"Moltes pressions i pocs distensors": saturació als centres de salut mental infantil i juvenil
"Estem en un moment en què hi ha moltes pressions i pocs distensors." Així explica Roger Ballescà l'augment, any rere any, dels problemes de salut mental en nens i adolescents.
És coordinador de Salut Mental Infantojuvenil de la Fundació Hospitalària de Martorell. Ell i una trentena més de professionals dels centres de salut mental infantil i juvenil (CSMIJ) han fet un manifest per reclamar millor atenció per a aquests joves. Estan saturats.
"Hem vist un increment molt considerable de les problemàtiques, però també de la seva complexitat i gravetat", confirma Eulàlia Izquierdo, coordinadora del CSMIJ del Consorci Hospitalari de Vic.
"Fa uns quants anys, trobar un nen o una nena que presentés autolesions era una cosa relativament estranya i avui dia malauradament és una cosa que veiem molt sovint", admet Roger Ballescà.
Cada any, més demanda
En aquests moments, aquests centres ambulatoris de la xarxa pública estan atenent el 5,7% de la població menor de 18 anys. A aquest percentatge, però, s'hi ha de sumar també el dels menors que segueixen els CAP --que són casos més lleus-- i les consultes privades, i els que en queden fora, sense diagnosticar.
Segons la bibliografia científica internacional, els problemes de salut mental afecten entre el 10% i 20% de menors d'edat.
Alguna cosa està passant: "Els nens i nenes, la seva estructura, no ha canviat tant des de fa 10-15 anys, el que ha canviat probablement és tot el context que els envolta."
La Laia és una adolescent de 15 anys, amb TEA, i explica que quan surt del CSMIJ se sent millor: "He tret les coses que em causaven ansietat, m'entenen, em diuen coses que puc fer per millorar i això m'ajuda molt."
Però la realitat és que la freqüència de les visites és lluny del que seria desitjable. La seva mare, l'Alejandra, ho detalla: "Quan està bé, són cada 6 mesos; quan passa una època de més desregulació, pot ser cada tres mesos; si necessita ajustar la medicació, fan seguiment al mes; però quan ja va bé altre cop, torna als 6 mesos."
Què es prioritza
Aquesta situació planteja un dilema als professionals: si atenen abans els pacients de la llista d'espera, han de reduir les visites de la resta. Els poden veure cada tres o sis mesos, poc per a aquest tipus de trastorns.
Roger Ballescà fa un símil amb un restaurant: "Tens menjar per a 100 persones i 200 persones en espera; has de triar, és a dir, o prioritzes i dones menjar a qui més ho necessita o dones menjar a tothom, però mal servits."
La Laia això ho nota, sobretot, quan té una crisi i no la poden atendre al CSMIJ: "No puc controlar si em vindrà just el dia que tinc la visita."
I no podem fer res més que anar a urgències a l'hospital.
El que implica no és gens menor, com explica la seva mare: "La nena arriba a una sala que és una sala psiquiàtrica, i cada vegada ha d'explicar què li passa i per què li passa a una persona amb qui no té cap vincle."
Què hi diu l'Administració
El Departament de Salut assegura que és conscient del problema i que ja treballa en un canvi de model per fer l'atenció més propera i directa a l'entorn natural d'aquests menors.
Requerirà organitzar-nos de manera diferent i potser reforçar alguns recursos on sigui necessari.
Aina Plaza és la directora general de Planificació en Salut de la Generalitat. Explica que el model actual d'atenció a la salut mental als nens i adolescents es va construir seguint el mateix model que existia per als adults, és a dir, "pensant en el centre de salut mental d'adults clàssic."
És una perspectiva adultocèntrica que no segueix la línia que recomana l'OMS: que els nens s'atenguin al més a prop possible del seu context natural.
Abocats a la privada
És possible que en salut mental és on hi hagi més inequitat de tot el sistema sanitari. Amb llistes d'espera llargues i visites molt espaiades a la xarxa pública, moltes famílies busquen resposta a la privada. O, si més no, una atenció complementària.
I les famílies que no tenen aquesta possibilitat, què passa?
S'ho pregunta la mare de la Laia, Alejandra Salazar, que presideix AssoTEA, una associació de famílies de persones amb diagnòstic de TEA. A banda d'assessorament i acompanyament, també ofereixen teràpia.
Per què la privada pot oferir més regularitat en les visites que la pública? Primer, perquè pot deixar que creixi la llista d'espera, cosa que la pública no pot fer, tal com explica Roger Ballescà: "És evident que tu pots mantenir una freqüència més alta quan pots triar quins casos atens i quins no."
Però també perquè és menys exigent amb la formació especialitzada dels professionals. A la xarxa pública només poden fer teràpia individual els psicòlegs clínics, i no n'hi ha gaires. Aquest és un altre dels problemes.
Augment de recursos
De totes maneres, admeten que de recursos en salut mental sí que se n'han afegit els últims anys: "Tots els equips hem crescut i no només en quantitat de professionals."
Eulàlia Izquierdo enumera figures noves que s'han incorporat al sistema: els equips d'atenció a la crisi que atenen a domicili de forma més intensiva, més hospitals de dia, alguns d'específics per als trastorns de la conducta alimentària, els equips guia que atenen casos molt complexos, etc.
Però la demanda ens ha superat.
Tothom --professionals i administració-- és conscient que la resposta no podrà venir només de dins del sistema sanitari. L'entorn és determinant en salut mental i caldrà també la implicació dels àmbits social, educatiu i familiar.
