d'ermità es va esberlar el 13 de novembre del 2002. La marea negra va cobrir les escultures de Man i ell es va negar a netejar-les. Creia que havia de quedar constància de la capacitat de l'home de matar la natura. Un mes i mig després, l'alemany de Camelle el van trobar mort a la seva cabana. Mort d'inanició, de nostàlgia, de tristesa...
Els veïns de la zona expliquen que havia avisat. "El petroli m'ha matat la vida. M'han marxat les ganes de viure. He llançat la tovallola", els havia dit, després de la marea. I diuen encara més; que, abans de la marea, ja ho havia somiat: "En el meu somni el quitrà entra en mi, se m'enganxa als ossos i el sento per tot el cos. Seguirà arribant quitrà fins que no en quedi més al mar, i quan no arribi quitrà vindrà una balena negra, morta. Llavors l'enterraré i tot haurà acabat per a mi. Diré adéu, adéu, adéu", asseguren els seus veïns que els explicava.
La llegenda va quedar servida i avui dia perdura. Són molts els qualificatius que se li poden atribuir a Man: artista solitari, extravagant, automarginat... Avui potser diríem que era un friqui, però el cas és que centenars de persones van assistir al seu enterrament i que el poble de Camelle en va assumir les despeses, perquè Man no era un veí més, era un veí molt estimat. I una cosa queda clara una dècada després: que deixa un llegat artístic i humà que encara ara molts malden per conservar a tota costa, mai més ben dit.
Manfred Gnadinger va arribar a la Costa da Morte -diuen que per amor- i s'hi va quedar. Vivia al mar i pel mar. Feia trenta anys que casa seva era una cabana prop de la platja d'aquest poble que un mal dia, com moltes altres de la zona, es va llevar envaïda de "chapapote". Es dedicava a fer escultures amb elements del mar, com pedres i petxines, i tenia fins i tot un museu que els turistes podien visitar a canvi d'una aportació simbòlica.
Aquesta vida d'ermità es va esberlar el 13 de novembre del 2002. La marea negra va cobrir les escultures de Man i ell es va negar a netejar-les. Creia que havia de quedar constància de la capacitat de l'home de matar la natura. Un mes i mig després, l'alemany de Camelle el van trobar mort a la seva cabana. Mort d'inanició, de nostàlgia, de tristesa...
Els veïns de la zona expliquen que havia avisat. "El petroli m'ha matat la vida. M'han marxat les ganes de viure. He llançat la tovallola", els havia dit, després de la marea. I diuen encara més; que, abans de la marea, ja ho havia somiat: "En el meu somni el quitrà entra en mi, se m'enganxa als ossos i el sento per tot el cos. Seguirà arribant quitrà fins que no en quedi més al mar, i quan no arribi quitrà vindrà una balena negra, morta. Llavors l'enterraré i tot haurà acabat per a mi. Diré adéu, adéu, adéu", asseguren els seus veïns que els explicava.
La llegenda va quedar servida i avui dia perdura. Són molts els qualificatius que se li poden atribuir a Man: artista solitari, extravagant, automarginat... Avui potser diríem que era un friqui, però el cas és que centenars de persones van assistir al seu enterrament i que el poble de Camelle en va assumir les despeses, perquè Man no era un veí més, era un veí molt estimat. I una cosa queda clara una dècada després: que deixa un llegat artístic i humà que encara ara molts malden per conservar a tota costa, mai més ben dit.
