Martín Caparrós, afectat d'ELA, publica "Bue": "No saps mai fins a quin moment podràs fer què"
Llueix els bigotis més viatjats de l'Argentina. Martín Caparrós (Buenos Aires, 1957) ha tornat a la seva ciutat amb la novel·la "Bue", recentment publicada a Penguin Random House. El grup editorial té en marxa l'anomenada Biblioteca Martín Caparrós dedicada a l'obra de ficció i no-ficció d'aquest escriptor i periodista de referència de l'àmbit llatinoamericà.
Autor de treballs immensos –i premiats– com "El hambre", crònica global de les causes estructurals de la fam al món, o "Ñamérica", la radiografia cultural i política de tot un continent, Caparrós viu condemnat per la malaltia incurable de l'ELA (esclerosi lateral amiotròfica).
"No vull ser vist com un pobre malalt o un moribund, encara que potser sigui les dues coses alhora: dissimulem i fem veure que tinc una llarga cabellera rossa", ens diu des del seu estudi lluminós a la torre que comparteix a Torrelodones, a Madrid, amb la seva parella, la periodista Marta Nebot. "Jo vivia a Barcelona fins que em vaig enamorar d'una madrilenya (de fet, sevillana) i vaig decidir seguir-la. Si us soc sincer, gairebé sempre que he canviat de ciutat ha estat seguint una dona", assegura.
Quan arribem a casa seva amb l'operador de càmera, Martín Caparrós està sol. Plou. Arribem a l'hora pactada, truquem al timbre, ningú no ens obre. Abans d'inquietar-nos, sentim uns crits. La veu poderosa de Caparrós ens ordena que fem la volta completa a la casa. No aclarim si la porta principal no funciona o si les dificultats de l'autor argentí li impedeixen arribar-hi. La casa és gran, té anys al damunt i no està al cent per cent adaptada.
Plou al jardí esplendorós de Caparrós, plou davant dels finestrals del seu escriptori. A l'exterior, un parell de cadires de rodes i, a l'ampit de la finestra, una petita escultura de bronze del mestre Miguel Delibes llegint un diari: "Quan surto a fora, el saludo i li dic: 'Bon dia, don Miguel!'"
A l'interior, ens espera l'escriptor assegut a una cadira de rodes autònoma. L'escriptori està ple de vida i d'objectes diversos com una ampolla amb una rosa pansida o un termo i el mate, segell de marca argentí.
"La meva vida, fins a la malaltia, eren dues vides. En una viatjava buscant històries, en l'altra escrivia. Ara tot ha canviat i passo el 90% del temps escrivint. I hores i hores en aquest mateix espai: aquí escric, llegeixo, miro pel·lícules, miro futbol, converso amb els amics", relata.
No vaig atrevir-me a demanar-l'hi, però recordava Caparrós d'altres trobades professionals exhibint un cert caràcter superb: la seva figura imposava –encara ara ho fa– i l'avalava una carrera envejable. Podria afirmar que la situació actual ha temperat el seu caràcter.
"Bue", la novel·la de Buenos Aires
La novel·la "Bue" parla del caos de la ciutat –la seva ciutat d'origen, Buenos Aires– i de l'atzar ("El azar acecha", escriu). Una comèdia humana, un cor de veus que ha representat un desafiament per a l'autor, conscient que el que més costa a un escriptor, a un periodista narratiu com ell, és saber descriure l'illa de casa seva, allò més proper que sembla, només sembla, que no mereix la nostra atenció.
Caparrós ha escrit "Bue" com ara ho fa, assumint que té dificultats notòries per moure el cos i aprenent noves maneres. Teclejant com sempre –més lent del que ho feia, una altra evidència– però també dictant amb un micròfon quan els dits se li cansen.
No és fàcil acostumar-s'hi i els programes de dictat cada vegada són més bons. "El meu està encaparrat a accentuar sempre el 'que' i jo estic encaparrat a convence'l que no sempre és així", diu. Tot i això, reconeix que ha descobert "un cert plaer escoltant les paraules".
Caparrós ha publicat "Bue" després d'unes memòries gruixudes, contundents (el valencià Paco Cerdá, últim Premi Nacional de Narrativa per "Presentes", defineix Caparrós com "l'escriptor de la desmesura"), titulades "Antes que nada".
Un llibre que Caparrós comença amb el diagnòstic de l'ELA i que mira la malaltia de cara. "Era bastant contrari a pensar en els llibres com a una teràpia, però reconec que m'ha servit. Volia explicar-me a mi mateix i, explicant què passa i què em passa, estalviar maldecaps a la gent que estimo", explica.
"Antes que nada" pot ser llegit com l'últim capítol d'una obra àmplia. Ell mateix acaba dient que potser no hi haurà més llibres. "Aquesta malaltia és rara i no saps mai fins a quin moment podràs fer què. Jo fa sis mesos movia els braços millor que no pas ara, per exemple", recorda.
Mentre la fi imposada per la malaltia no arriba (la llei de l'ELA és gairebé una notícia excel·lent, però Espanya encara no ha acabat de llimar els "gairebé"), Caparrós ha decidit continuar fent el que més li agrada fer: escriure.
A l'ordinador té quatre o cinc llibres pendents i la millor notícia seria que els pogués publicar a la –notable i prolífica– Biblioteca Martín Caparrós.
Per la porta principal entra directament –té clau– el fisioterapeuta que el visita regularment. Una visita sagrada. Quan desem els trastos, ell ja ha començat els exercicis. Sortim de casa sols, cridant, en aquest cas nosaltres, tornant a fer la volta completa a la casa: "Martín, marxem, gràcies per tot!"
