Morts silenciades per l'exèrcit espanyol: per què van morir tants nois joves a la mili?

És impossible saber la xifra exacta de quants reclutes van morir fent la mili en democràcia a Espanya. L'equip del documental "Et faran un home. Morts silenciades", que s'estrena aquest dimarts al "Sense ficció", hem estat mesos endinsats en un laberint molt complicat d'arxius militars que si no s'és expert, el més fàcil és deixar-ho estar el primer dia. 

Després de més de 20 arxius i estaments oficials consultats, i d'unes quantes portes blindades, la conclusió a què hem arribat és que els arxius militars no van registrar bé les defuncions de la majoria de reclutes morts als anys 80 a la mili, i que les estadístiques de les morts van anar canviant cada any de manera tan aleatòria que es fa impossible saber els motius pels quals milers de joves van tornar a casa seva en un fèretre precintat. En podrien ser 4.000 (segons estadístiques ministerials consultades), però la xifra amb què ens hem sentit més còmodes és la de 1.900, perquè surt de la suma que hem pogut contrastar nosaltres directament. Tot i això, hi ha noms de reclutes que hi van morir que no apareixen a cap llista. Són els que van morir sent reclutes, però ja fora de les casernes, o bé de permís o bé en accidents de trànsit "in itinere".  

El Ministeri de Defensa tampoc va comptabilitzar els nois que van morir després de fer la mili a causa del trauma patit. Tampoc en la majoria de casos no es van fer informes ni certificats de defunció. I menys encara, autòpsies. Algunes defuncions sí que es van judicialitzar en tribunals militars, però quan hi havia testimonis que algú havia disparat l'arma i, per tant, es tractava d'un assassinat. Tot i això, també hem tingut accés a testimonis que asseguren d'haver vist manipulacions dels informes per part dels tribunals militars. 

Morts silenciades per l'exèrcit

Més enllà de les xifres impossibles i del desori d'aquell exèrcit postfranquista, ens preguntem per què van morir tants nois joves a la mili en democràcia, entrant a l'OTAN i sense cap conflicte bèl·lic? Què els va passar? 

Als anys 90 es debat en diverses ocasions al Congrés de Diputats i l'aleshores ministre, Narcís Serra, ja declarava que els suïcidis eren la principal causa de mort dels reclutes espanyols. Per què no s'hi va posar remei? 

Els morts es van silenciar, a vegades sota amenaces. Ho destapem ara al documental "Et faran un home. Morts silenciades", gràcies al testimoni de quatre famílies que parlen per primera vegada de l'infern que van patir.  

Les famílies de les víctimes es queden sense dret a la informació

La documentalista de 3Cat, experta en arxius històrics, Montse Bailac, apareix davant d'un mur de formigó de 12 metres d'alçada amb les respostes negatives que ha rebut per part del Ministeri de Defensa i els arxius militars durant els mesos que ha investigat les xifres de morts a la mili als anys 80 i 90. No s'havia trobat mai en un joc com si fos un escape room tan desagradable: "Molts arxius intermedis no disposen de personal ni recursos tècnics per tractar la documentació i transferir-la segons els terminis que estableix la llei". 

"No saps on pot estar un expedient militar concret. Has de trucar moltes portes per acabar rebent una resposta negativa".

Bailac afegeix que "encara actualment, al capdavant de molts arxius militars no hi ha professionals arxivers, sinó militars. No es pot considerar això una falta de voluntat democràtica?" 

Hi ha un funcionari militar que fa mesos que remena caixes de papers a Saragossa, a petició nostra, i encara no n'hem rebut cap resposta. Set testimonis satèl·lit que van patir la mort de companys seus a les casernes confirmen l'opacitat militar de l'època. El Ministeri de Defensa ha publicat que no volen parlar de temps pretèrits i el govern espanyol assegura desconèixer els fets que denunciem al documental. 

El cert és que, tot i la llei de transparència, res no ha servit perquè les famílies de les víctimes hagin pogut esclarir què va passar amb els seus germans. 40 anys després. Montse Bailac pensa que "per a les famílies de víctimes és un greuge. Caldria crear una oficina especialitzada per atendre les peticions de les víctimes que tan sols volen saber què va passar amb el seu fill quan el van deixar en mans de l'estat en plena democràcia". 

"L'estat n'era el responsable i aquests joves no van tornar." 

Les famílies denuncien que ni tan sols van poder veure el seu fill mort, tal com explica Cristina Aymerich, germana d'un recluta mort a Melilla.

"Si almenys li hagués pogut agafar la mà i veure que era ell. Però això també ens ho van robar."

Per què l'exèrcit no va vetllar pel seu benestar?

Les famílies s'organitzen i reclamen perdó 

Familiars que van veure el documental "Et faran un home" el desembre del 2024 es van posar en contacte amb nosaltres a través de la bústia de denúncia de 3Cat reclamant explicacions. És per això que hem pogut fer d'altaveu amb aquest segon documental, complint així amb la missió de servei públic, investigant al seu costat i acompanyant-los en un recorregut dolorós però necessari. 

Són famílies que van viure en silenci i vergonya un dol que no va tancar bé la ferida. El suïcidi es veia com un estigma social, un tabú que s'ocultava. Ara parlen per primera vegada de la seva ràbia, la culpa, l'angoixa, l'estigma i la por contra l'opacitat dels militars. 

Els nois morts eren els seus germans. Joves de tot l'estat, en edat d'estudiar o treballar i amb un futur prometedor. La mili va destrossar la seva vida i la de les seves famílies. Ho plantegem amb una trobada davant d'una llar de foc, com una teràpia de grup en una casa de pagès enmig del bosc. El Francesc, la Berta, la Mònica i la Cristina, que fins ara no es coneixien, expliquen cadascú el relat de la mort del seu germà. De les quatre famílies, tres pares van morir també al cap de poc, per no haver suportat la traumàtica mort del seu fill. És el cas de la família de Francesc Robelló:

"Per mi totes dues morts són atribuïbles a l'exèrcit espanyol. I jo trobo a faltar que surti algú del govern espanyol per demanar perdó. No ens han explicat mai res, hem viscut tota la vida amb aquesta incertesa."  

És per això que han creat el Grup de Suport de Famílies Víctimes de la Mili i ofereixen una adreça de correu electrònic per qui s'hi vulgui posar en contacte (veu.victimesmili@gmail.com ).