Max: "Jo passo molt del debat alta cultura, baixa cultura, cultura pop... A mi m'interessa tot, i tot em sembla més o menys equiparable"
Pocs dies després de la publicació de "Què" per l'Editorial Finestres, Anna Guitart conversa amb Max (Francesc Capdevila) sobre el llibre que ha rebut el premi i sobre la feina de pensar i crear un còmic.
El protagonista de "Què" és un personatge de mitjana edat que es troba enmig d'una crisi existencial i decideix començar una mena de viatge iniciàtic. A través de les persones que es va trobant i d'en Titola, el company de viatge del protagonista, Max ens parla de molts temes: de la masculinitat, del capitalisme i les criptomonedes, dels influencers i de la crispació que es viu en el dia a dia.
Però, com va nèixer l'argument de "Què"? Max va buscar una història que fos adient per presentar-la al concurs d'Editorial Finestres i que tingués possibilitats de guanyar els 25.000 euros de premi. En els dos darrers llibres no havia fet servir paraules i per a un concurs en català era imprescindible fer servir la llengua.
Si em presentava a un concurs de còmic en català, no el podia fer sense paraules. Llavors vaig haver de pensar una història que propiciés diàlegs.
No sé com, a poc a poc, vaig pensar: 'Home, estaria bé, això d'un tio que viatja, es va trobant personatges i cada personatge planteja un tema d'aquests que avui en dia són a l'ambient'. I, a partir d'aquí, el vaig anar construint.
A més a més, Max, amb l'objectiu de guanyar el concurs, va buscar una història que seguís la tendència dels interessos actuals del públic i lectors de còmic.
Jo faig ficció i ho tinc claríssim, i no és autoficció. Però sí que detecto que el públic el que demana és una mica 'basat en fets reals'. Aquesta etiqueta és la que triomfa des de fa uns anys.
Vaig pensar: 'Si vull tenir alguna oportunitat de guanyar el premi, és fent una cosa que toqui molt la realitat, sense que estigui basada en fets reals concrets, però sí en els temes punyents d'ara mateix.'
Per què el llibre es titula "Què" i només "què"? L'autor explica que, en realitat és "el què" però que s'ha carregat l'article, i ho aclareix durant la conversa a "Tot el temps del món":
El Què aquest fa al·lusió a una globalitat de coses indeterminades fins que et submergeixes dins del còmic.
La història de "Què" té algunes particularitats. Quan el personatge principal vol emprendre un viatge, decideix no anar a Santiago de Compostel·la i no fer-ne el famós camí. Llavors sorgeix "Trapisonda", un lloc que el protagonista troba quan obre a l'atzar la seva "edició barata i atrotinada" del "Quixot", però potser aquest "Trapisonda" també fa referència a les historietes de tebeo "La família Trapisonda y un grupito que es la monda", del mític Ibáñez?
Sí. Em remet a la infància, quan llegia les revistes, els tebeos de l'època.
M'imaginava que el territori on em moc és com una vall que està entre dues muntanyes, i un cim seria El Quixot, l'altre cim seria l'escola Bruguera, i jo em passejo per la vall que hi ha pel mig, fent les meves coses.
Jo passo molt del debat aquest d'alta cultura, baixa cultura, cultura pop, no sé què... A mi m'interessa tot, i tot em sembla més o menys equiparable.
A més del personatge principal, que no té nom, hi ha un personatge que crida molt l'atenció dels lectors i sí que té nom: en Titola, un titella que és una mena de veu interior del protagonista. Max fa algunes reflexions sobre en Titola, un company de viatge que hi és a tota hora:
És un clàssic de la literatura iniciàtica o d'aventures, que el protagonista necessiti una contrafigura que l'acompanya, això és molt cervantí.
Està molt clar que tots tenim a dins diferents veus que no sempre estan d'acord. Vaig optar per una, i em feia molta gràcia que fos un personatge dins d'un teatre de guinyol, un titella. Llavors, de titella em va saltar titola i vaig pensar: 'Doncs, perfecte, no? Perquè un home, entre totes les veus amb les quals parla, també parla amb la titola.
Aquesta veu que es diu Titola fa una funció, és molt naïf i és quasi una veu protectora, que tota l'estona l'està avisant: 'Compte, nen, que et volen enredar, ves alerta, no sé què...'
Fer un còmic és un art, però també té una part artesana i molta feina. En la conversa a "Tot el temps del món", l'il·lustrador ens descobreix com treballa i ens revela alguns aspectes del seu mètode de creació. Si J.K. Rowling va crear Harry Potter als cafès d'Edimburg, Max crea els seus còmics en un bar.
El meu mètode de treball ha anat canviant al llarg del temps. Però els darrers anys, m'he buscat un sistema que m'anava bé, que és que jo em llevo molt aviat, a les 6 del matí, i me'n vaig a un bar.
Al bar, em tiro dues hores amb una llibreta, apuntant coses, coses que em passen pel cap, coses que m'han cridat l'atenció el dia abans llegint el diari o pel carrer o el que sigui. I vaig apuntant, i de tot el que apuntes, el 90% no va enlloc, però sempre hi ha coses que dius: 'Ostres, aquí potser hi ha alguna cosa.' I llavors insisteixes en això.
L'escriptor i dibuixant fa els desenvolupaments visual i narratiu i després fa la planificació. Al bar també hi fa aquestes feines.
Tinc la ment visual i normalment començo a partir d'aquesta idea, que pot ser un concepte, pot ser un personatge, pot ser el que sigui, a partir d'aquí començo a fer gargots i esquemes. I bàsicament, a partir d'aquí, primer sempre visualitzant-ho al meu cap, i després a sobre el paper. Més tard ja ve la feina d'escriure els diàlegs que calen per explicar el que està passant, en certa manera.
Evidentment, hi ha també la feina de taula, de taula de dibuix i ordinador a l'estudi, que l'autor de "Què" fa al seu estudi. Gràcies al treball que ha fet prèviament al bar, pot donar forma a la història d'una manera fluida.
M'hi tiro les hores que calguin, perquè dibuixar és lent, és una feina que demana moltes hores. Però tinc l'avantatge que ja ho tinc quadrat, o sigui, no em poso a treballar en el buit. I llavors vas fent pim-pam, pim-pam, pim-pam. No has de repetir coses, no et quedes encallat. Vas fent d'una manera molt fluida.
Aquest és el mètode. El meu.
Max
