"No ens victimitzeu: jo no soc bipolar, soc el Roger Fonternau i tinc un trastorn bipolar"
El Roger és la veu del Blai Naldum, el personatge que cada setmana intenta posar en un compromís el camarada Joel Díaz a l'espai "El comunista", amb consultes impertinents i indiscretes. Avui, però, comparteix amb nosaltres la seva història personal, una vida d'alts i baixos per una malaltia que tenen unes 100.000 persones a Catalunya.
Només fa 2 anys que l'hi van diagnosticar, però ja de ben petit, els seus pares es van adonar que alguna cosa no rutllava: "Tenia comportaments diferents dels altres nens. Em van portar a fer teràpies, a metges, van provar la medicina alternativa... van provar mil coses."
Ara veu que alguns patrons que ja començava a mostrar se li han repetit tota la vida:
De sobte estava molt eufòric, només volia jugar amb els amics tot el dia i, de cop i volta, estava deprimit i no volia sortir de l'habitació.
Precisament, és l'alternança d'episodis maníacs i depressius que caracteritza el trastorn bipolar, tot i que ell i la seva família encara no ho sabien. Els primers diagnòstics van ser de depressió i ansietat, sobretot arran de la mort del seu pare per un tumor cerebral quan el Roger tenia 21 anys.
Els senyals: l'eufòria
Com es viu un brot maníac? El Roger explica que les fases d'eufòria són tan poderoses que voldries viure sempre així:
Et poses a córrer molt amb el cotxe, el cap et va a més velocitat que la parla, hi ha canvis d'imatge radicals, decisions impulsives, mala gestió dels diners...
També són habituals les addiccions o altres conductes que poden ser perilloses per a un mateix o per als altres. És una sensació de poder i invulnerabilitat: "Estàs eufòric, et menjaries el món, et creus que pots amb tot i et sents com un ídol". Fins que arriba un moment crític.
El revers del trastorn: depressió i intent de suïcidi
Les fases depressives del trastorn són les que fan més mal, diu el Roger: "Jo he estat un any i mig al llit, m'he engreixat 30 quilos, no volia sortir de casa, no sabia quin dia era."
De mica en mica, s'intensifica l'aïllament social: "La gent s'anava oblidant de mi. Lògic, tu no dones senyals de vida i la gent no sap com donar suport a la persona que té un problema així. T'acaben ignorant i no ho fan amb mala fe. És que no saben com fer-ho", explica.
Fins que va tocar fons:
Quan et deixa d'importar la gent que estimes i deixes de pensar què pensaran si un dia no hi ets, tot passa a un segon pla i l'únic que vols és deixar de patir. I l'única solució és la mort.
Un dia, el Roger va agafar totes les pastilles que tenia a casa, unes dues-centes, i se les va prendre totes. Quan pensa en aquell dia, recorda el moment de lucidesa en què va fer el clic: "Jo crec que la meva gossa em va salvar la vida."
M'havia pres les pastilles, seia al sofà, ella em mirava, jo me la mirava, i de sobte vaig pensar: hòstia, d'aquí a mitja hora no hi seràs. I em va començar a agafar vertigen.
Va provar de vomitar-ho tot, però no podia i, espantat, va trucar al 112: "Em van mantenir despert al telèfon fins que va arribar l'ambulància i em van salvar." Ja a l'hospital, mentre es recuperava, un psiquiatre li va dir: "Nano, t'ha vingut de 15 minuts."
Després, tot es va encarrilar: va arribar el diagnòstic, la medicació i la teràpia.
El Roger ha tornat a treballar, és el tècnic del "Tot gira" i està content: "És la feina de la meva vida i veure'm capaç de fer un programa complex, que responc bé, que torno a ser una mica jo i que he recuperat una mica la normalitat anterior a la baixa és molt important."
L'estigma de la salut mental
Una part significativa del patiment de les persones que tenen un trastorn mental prové de la incomprensió de l'entorn. El Roger recorda que si quedava amb la seva colla de Vic per fer una cervesa i el veien trist o apagat, s'havia de justificar: "Nois, estic xungo, m'ha costat molt vestir-me i venir fins aquí... els ho havia de dir jo!" I de seguida es canviava de tema.
No els culpo, ni a ells ni a la meva família, que han fet el que han pogut, no sempre de la millor manera.
Com el Roger, amb un bon diagnòstic i el tractament adequat, la majoria de les persones amb trastorn bipolar poden fer vida normal.
Els trastorns bipolars afecten entre un 2 i un 4% de la població, però la majoria d'afectats no estan diagnosticats o bé tenen un diagnòstic erroni perquè és una malaltia que sovint es confon amb altres trastorns, com la depressió.
No se'n saben les causes exactes, però el factor genètic combinat amb l'estrès derivat d'experiències de vida traumàtiques en poden ser el desencadenant, com també el consum de cànnabis o la falta de son.
